UN SEGELL AMB MISSATGE
La Segona República espanyola potser ha estat un dels pocs governs de la història que, tot i tenir la simpatia de les potències de l’època –França, Gran Bretanya i els Estats Units-, va perdre una guerra legítima, totalment deixada a la seva sort pels seus aliats naturals. En el cas nord-americà això encara és més paradoxal, doncs Roosevelt va fer moltes declaracions de condemna al feixisme; i la seva muller Elionor era una activista prorepublicana, amiga personal del socialista Álvarez del Vayo. De fet, els EUA van tenir diverses oportunitats de fer alguna cosa més pels partidaris de la democràcia a Espanya. El desembre de 1936, per exemple, el cuirassat franquista España va disparar contra el destructor nord-americà USS Erie, al port de Gijón. Tanmateix, l’Erie no era el Maine, i l’atac no va tenir conseqüències en el govern de Washington.
Malgrat que a l’enterrament del líder anarquista Bonaventura Durruti -en passar per sota el balcó del Consolat General de Barcelona- es va abaixar la bandera nord-americana a mitja asta en senyal de dol, els republicans van ser tractats amb molta prevenció, capaços de fer esclatar una revolució soviètica al sud d’Europa. Fins i tot quan –el gener de 1937- les tropes de Mussolini van bombardejar el consolat dels Estats Units a Màlaga, el Departament d’Estat no va voler fer cap protesta oficial.
Per provocar una reacció, durant els primers mesos de combat la premsa republicana va estendre rumors que podessin decidir als nord-americans, com l’hipotètic desembarcament de 3.000 voluntaris japonesos a Cadis per lluitar amb l’exèrcit franquista. Per aquelles dates el Japó i els Estats Units ja havien iniciat les hostilitats per l’ocupació japonesa de la Xina. Encara que la campanya més sibil•lina la va posar en marxa el govern republicà en editar un segell de 1 pesseta en l’aniversari de la Constitució dels EUA (1787-1937), on es veu a l’estàtua de la llibertat davant de les banderes republicana i nord-americana –i la frase: Conmemorativo con cordialidad de la República Española a los amigos de los Estados Unidos-, refiant que això commouria a Roosevelt, que era un conegut col•leccionista filatèlic. Tanmateix, no sembla pas que aquest valor postal i els presumptes combatents nipons tinguessin cap conseqüència pràctica en el conflicte.
Segell republicà commemoratiu de la Constitució dels EUA
L’única ajuda rebuda per part dels Estats Units ho va ser a caire particular; com els voluntaris de la Brigada Lincoln, o els actes patrocinats per la Lliga d’Escriptors Americans o per diversos intel•lectuals de Nova York com Rockwell Kent, Martha Graham, Lagston Hughes o Clifford Odets, que van expressar públicament les seves simpaties republicanes. També van optar pels republicans els estudis de Hollywood –amb la tasca propagandística d’actors i músics com Bob Hope, Shirley Temple, Benjamin Britten o Benny Goodman-, que van recaptar fons. Com va publicar el Comitè de Coordinació i Informació per a l’Ajuda a l’Espanya Republicana, dels 400 escriptors americans entrevistats, només 1 es va pronunciar a favor de Franco. Però això tampoc va fer canviar el curs dels esdeveniments. A l’hora de la veritat, l’ajut més important rebut dels Estats Units va ser humanitari.
Amb la coordinació del ministre de Treball i Assistència Social del govern Negrín –el català Jaume Aiguadé-, diverses organitzacions nord-americanes van enviar aliments, roba, material sanitari i finançament per tenir cura del milió i mig de refugiats –especialment infants- que s’amuntegaven a zona republicana. L’any 1937, el govern de València va fer pública una petició dels EUA per recollir a uns 5.000 nens espanyols, com ja havien fet els governs de Mèxic, França, Bèlgica o la URSS. Una part d’aquest ajut estava a càrrec de l’American Friends Service Committee –pertanyent a l’esglèsia cuáquera-, que es va ocupar de moltes criatures fins i tot quan –l’any 1942- els alemanys van ocupar França, on s’havien refugiat en acabar la Guerra Civil espanyola. O d’organitzacions com Plan, creada pel poeta britànic establert a Sant Feliu de Guíxols Langdon-Davies, que buscava l’apadrinament de molts infants per part de personatges coneguts de la Gran Bretanya i els Estats Units. Gent com Gary Cooper, Groucho Marx o Dorothy Parker van participar en aquest projecte, que va tenir el seu representant més poderós en la persona de l’esposa del president nord-americà –Elionor Roosevelt-, que va afillar a un nen basc.
Només durant els grans bombardeigs aeris sobre Barcelona -març de 1938-, va semblar que les coses podien canviar. En aquelles dates, el Secretari d’Estat Cordell Hull va manifestar a la premsa que creia parlar en nom de tot el poble nord-americà, en manifestar el sentiment d’horror davant del que havia passat a Barcelona, i en expressar la sincera esperança que en el futur no fossin considerats objectius els centres urbans on vivia població civil. Una bonica retòrica que no es va reflectir, finalment, ni en l’aixecament de l’embargament comercial, ni en una diplomàcia internacional més propera als interessos dels republicans. De fet, aquell mateix any, mentre començava la batalla de l’Ebre, els serveis diplomàtics de la República van patir una dràstica reducció, provocada per la dramàtica situació d’un país al caire de l’esfondrament econòmic. La quota d’Espanya a la Societat de Nacions es va reduir a 891.500 pessetes anuals. I només es van poder tenir obertes 6 ambaixades: les d’Argentina, França, Mèxic, Gran Bretanya, l’URSS i els EUA.
Quan –l’octubre de 1937- el govern republicà es traslladà a Barcelona, el Consolat General passà a ser l’Ambaixada dels Estats Units, i la seva seu s’instal•là a l’avinguda del Tibidabo, en una luxosa torre propietat de l’empresari nord-americà Max Klein, que estava casat amb la filla del famós doctor Andreu -el de les pastilles-, principal promotor del parc d’atraccions del Tibidabo. El lloc es va fer molt popular durant la batalla de l’Ebre, vigilat de prop pels serveis secrets comunistes, que cercaven desertors de les Brigades Internacionals quan intentaven refugiar-se a l’ambaixada o a l’hotel Majestic, on estaven hostatjats la majoria dels corresponsals de premsa estrangers. A les rodalies d’aquests dos edificis es van detenir uns quants voluntaris nord-americans, que van acabar tancats a la presó de Castelldefels o al presidi habilitat d’Horta. Fins i tot la premsa barcelonina –sotmesa llavors a censura- es va fer ressò d’un d’aquests casos, l’agost de 1938, quan es va demanar la pena capital per Louis Aaron Widder -per haver-se adormit estant de guàrdia- i per David Bleir, finalment condemnats a treballs forçats. Menys sort van tenir brigadistes com Albert Wallach, Paul White o Bernard Abramofsky, que van ser afusellats.
Durant la Guerra Civil, les úniques unitats de l’exèrcit dels Estats Units que van operar a Espanya van ser els vaixells destinats a l’Special Services Squadron, a qui es va conferir la missió d’embarcar als seus ciutadans des de diferents ports espanyols i protegir els interessos del seu país. En principi, l’any 1936 van ser assignats a aquest servei el cuirassat USS Oklahoma, el creuer USS Quincy i la patrullera Cayuga. Aquesta unitat fou substituïda -l’octubre del mateix any- pel Temporary Squadron 40-T, integrat pel creuer USS Raleigh –buc insígnia on hi havia el comandament, a càrrec de l’almirall Arthur P. Fairfield-, els destructors USS Kane i USS Hatfield, i la Cayuga. La resta del conflicte, aquest esquadró sempre va estar format per tres naus –no sempre les mateixes- i una patrullera; fins a intervenir, per darrera vegada, l’any 1939, durant la desfeta republicana.
El 10 d’agost de 1936 fondejava l’USS Quincy, que va ser el primer dels quatre que van arribar a Barcelona, on va coincidir amb l’Alberto di Giussano, una nau italiana enviada en idèntica missió per Mussolini. Al Quincy –un creuer pesat de la classe Nova Orleans- també se l’hi va encarregar l’evacuació del consolat nord-americà de Palma de Mallorca, en caure la illa en mans dels militars colpistes. I encara va tornar a Barcelona el 5 i el 10 de setembre d’aquell mateix any, essent rellevat per l’USS Raleigh. Onze dies després -el 21 d’agost- qui fondejava al port barceloní era l’USS Oklahoma, un gros cuirassat de la classe Nevada, molt conegut pels afeccionats a la Segona Guerra Mundial per haver estat un dels pocs vaixells que va sobreviure a l’atac de Pearl Harbor. A part de Barcelona, va visitar els molls de Bilbao, Màlaga i Cadis recollint a ciutadans nord-americans que fugien dels combats. Per la seva banda, l’USS Raleigh era un creuer lleuger de la classe Omaha, que també va sobreviure a l’atac de Pearl Harbor. Com a buc insígnia de l’esquadró 40-T, va atracar al port de València el 27 de novembre de 1936, per recollir a diferents ciutadans dels Estats Units, entre els quals hi havia el personal de l’ambaixada, que venien en autocar des del Madrid assetjat. Al dia següent va fer el mateix a Barcelona i va anar a deixar al seu passatge a Marsella.
El darrer vaixell que va arribar a la capital catalana –el 24 de gener de 1939- va ser l’USS Omaha, un creuer lleuger que donava nom a la classe Omaha. La nit abans, el president Negrín havia ordenat evacuar de la ciutat l’aparell administratiu del govern, i –per primer cop en tot el conflicte- havia declarat l’Estat de Guerra en territori republicà. Aquell va ser el dia del pànic, en saber-se que les administracions d’Espanya, Catalunya i el País Basc fugien cap a la frontera francesa. Al mateix temps que començava l’èxode de civils en massa es produïa l’últim bombardeig aeri de Barcelona, que va afectar sobretot al port. L’Omaha –que portava des del desembre de 1937 a l’esquadró 40-T- es va trobar amb un moll ple de ferralla i amb més de 30 vaixells enfonsats –entre mercants, bous pesquers i alguna Golondrina-, amb una població famolenca i amb una ciutat en ple caos. La gent que va recollir van ser dels últims en abandonar la ciutat per mar.
El mateix 24 de gener sortia al carrer la darrera edició de La Vanguardia republicana. A la portada es podia llegir: El Llobregat puede ser el Manzanares de Barcelona, en clara al•lusió a la defensa de Madrid tres anys abans. A la mateixa pàgina s’anunciava la tornada a Barcelona d’Álvarez del Vayo i un possible aixecament de l’Acta de Neutralitat dels EUA, després de les gestions fetes a Washington per enviar armes nord-americanes a Espanya. La República s’acomiadava a Barcelona encara somniant amb rebre l’ajuda providencial dels americans, com el Setè de Cavalleria del cinema. Dos dies després, l’exèrcit marroquí, els requetés navarresos i els italians de la Littorio ocupaven la ciutat. El 27 de gener es celebrava la primera missa pública feta a Barcelona després de la guerra, al ben mig de la plaça Catalunya. L’havia organitzada el Cos d’Exèrcit de Navarra del general Yagüe i l’oficiava el pare Torrents. Per donar-li més lluïment, la Banda Municipal va tenir que interpretar -durant la celebració de l’acte- diversos fragments de la sarsuela Luisa Fernanda, del mestre Moreno Torroba, en tenir poc repertori de música religiosa. Quasi un any més tard, les organitzacions d’antics combatents de la Brigada Lincoln van comunicar que en aquells mesos havien tornat als Estats Units uns 1.500 voluntaris nord-americans, fets presoners en diversos combats; i que encara en quedaven set a les presons de Franco.
No hay comentarios:
Publicar un comentario