BARCELONA I ELS EUA ABANS DE LA SISENA FLOTA

Veient la curiositat que ha despertat en alguns lectors del meu llibre, deixo aquí una petita panoràmica històrica de les relacions entre els EUA i Barcelona, abans de l’arribada de la Sisena Flota.

ABANS DE LA SISENA FLOTA - PRIMER CAPÍTOL



UN IMPERI, UNA REPÚBLICA I UNA GUERRA DE PAPER

La peculiar situació política de Catalunya dins de l’Imperi espanyol no va propiciar que hi hagués gaire relació amb la conquesta del Nou Món; i encara menys amb l’exploració de l’actual Amèrica del Nord. Els Ponce de León, Cabeza de Vaca o Menéndez de Avilés –voluntaris o involuntaris descobridors de la geografia dels Estats Units- poc tenien a veure amb la ciutat de Barcelona, encara amoïnada pel decurs dels seus negocis en un Mediterrani infestat de corsaris italians, pirates barbarescs i naus del soldà de Turquia. Tan sols el monjo mallorquí Juníper Serra parlarà català davant dels astorats indígenes de la Califòrnia. Per tant, aquesta singular història entre la capital catalana i els EUA no comença fins poc abans que les tretze colònies americanes decideixin independitzar-se d’Anglaterra.

A mitjans del segle XVIII el port barceloní experimentava un tràfec creixent de mercaderies que arribaven d’Amèrica. Aprofitant aquella situació favorable es va fundar –l’any 1756- la Real Compañía de Barcelona, comissionada per afavorir el comerç amb les colònies del Carib. Nou anys després s’aprovava el decret de Libre Comercio de Barlovento, que autoritzà l’establiment de xarxes comercials directes entre nou ports peninsulars –entre els quals estava Barcelona- i les illes de les Antilles. Va ser per mitjà d’aquest decret que s’aconseguí comerciar lliurement amb la Louisiana (llavors sota domini espanyol), que va ser el primer territori dels futurs Estats Units en establir relacions de caire econòmic amb la capital catalana. A partir d’aquell instant, Cuba serà la base d’operacions per a molts empresaris del nostre país que –arribats amb retard al pastís americà-, encara aconseguiran treure’n sucosos guanys.


Barcelona l’any 1800, vista des de Montjuïc

Catalunya exportava aiguardent, teixits i petites manufactures com paper, sabó o calçat; i n’obtenia a canvi productes colonials i sobretot sucre. Durant les darreres dècades del segle XVIII i part del XIX, gran part del sucre que arribava a Europa ho feia pel port de Barcelona. Així no va ser estrany que moltes fortunes locals comencessin en aquell lloc del món, formant-se les primeres nissagues d’uns empresaris coneguts en tornar a casa com indianos. Mica en mica, Cuba es convertí en el darrer esglaó del comerç entre Catalunya i les colònies angleses de l’Amèrica del nord. No obstant, aquesta relació incipient entre tots dos territoris sotmesos pels seus respectius imperis no va afectar pas gaire al desenvolupament de la història. Quan els patriotes americans facin el seu desafiament al Regne Unit no es trobaran amb l’ajut del govern espanyol per afinitat o per solidaritat. La cort de Carles III donarà suport a la independència dels Estats Units per odi als anglesos, per afeblir a l’enemic secular i per venjar l’Armada Invencible i l’ocupació de Gibraltar. D’aquesta manera, França i Espanya es convertien en els principals aliats –interessats i amb un alt grau d’hipocresia- dels homes del general Washington. Creien que la victòria d’aquests faria possible l’ampliació colonial de les dues monarquies borbòniques amb nous territoris sota sobirania britànica, com les Bahames, Jamaica o Canadà; però s’equivocaven.

Amb la signatura del tractat de Versalles de 1783 –que posa fi a la guerra entre el Regne Unit i els Estats Units-, la monarquia espanyola recupera Menorca, la Florida i part d’Hondures, però l’exemple de la nova república del nord ja s’ha estès a la resta del continent i serveix per encendre el foc de la independència a tot l’Imperi, de Mèxic a l’Argentina. En aquell precís instant, des d’Espanya es viu l’ascens dels Estats Units com un perill imminent per a la supervivència de les colònies americanes. Només els empresaris i naviliers catalans semblen contents; acaben de trobar un nou mercat molt prometedor. I quan Espanya es fiqui en les guerres entre Anglaterra i la França revolucionaria, la única manera de garantir la continuïtat d’aquest comerç serà fer-se a la mar sota bandera neutral. A partir de llavors, les exportacions catalanes viatgen en vaixells nord-americans. I, en conseqüència, arriben les primeres naus d’aquell país al port de Barcelona. Davant la curiositat de la quitxalla, els mariners ianquis passegen per primer cop per una Rambla recentment urbanitzada.


La Rambla de Santa Mónica, a principis del segle XIX

En aquells anys la importància del comerç amb Europa és fonamental pels Estats Units. La diplomàcia i els negocis son indestriables pels primers governs de la jove república, que opta per copiar el model francès i improvisar el seu propi servei d’ambaixadors. Així doncs, serà el volum de les mercaderies que viatgen amunt i avall de l’Atlàntic el que farà possible l’establiment d’una xarxa consular a la península Ibèrica –a partir de 1785-, i la signatura del primer tractat comercial de 1795. La primera oficina consular s’obre a Cadis; després vindrà la de Bilbao, al 1790; les de Màlaga i Alacant, al 1793; i la de Tenerife, al 1794. Aquestes delegacions estan portades per ciutadans nord-americans, normalment empresaris que residien aquí o que tenien interessos comercials a les colònies espanyoles.

El consolat de Barcelona tardarà encara uns anys i començarà com una filial del d’Alacant; on Robert Montgomery –un resident britànic amb negocis a l’altre costat de l’oceà- representava els interessos dels Estats Units entre la frontera francesa i el nord de la província de Múrcia. L’extensió considerable de la seva jurisdicció va fer precís el nomenament d’un vicecònsol per Catalunya; fins que –el 29 de desembre de 1797- el segon president del país -John Adams- va designar a William Willis –que fins llavors havia estat representant diplomàtic a Venècia- primer consol dels EUA a Barcelona. Era el quinzè consolat en establir-se a la ciutat i el primer d’un país no europeu; un consolat tan antic que -dels que encara resten en servei a Europa- només es veu superat pels de Nàpols i Belfast (oberts al 1796).

En un principi, la nova representació diplomàtica es va establir a la ronda de Sant Pau. Corria l’any 1800 i Barcelona era un lloc perfecte per controlar de prop a Napoleó, que acabava de fer-se amb el poder. Per aquelles dates, l’apàtic Carles IV i el seu fulletonesc ministre Godoy signaven el segon Tratado de San Ildefonso, amb la cessió de la Louisiana a França. Fruit del valor estratègic que tenia Catalunya per a la diplomàcia dels Estats Units, el govern de Washington no va tardar en escollir a Joan Leonard –un català- per assumir la direcció a la nova seu del consolat al carrer Ample, que era la via més selecte i luxosa del moment. A molts quilòmetres, mentre les tropes napoleòniques ocupaven la ciutat, una multitud es manifestava a Boston en suport amb els aixecaments antifrancesos de 1808; quatre anys després ho tornarien a fer per celebrar la Constitució de Cadis. No obstant, la naixent potencia americana es perfilava ja com la principal protagonista en la fallida definitiva de l’atrotinat Imperi espanyol.

En el primer terç del segle XIX, de Mèxic cap avall tot eren ja repúbliques independents i el govern de Madrid havia perdut els territoris que dominava a quasi tota l’Amèrica del Nord. El Secretari d’Estat –que seria el sisè president del país, John Quincy Adams- formulava les primeres bases de l’imperialisme ianqui, convençut que el seu espai de creixement natural era la resta del continent. Aquella desfeta colonial no va afectar pas gaire als empresaris catalans, que havien invertit principalment a Cuba i Puerto Rico, encara sota jurisdicció hispana. Prohoms tan nostrats com Josep Xifré i Casas, Jaume Partagàs, Bartomeu Mitjans o Josep Gener van tancar grans negocis i -des de l’Havana- es van fer presents als mercats dels EUA i a la Borsa de Nova York. Altres van excel•lir en activitats encara més arriscades, com Pere Gibert, aventurer per Texas i penjat a Boston l’any 1849 després de convertir-se en el darrer pirata del Carib que registra la història.

Per aquells anys, el sucre havia trobat un complement perfecte en la tracta de negres. Moltes fortunes van començar amb el comerç triangular que duia aiguardent i armes de Catalunya cap a Àfrica; lloc on es canviaven per esclaus que eren portats a Amèrica, i venuts als mercats de l’Havana o dels estats esclavistes del sud dels Estats Units per comprar cotó o sucre, que arribava finalment al port barceloní. Mentre la reina Isabel II posava la primera pedra del que seria l’Eixample, als EUA començaven els rumors d’un conflicte, precisament per la manumissió dels afroamericans. Un any després esclatava la guerra de Secessió i molts negociants catalans aconseguien notables fortunes operant en els mercats d’esclaus de la Confederació d’Estats d’Amèrica (CSA), com Salvador Samà, Francesc Martí i Torrens, Josep Baró i Blanchart o António López –primer marqués de Comilles-, a qui la llegenda negra ha volgut sempre relacionar amb aquesta criminal activitat. Els industrials del país van tenir bones raons per apostar pels confederats, tenint en compte que el cotó de Geòrgia o d’Alabama va ser molt important per engegar la indústria tèxtil a Catalunya.

A casa nostra, només els lliberals admiraven a la Unió d’Estats d’Amèrica (USA). I quan aquesta va guanyar la guerra, molts catalans començaren a somniar amb importar-ne el model. La veien com una democràcia sòlida, que vivia sota la llei d’una república de caire federal, on els seus ciutadans podien ascendir fàcilment en l’escala social –sense els entrebancs d’una classe aristocràtica-, i gaudint de llibertat religiosa, fora del control omnipresent de l’Església catòlica. Això explica que, quan l’any 1873 es va proclamar la Primera República a Catalunya, en no tenir-ne encara una d’escollida com oficial, els seus impulsors van sortir al carrer amb les banderes de Suïssa i dels Estats Units, vistes en aquell moment com les dos grans repúbliques federals a les que assemblar-se. Desgraciadament, aquell projecte –liderat principalment per catalans, com Estanislau Figueres i Pi i Margall- durarà encara no tres anys, desfet per la tercera guerra carlina, per les insurreccions cantonalistes i pels primers combats a Cuba, que ja anunciaven el desastre de 1898.

Caiguda la República, el 9 de gener de 1875 desembarcava al port barceloní Alfons XII, just 76 anys abans de la primera visita de la Sisena Flota dels Estats Units (el 9 de gener de 1951). Tot i que els barris de Sants, Hostafrancs i Gràcia es van revoltar en contra de la seva tornada, el nou rei va ser aclamat per la Rambla i va tenir la seva missa d’honor a la Catedral; donant inici així a la primera restauració borbònica que un segle just més tard –l’any 1975- coneixerà una segona edició de la mà de Joan Carles I. Amb la monarquia també arribava una beguda nord-americana destinada a convertir-se en un símbol de les nostres taules: la gasosa, més coneguda llavors com soda water.

La Restauració va ser l’Edat d’Or dels empresaris catalans, obsessionats per totes les novetats que arribaven de l’estranger. Barcelona experimentà un gran creixement econòmic i industrial, mentre el consolat dels Estats Units es traslladava al carrer de Pelai, al lloc on –l’any 1903- s’inauguraria la famosa seu de La Vanguardia. En aquells anys, els Estats Units eren l’origen de molts dels invents que sacsejaven els costums. Representaven el Progrés, aquella paraula màgica que feia bategar accelerat el dur cor dels burgesos locals. Al 1877 apareixia la primera màquina d’escriure, coneguda com maquina norteamericana para escribir, presentada al despatx de la firma Vila i Roviralta del passatge de la Pau. Arribava –també dels EUA- un aparell de telèfon dels d’en Graham Bell, amb el que es va realitzar la primera conferència feta al nostre país, entre Barcelona i Girona. A l’Ateneu Lliure de Catalunya es mostrava al públic el primer fonògraf del senyor Edison. I el dentista Costa del carrer de la Llibreteria posava a la venda les noves: Dentaduras norte-americanas de doble presión.

A la premsa apareixien els primers turistes ianquis, quan aquesta paraula encara era un exotisme:

Los “touristes”, norteamericanos llegados á esta ciudad, visitaron ayer los alrededores de Barcelona. Hoy irán en el tren correo á Monistrol, y de allí en el tren de cremallera subirán á Montserrat.

La nostra burgesia estava tan eufòrica que, quan va arribar al seu punt màxim d’esplendor, va fer mans i mànigues per acostar-se a aquella nova gran potència. Per l’Exposició Universal de 1888, un dels primers països en ser convidats van ser els Estats Units. El govern nord-americà destinà 200.000 duros de l’època pel seu pavelló. Aquest es trobava al costat del Palau de la Indústria –aproximadament, a l’espai ocupat avui en dia pel parc zoològic-, molt a prop de la instal•lació més visitada pel públic: la Galeria de les Màquines. La representació nord-americana era la novena en número d’expositors i va ser la darrera en veure acabada la seva seu, prop de dos mesos després de ser inaugurada l’Exposició. Sembla ser que van haver-hi problemes de tota mena; fins i tot van ser detinguts per la policia dos treballadors ianquis, per fer escàndol. Però els productes agrícoles i la maquinaria presentada van causar sensació, en especial un modern vagó de tramvia elèctric que va fer somniar a molts barcelonins en renovar el servei de transports. Encara que els més beneficiats per aquella fira van ser els empresaris del suro de Sant Feliu de Guíxols, que van exportar als EUA uns taps que tornarien, anys després, amb les primeres ampolles de refrescs.


Portada del Diari de Barcelona, de l’agost de 1888, on s’anuncia l’Exposició

Tot i la inflació de preus que va provocar –exactament igual que l’Exposició de 1929 i l’Olimpíada de 1992-, el balanç d’aquella fira va servir per rentar-li la cara a la ciutat i donar-li nous trets d’identitat; com l’estàtua dedicada a Colom, inaugurada aquell 1 de juny pel president Sagasta i el cònsol dels Estats Units a Barcelona. També va ser l’any que van començar a funcionar les Golondrinas, que duien als curiosos i als pescadors amb canya fins l’entrada del port. Aprofitant l’ocasió, moltes marines de guerra es van desplaçar a Barcelona, entre elles la dels EUA que va enviar la fragata USS Lancaster. Aquell vaixell es faria popular per les seves capacitats bèl•liques, però sobretot per la misteriosa mort d’un dels seus mariners. Aquest va ser trobat surant a l’aigua, davant de les escales de l’embarcador de la Pau. Encuriosida i commoguda la ciutat per aquest incident, se’l va anar a enterrar al cementiri de l’Oest, amb el taüt a sobre d’un carro de cavalls, cobert amb la bandera americana, mentre l’oficialitat i la marineria del vaixell l’acompanyaven en silenci. Allò va esdevenir una demostració d’afecte popular cap als Estats Units, que van rebre el condol de moltes institucions i particulars de la ciutat.

També n’hi va haver, però, que no es van deixar entendrir per aquella mort i expressaren les seves recances sobre les bondats del nou capitalisme. Per raons ben diferents, des de conservadors catòlics a militants obrers van començar a percebre la llibertat d’empresa americana com una amenaça futura als seus interessos. Entre aquelles primeres veus discordants destacava la del bohemi Pompeu “Peius” Gener, un dels grans protagonistes de les tertúlies barcelonines de finals del segle XIX, que va promoure autentiques campanyes antiamericanes escampant rumors forassenyats i poca-soltes. Per desacreditar-los, deia molt sovint que als Estats Units es fabricaven llaunes de misses concentrades, per als catòlics amb pressa o que tinguessin que viatjar. Mentre la ciutat reia amb aquestes histories, van començar a arribar notícies molt preocupants. A Cuba les coses anaven maldades. L’illa havia estat diverses vegades al centre del debat polític a Catalunya. Per a uns era un espai molt productiu que es devia conservar a qualsevol preu; per als altres, la victòria dels insurrectes cubans obria la possibilitat que la nació catalana seguís la mateixa sort. Aquell any de 1895 arrencava la primera biblioteca pública que va tenir la ciutat: la Biblioteca Arús, al passeig de Sant Joan. Just a l’entrada, el seu fundador va instal•lar-hi una rèplica de dos metres de “La Llibertat guiant al Món”, la famosa estàtua de Frederic-Auguste Bertholdi que nou anys abans havia regalat l’Estat francès a la ciutat de Nova York. A part de l’alçada, les úniques diferències visibles eren el color –la de Barcelona és d’un rovellat fosc, mentre l’original es verdosa-, i el text del llibre que la deessa duu a la mà esquerra. Mentre la nord-americana recorda les dates de la revolució americana i francesa –IV juillet 1776 et XIV juillet 1789-, la que encara es pot veure a la coneguda biblioteca maçònica diu: Alma libertas (Ànima alliberada). Segur que els insurrectes cubans –els famosos mambises- pensaven alguna cosa semblant, tot i que no en llatí.

Per treure’ls aquelles idees subversives del cap, el govern espanyol va enviar al temut general Valeriano Weyler Nicolau, que va sortir de Barcelona amb 40.000 soldats. Les Golondrinas els duien cap els vaixells de transport, mentre la banda municipal tocava pasdobles al moll. Convertida la ciutat en principal punt de sortida de tropes, la representació a Barcelona dels Estats Units va ser elevada –estratègicament- a la categoria de Consolat General. Sonaven tambors de guerra, mentre el president Cleveland rebia cada cop més pressions per intervenir a Cuba. Sobretot després que Weyler –conegut com The butcher of Cuba (el carnisser de Cuba)- engegués una repressió indiscriminada, arribant a cremar plantacions i poblacions senceres, i tancant a milers de persones dintre d’autèntics camps de concentració. Quan aquesta estratègia va fracassar -l’any 1897-, el govern va retirar del comandament al general mallorquí i va començar a parlar d’autonomia. Però era massa tard.

La guerra va tenir un gran impacte a Catalunya. Una part molt important de l’exèrcit colonial estava integrat per reclutes catalans, al mateix temps que caps com Josep Miró lluitaven amb els insurrectes cubans. Els empresaris veien trontollar els seus negocis i inversions, mentre els EUA –que havien fet diverses ofertes per comprar l’illa-, anaven estenent el seu control comercial per tot el Carib. El nou president William McKinley encara era partidari de mantenir-se al marge, tot i les pressions de la anomenada “premsa groga”, que atiava diàriament al poble nord-americà cap a la guerra. I llavors -el 25 de gener de 1898- va entrar al port de l’Havana el cuirassat nord-americà USS Maine.


Soldats espanyols a la guerra de Cuba

La nit del 15 de febrer la nau explotava, provocant la mort de 266 tripulants. Es va salvar l’oficialitat que, curiosament, es trobava quasi al complert en un ball de gala que les autoritats espanyoles havien organitzat en el seu honor. Al dia següent, el diaris de les cadenes de Willian Randolph Hearst i de Joseph Pulitzer assenyalaven als serveis secrets espanyols com els autors de l’atemptat i demanaven la declaració de guerra; una declaració que va arribar el 25 d’abril i que va provocar grans manifestacions i marxes patriòtiques a totes dues bandes de l’Atlàntic. A Barcelona, en conèixer la noticia va sortir una multitud als carrers, i al Liceu es va aturar la representació i els cantants van aparèixer a l’escenari amb una gran bandera groga i vermella, darrera de la qual va sortir la burgesia a donar suport al govern de Madrid pel mig de la Rambla.

En aquell conflicte -anomenat pels nord-americans A splendid little war-, el seu exèrcit va escombrar a l’exèrcit espanyol i va anorrear la flota. Van perdre la vida 16.500 soldats i mariners, i es van enfonsar 60 mercants i 16 vaixells de guerra. Els Estats Units van tenir 385 baixes i només van perdre una nau, l’USS Merrimac. La pau es va signar a Paris al 1900 i va significar la independència de Cuba; la cessió als EUA de les Filipines, Puerto Rico i Guam; i la venda a Alemanya de les illes Marianes, Carolines i Palaos. Un balanç demolidor que va quedar com un trauma col•lectiu per Espanya: El desastre del 98, simbolitzat en l’oracle popular del Más se perdió en Cuba. Catalunya va patir més de 3.000 baixes, un 36 % de les quals eren de Barcelona. No obstant, el trauma que va significar per a la resta de l’Estat espanyol va quedar atenuat aquí per l’expansió de la indústria i per l’ascens del nacionalisme, que va creure arribat un bon moment per negociar una nova situació política. Al 1900 s’obria novament el consolat barceloní, tancat des de feia dos anys (durant tot aquell temps la representació dels EUA l’havia portada el consolat d’Anglaterra). Tornaven també molts catalans, alguns amb grans fortunes i altres amb el cul a l’aire, que deixarien la seva petja a la ciutat en l’anomenat barri dels Indianos, a Sant Andreu del Palomar.

Aquest sector urbà és l’espai comprès pel passeig Maragall i els carrers de la Manigua, de Cienfuegos, de Felip II i de Concepció Arenal. Si s’hi arriben, veuran que tant les cases com els noms dels carrers tenen una personalitat pròpia. Fet no gens casual si tenim en compte que van ser urbanitzats a principis del segle XX, batejant-los amb noms com Matanzas, Pinar del Rio o l’Havana (actualment conegut per carrer Jordi de Sant Jordi). Tot i que els cronistes locals encara no s’han posat d’acord sobre la seva veritable naturalesa, la memòria popular sempre ha volgut que fos en aquest lloc on es van concentrar els combatents barcelonins retornats de Cuba. Història molt similar a la de la primera persona enterrada al cementiri de Montjuïc –el indiano Josep Fontrodona-, que podria haver donat el seu cognom a un dels carrers del Poble Sec on tenia propietats. I que formen -amb el monument funerari del cementiri de Les Corts dedicat als soldats caiguts a Cuba i Filipines- un dels pocs records que conserva la ciutat d’aquella guerra amb els Estats Units. L’altre potser seria l’afició pel rom i per la Coca Cola, doncs Barcelona va ser el primer lloc d’Europa en tastar el famós Cuba Libre.