ABANS DE LA SISENA FLOTA – SEGON CAPÍTOL

El carrer Escudellers (Nat farbman 1953)

DELS COCKTAILS A LES BOMBES

Amb la victòria a la guerra de 1898, els Estats Units van perdre interès per Catalunya, i per la península Ibérica en general. Érem un tros de món de tercera fila i ni tan sols fèiem falta per ser un mercat accessori. Mentre aquí creixia un sentiment molt agressiu contra Amèrica del Nord; allí la veritat és que ens ignoraven. Però molt abans que el cinema i la música lleugera conquerissin als europeus, a Barcelona començaven ja ha arribar costums i modes importades des del país dels gratacels. L’any 1908 s’havia iniciat la construcció de la Via Laietana –el Wall Street català-; un tall de magnituds brutals en el teixit de l’antiga ciutat medieval. Aquesta avinguda, dissenyada una mica com un decorat (encara té, a banda i banda, un dens teixit d’estrets carrerons), va ser el lloc on es van construir els primers túnels del metro, molt abans que hi hagués metro. Els edificis -molts d’ells aixecats durant els anys del conflicte bèl•lic- reflecteixen el gust dels banquers i industrials locals per l’arquitectura de ciutats com Nova York. És aquí on es construeixen els primers office buildings, deutors de l’Escola de Xicago i equipats amb els únics ascensors que va tenir la ciutat en molt de temps. El resultat és un espai estrany, massa estret per poder ser comparat amb els seus models americans, que només acabat d’edificar ja s’havia quedat petit pel rònec tràfec de l’època; i massa ample i alt per travessar amb tanta fatxenda pel mig de la Ciutat Vella. No és doncs casual que durant molts anys es trobés en aquest indret la seu del Consolat General dels Estats Units a Barcelona (primer al carrer Jonqueres, i entre 1960 i 1992 a la mateixa avinguda); o que fos la primera seu de l’Institut d’Estudis Nord-Americans. I llavors va esclatar la Primera Guerra Mundial.

Fins aquell moment, els EUA era la nació que ens havia humiliat i ens havia espoliat les darreres colònies. Ara, amb mitja Europa sagnant i la neutral Espanya d’Alfons XIII enriquint a la burgesia catalana, la percepció que en teníem des d’aquí començava a derivar cap a l’admiració. Amèrica volia dir modern, funcional i ben fet. La neutralitat va ser molt rentable pel comerç i la indústria barcelonina, lluny dels combats i les carnisseries dels fronts de guerra. Al 1915 el nord-americà més conegut de la ciutat seguia sent mister Fred Stark Pearson, a qui encara recorden una avinguda i una estàtua de Josep Viladomat (ambdues al barri de Pedralbes).


El Paral•lel a principis del segle XX

Pearson havia fundat la Barcelona Traction Light and Power Company, més coneguda per La Canadenca. A més d’aixecar les tres xemeneies del Paral•lel i de protagonitzar una de les vagues més grans i recordades del moviment obrer local –l’any 1919-, aquesta companyia abastia de llum elèctrica a la ciutat, i participava en la construcció de tramvies i ferrocarrils. Aquell 1915 Pearson estava en boca de tots, doncs havia mort recentment a bord del Lusitania, un vaixell mercant enfonsat a l’Atlàntic per un submarí alemany, que va fer sentir les primeres veus exigint l’entrada dels Estats Units a la Gran Guerra.

Però el nord-americà més estimat era el barman Jack Urban (nom darrera del qual hi havia l’hongarès Irven Del Mónico), que governava a la barra de l’American Bar de l’Excelsior, a la Rambla. Autèntic introductor de nombrosos cock-tails, juleps i fizzs que van entusiasmar als bevedors locals; com el brandycold, el cherryflip o els combinats de xampany. Aquest professional de les begudes fredes formava part del selecte grup d’entusiastes de l’estil de vida americà, com l’Esteve Sala –primer propietari de l’American Soda, al xamfrà del carrer de Sant Pau amb la Rambla-, que va servir per primer cop patates fregides –chips- a la seva clientela per acompanyar la cervesa. Mesos després ja es podia demanar un còctel en molts llocs, com al bar del Polo Jockey Club de l’avinguda Sarrià, a la cafeteria dels hotels Colon i Ritz, a la braseria Itàlia de la Gran Via, al bar Automàtic de la Rambla o al Grill Room del carrer Escudellers, on va treballar també en Jack Urban.

És en aquells anys quan apareixen els primers vaixells de combat dels EUA que atraquen al port de Barcelona després de la guerra del 98. El juny de 1915 arriba el creuer lleuger USS Chester; la tripulació del qual es convidada per Rómulo Bosch i Catarineu a un partit de waterpolo entre l’equip del navili i el del Club Natació Barcelona. Les marines de guerra que llavors ancoraven regularment a Barcelona eren la francesa i sobretot l’anglesa, que en certa manera –entre 1917 i 1936- va jugar el mateix paper que tindria després la Sisena Flota. La capital catalana era permanentment visitada per la Mediterranean Fleet britànica que tenia la base a Malta; i fins i tot hi havien fondejat naus de l’Atlantic Fleet amb base a Gibraltar. Però els mariners anglesos mai van acabar d’adaptar-se bé als ambients tavernaris de la ciutat. Eren massa busca-raons amb la clientela autòctona i sovint marxaven sense pagar. En canvi, els mariners nord-americans només es barallaven entre ells i pagaven generosament les seves consumicions. Potser per això, un barri tan popular com el Districte Cinquè va ser batejat -l’any 1924- com el barri Xino, per comparança amb els coneguts Chinatowns de moltes ciutats ianquis. La invenció va ser d’un periodista local -Manuel Gil de Oto, malnom de Miguel Toledano-, que en tornar d’un viatge als EUA va publicar Los enemigos de América, on apareix per primera vegada aquest nom aplicat a Barcelona. Poc s’imaginava que arribaria a convertir-se en el lloc preferit pels mariners nord-americans.



Cartell d’allistament de la US Navy, a la Primera Guerra Mundial

Acabada la Gran Guerra, Barcelona va veure davallar la seva indústria i molta gent se’n va anar a l’atur. La Cambra de Comerç dels Estats Units –establerta l’any 1917 a la Rambla- veia caure el seu volum de negoci. De 1919 a 1925, el port havia registrat un tràfec cada cop més petit. Lluny quedava el gran moment de la marina mercant que, gràcies a la neutralitat, havia pogut créixer espectacularment. Les coses tornaven al seu lloc i dels 4.000 vaixells que havien fondejat a la ciutat aquell 1925, una tercera part eren estrangers. Entre els que van arribar per aquelles dates se’n va parlar molt de l’USS Scorpion, un luxós iot de la marina de guerra dels EUA –armat amb uns quants canons i una tripulació de prop de 40 homes-, que feia el servei de nau d’avis a l’esquadra americana al Mediterrani. En desembarcar a les escales del Portal de la Pau, el seu comandant –mister A.S. Dyart- va ser rebut per l’oficial de guàrdia de la Comandància de Marina. Aquella tarda, acompanyat del cònsol dels Estats Units, va anar a complimentar a les autoritats civils i militars de la ciutat, en una cerimònia protocol•lària que esdevindria una tradició en les posteriors visites de la Sisena Flota.

Aquell any de 1925 van haver-hi molts vaixells de l’US Navy a casa nostra. A l’abril fondejava el destructor USS Worden procedent de Marsella. Pel juny un altre destructor va entrar al port barceloní, l’USS Dale. I el juliol van desembarcar els cadets del buc-escola de la marina dels Estats Units, l’USS Annapolis. Finalment, aquell novembre, va arribar la primera esquadra dels EUA que es va hostatjar durant quasi un mes, formada pel creuer USS Pittsburg -un veterà de la Primera Guerra Mundial-, i els destructors USS Osborne, USS Preston i USS Charles Ausburn. La visita la repetirien, entre d’altres, els destructors USS Bruce i USS Coghan, i l’USS Breck, el 1926; i l’any següent, l’USS Sharkey i l’USS Lardner.

Per la revetlla de Sant Joan de 1927 van aparèixer pel port barceloní l’USS Thompson i l’USS Edwards, on es van trobar amb el creuer espanyol Cataluña. La coincidència va generar una discussió a l’ajuntament, doncs moltes veus van trobar poc patriòtic que la marina espanyola compartís acte de benvinguda amb els seus enemics a la guerra del 98. L’alcalde –en aquell moment el baró de Viver- ho va resoldre convidant a totes tres tripulacions a un berenar, celebrat a l’hotel Ritz, que va costar 3.285 pessetes. I desprès a un ball que -segons els que hi van ser-, va resultar animadíssim.

Aprofitant las noves relacions comercials establertes entre els Estats Units i la dictadura de Primo de Rivera, l’any 1928 també arribava per primer cop la Coca Cola, que va muntar la seva planta embotelladora a Barcelona –al número 71 del carrer de Balmes-, portada per Francesc Duffo Foix, que havia aconseguit la concessió i que fundaria més tard la coneguda marca La Casera. Aquella nova beguda refrescant va obtenir un gran èxit popular, sobretot entre els afeccionats a les curses de braus: segons reconeixia la pròpia empresa, el lloc on se’n venia més era a les places de toros de Las Arenas i de la Monumental. A Barcelona es vivia la sensació. Com deia la publicitat de la companyia, la vida semblava Deliciosa y refrescante; mentre al Passeig Nacional de la Barceloneta apareixia un gran cartell del conegut anunci Boy in the grass, on un noi xuclava entusiasmat amb una palleta d’una ampolla de Coca Cola, ajagut a l’herba. Aquell anunci, situat al costat de la rònega Puda de l’Antonet, s’arribaria a fer molt popular entre els banyistes, obligats a passar per davant si volien anar a mullar-se els peus a la platja. El vell i el nou -el got de vi i el refresc amb palleta-, a mig metre de distància l’un de l’altre, semblaven fatalment obligats a entendres.

L’any 1929 va ser el de la gran Exposició Universal a Montjuïc. Per aquell esdeveniment, va venir una banda militar de l’exèrcit americà -formada per 84 músics-, anunciada com la millor del seu país. També van fondejar al port barceloní diverses marines del món. Entre elles hi va haver una representació dels Estats Units formada pels cuirassats USS Arkansas, USS Florida i el famós USS Utah -actualment enfonsat a la badia de Pearl Harbor després de ser bombardejat per l’aviació japonesa-, que duien a bord un centenar llarg d’oficials i prop de 2.800 tripulants, entre els quals hi havia 925 cadets del col•legi naval d’Annapolis. Aquesta esquadra va generar molts comentaris, doncs va protagonitzar borratxeres i baralles històriques al barri Xino que es recordarien anys després. Molts barcelonins van anar al moll d’excursió, a berenar, només per veure de prop els exòtics vaixells i les seves turbulentes tripulacions. El diari La Vanguardia va seguir les passes dels mariners americans i –amb evident satisfacció- va publicar la crònica de la missa cantada celebrada per mossèn William A. Maguire -capellà d’un dels cuirassats-, a la que va assistir tota l’oficialitat catòlica:

“La escuadra de los Estados Unidos que recientemente ha estado en este puerto, ha puesto de relieve cuan sólidamente se profesa el catolicismo entre los americanos (...) Al salir los concurrentes de la iglesia, cumplido el precepto dominical, el sol, que con su clara luz brillaba en sus rostros, hacía patente la satisfacción y la serenidad de su espíritu (...) los transeúntes de la Rambla pudieron contemplar la marcialidad de la oficialidad y marinería”.

El col•lapse de la Borsa de Nova York es va fer sentir molt aviat a Catalunya, coincidint amb una època de fluides relacions amb els EUA Una part important del teixit econòmic català era a mans d’empreses dels Estats Units. El cinema, l’oci, fins i tot la manera de vestir seguia els canons que arribaven del país dels gratacels; i sectors tan importants com l’automobilístic o el de les comunicacions eren controlats pel capital nord-americà. Així no resulta estrany que l’arribada de la Segona República fos vista amb molta prevenció. Les grans indústries internacionals, acostumades a fer bons negocis a Espanya sota l’aixopluc de la monarquia, van sospitar que la democràcia significaria pèrdues i dificultats. Sobretot en produir-se la gran vaga de 1931 a la ITT, la gran companyia que controlava les línies de telèfon de la capital catalana. Tal i com anaven les coses, a mesura que l’enfrontament entre les esquerres i les dretes anava creixent, els empresaris americans van creure perillar els seus interessos. Quan el febrer de 1936 va guanyar les eleccions el Front Popular, una part important dels inversors començà a témer que el nou govern volgués nacionalitzar les seves empreses. I el que encara era pitjor, que això desencadenés un efecte dominó en altres països europeus, especialment a França. Així doncs, ja abans d’esclatar la Guerra Civil, els generals colpistes tenien un aliat poderós a l’altre costat de l’Atlàntic.

L’any 1931, en Gotarda pare fundava la cocteleria Ideal Cocktail Bar del carrer Aribau; i el 1933 obria Can Boada -al carrer Tallers-, fundada per un antic empleat del Floridita de l’Havana, que iniciaria el costum barceloní d’anar-hi a fer l’aperitiu el dia de Nadal, abans del dinar familiar. Triomfaven productes com el licor americà Sport Drink, o el formatge Blanco Americano Cow-Boy. Per la primavera de 1933 la ciutat es despertava amb l’horrorós assassinat d’un joier de Gràcia. Tenia la botiga al carrer Major -llavors anomenat Salmerón-, just al costat de la popular tenda de roba Els Dollars. La senyoreta Margaret Ortega –de nacionalitat nord-americana- era distingida com a Reina de la Festa en els Jocs Florals de 1934. Un any més tard eren processats quatre mariners ianquis per agredir a un guàrdia municipal en el cabaret La Criolla del carrer del Cid. I el 6 de maig de 1936 s’estrenava al teatre Tívoli la sarsuela La tabernera del puerto, del compositor basc Pablo Sorozabal.



Cartell de la sarsuela La Tabernera del Puerto

L’obra explicava els problemes de la encisadora Marola i el seu estimat Leandro, ficats en un brut negoci de contraban de cocaïna per culpa del pare d’ella. La taverna que donava nom a la obra era un local famós per la seva atractiva cambrera i per una clientela cosmopolita, on no faltava l’amoïnat Simpson –un amic anglès del protagonista-, i uns quants mariners nord-americans. El 14 de juliol es feia el Festival Tepsicore a Montjuïc:

”La parte de bailes modernos correspondió a “cláquet” o baile norteamericano clásico, a base de hacer sonar los pies sobre el tablado. Constaba de dos bailes: el primero, un “fox”, por las señoritas Dorothy Cinnamond y Rosita Torrente, vestidas con chaqueta blanca (chupa) y amplios pantalones negros, y tocadas con gorritos de marinero norteamericano”.

Quatre dies després esclatava la Guerra Civil.

Malgrat el seu desig de mantenir-se neutrals, els Estats Units es van veure molt aviat esquitxats pel conflicte. El 27 de juliol de 1936, la seva ambaixada va tenir que desmentir una informació de la radio rebel de Burgos, on s’assegurava que els serveis diplomàtics havien comunicat al govern de Washington que l’exèrcit de la República havia estat escombrat. Mentre els catòlics irlandesos, polonesos i italians dels EUA mostraven el seu suport a Franco, un sector molt important de la societat nord-americana es posava a favor dels republicans. A part dels enviaments de donatius i ajuda humanitària, els partidaris del govern de Madrid van començar a organitzar grans campanyes de pressió perquè Washington enviés ajut militar a la República. Però les armes no van arribar mai. Un any abans, quan Itàlia havia envaït Etiòpia, el Congrés nord-americà havia signar l’Acta de Neutralitat, que prohibia als ciutadans d’aquell país vendre armes a cap dels implicats en una guerra. Això no afectava a guerres civils, però des del primer instant es va aplicar al cas espanyol.

Per si no quedava prou clar, el gener de 1937 –i amb l’opinió en contra del seu ambaixador a Madrid, Claude Bowers-, l’administració Roosevelt va signar una nova llei de neutralitat, que venia a completar la de 1935. Des d’aquell moment, declarava prohibit exportar material bèl•lic, transportar-lo en vaixells nord-americans o concedir crèdits a un dels bàndols d’un conflicte armat. Aquesta llei va provocar moltes protestes als EUA; fins i tot el Secretari d’Estat Cordell Hull -conegut per les seves simpaties franquistes- va arribar a demanar al Congrés l’aixecament de l’embargament d’armes a la República. Però res va canviar.

A part de blat, llet en pols i ambulàncies –com les enviades per l’International Labor Defense-, l’ajuda governamental a la República va ser molt escassa. El president Roosevelt va condemnar el Cop d’Estat dels militars espanyols i la seva postura personal sempre va ser contraria a Franco. Tanmateix, no va voler irritar als seus votants catòlics –de tradicional militància demòcrata- i a una part important dels empresaris del país. Això explica la postura tan ambigua del govern de Washington durant la Guerra Civil.


El president Franklin D. Roosevelt

Mentre el govern dubtava, les indústries petroleres i automobilístiques ianquis enviaven grans carregaments a ports suposadament neutrals, que eren tramesos als militars colpistes. En contra del Secretari de Interior Harold Lokes, del Secretari d’Hisenda Henry Morgenthau o del Vice-Secretari d’Estat Wells Sumner -que donaven suport a la República-, l’Acta de Neutralitat no es va aplicar en productes tant o més necessaris per una guerra com la gasolina. Empreses com la Texaco o l’Standard Oil van subministrar a crèdit el carburant necessari pels tancs i els avions dels rebels. Altres corporacions com la Ford, la General Motors i la Studebaker van enviar milers de vehicles a Burgos, mitjançant empreses fantasmes. La catòlica Detroit i la texana Dallas van ser els principals puntals d’aquest ajut. Fins i tot els fabricants d’armes van vendre els seus productes a Alemanya i Itàlia, tot i saber que acabarien en mans del general Franco. A canvi, aquest va enviar tones d’olives –principal moneda de l’Espanya feixista-, que van acabar en milions de cock-tails nord-americans.