Mariner a Barcelona, a la revista LIFE (Nat Farbman 1953)
UNA CIVILITZACIÓ D’INSECTES
Amb la victòria dels militars, l’any 1939 el Consolat General dels Estats Units a Barcelona va tornar a la seva seu del carrer Jonqueres. El govern de Washington, tot i que amb moltes reserves, reconeixia a les noves autoritats franquistes. Aquesta raó va justificar el cessament –el gener d’aquell mateix any- de Claude Bowers, que havia estat l’ambaixador prorepublicà durant la guerra; i el nomenament d’Alexander W. Weddell com a nou representant de la diplomàcia nord-americana. Tanmateix, això no volia dir pas que els Estats Units tinguessin gaire bona imatge entre els guanyadors. Franco era llavors un fanàtic aliat d’Alemanya i Itàlia, mentre la Falange començava una davallada cap a un ferotge antiamericanisme. Com publicava el diari ABC a mitjans de 1939:
”No hay empresa protestante, masónica o anárquica que no esté proteguida o financiada por Estados Unidos”.
Així, coincidint amb el començament de la Segona Guerra Mundial, als carrers de Barcelona tot el que sonava a francès o a anglès (no diguem ja a rus) es va tornar sospitós. Desapareixia la coneguda botiga New York Radio –al carrer Pelai 11-; mentre el cinema New York -del carrer Girona 175- passava a anomenar-se España. L’antiga agència de detectius New York Information del carrer Tallers 55 –que durant la guerra també havia estat autoescola- es va reciclar com a tenda de compravenda d’automòbils, pisos i finques, on també s’expedien els cupons de la gasolina racionada. L’empresa rebia el nom castellanitzat de Nueva York i es mudava al carrer Tallers.
Poc després desapareixia l’Academia Americana d’automobilisme -Consell de Cent, a tocar de Pau Claris- que havia lluitat la seva guerra particular l’any 1936, quan els seus rivals de l’Autoescuela Barcelona –de la plaça Universitat- havien publicat un anunci al diari –durant setmanes- on deien que l’Americana havia plegat. S’oferia als alumnes presumptament abandonats una oferta per aprendre conducció, reglament i mecànica per només 87 pessetes; en un cas clamorós de mala bava comercial i publicitària. L’Americana havia contestat publicant un altre anunci on ho negava tot i rebaixava el preu dels seus cursos també a 87 pessetes, afegint: clases especiales para señoritas. Ara, en els primers compasos de la posguerra, l’Autoescuela Barcelona -fins llavors publicitada com: la única dirigida por un ingeniero industrial-, hi va afegir: y por el ex jefe de la Escuela de Automovilismo del Ejército en Sevilla.
El nou Règim exposava per aquelles dates la seva teoria de les dos guerres: la primera entre l’Eix i els aliats occidentals, en la que el franquisme es declarava neutral. La segona entre l’Eix i la URSS, on –en cas de produir-se- el govern de Madrid es considerava bel•ligerant. Tanmateix, les relacions entre l’Espanya franquista i els Estats Units van donar diversos símptomes de desacord. Entre 1939 i 1941, Franco havia ratificat un pacte d’amistat amb Alemanya i venia wolframi, mercuri i zinc als nazis, provocant les protestes dels aliats. Així, l’any 1940 ja van començar les iniciatives per aïllar internacionalment a la dictadura espanyola; i diversos governs llatinoamericans van trencar relacions amb Madrid i van reconèixer al govern republicà a l’exili. La Falange reaccionà condemnant als Estats Units, a qui feia responsables de la situació; i es començà a parlar de la demoplutocracia americana i de la Babel dineraria de Wall Street. La premsa d’aquells dies venia farcida de comentaris despectius, com els articles a l’ABC de Julio Camba quan titllava als Estats Units de Civilización de insectos, acusada d’haver transformat el capitalisme en una nova religió. Federico de Urrutia ho deixava ben clar, quan deia al mateix diari que les fabriques i els mercats borsaris eren Los templos de esta nueva y brutal religión materialista, en donde se reza con máquinas calculadoras y se adora al becerro de oro fundido en forma de lingotes geométricos.
Per aturar aquesta mala influencia –l’octubre de 1940-, Serrano Suñer anunciava la creació del Consejo de la Hispanidad, destinat a difondre la cultura espanyola a tota Amèrica. En realitat, el que pretenia aquesta organització era tallar els vincles entre els EUA i l’antic imperi espanyol, fomentant la idea d’una Espanya convertida en Eje espiritual del mundo hispánico i ressaltant els valors de la Madre patria i la llengua comuna. Immediatament, l’OSS (la futura CIA) es va posar a seguir les passes dels falangistes a Amèrica; sobretot de la Falange Exterior i les organitzacions amigues com la Falange Nacional xilena, la Unión Falangista Venezolana, la Falange Socialista Boliviana, la Falange de la República Dominicana o la Falange Boricua de Puerto Rico. Segons el pla Chase dels serveis secrets nord-americans –redactat l’any 1943-, aquelles organitzacions eren “l’exèrcit secret de l’Eix”, els ulls i l’oïda de Hitler al pati del darrera dels Estats Units. Fins i tot, la Falange cubana va provocar la intervenció de l’OSS, que la va acusar de crear una quinta columna pronazi. Immediatament, el govern cubà –aliat incondicional dels Estats Units- va dissoldre el partit i va fer detenir al seu secretari territorial, expulsat cap a Espanya per un delicte d’espionatge; la qual cosa va provocar un incident diplomàtic entre tots dos governs.
Tot va canviar, però, el febrer de l’any 1942, quan l’ambaixador Weddell va ser substituït per un diplomàtic amb un perfil més proper a les noves autoritats: Carlton J.H. Hayes, professor d’història especialitzat en Espanya i catòlic recalcitrant. La nova situació donava a Franco un cert marge. Els aliats estaven disposats a pactar amb ell, a canvi de mantenir la seva neutralitat. Per altre banda, el dictador també començava a tenir dubtes sobre la victòria de l’Eix. En una entrevista amb l’anterior ambaixador Weddell, ja li havia transmès el seu desig d’iniciar unes bones relacions amb la Casa Blanca; mentre el diplomàtic nord-americà li oferia ajut econòmic, a canvi de garantir la no intervenció de tropes espanyoles en un hipotètic desembarcament aliat al nord d’Àfrica.
Entrevista entre Franco i Mussolini
Pel maig de 1942 va passar per Barcelona -camí de Lisboa i procedent d’Itàlia- un grup de 78 diplomàtics i periodistes dels Estats Units que havien estat presoners de les forces de l’Eix, intercanviats per diplomàtics i periodistes italians empresonats pels nord-americans. Pocs mesos després, Franco treia del govern a Serrano Suñer, principal partidari de l’aliança amb l’Alemanya nazi i promotor de la Falange Exterior. Diuen que aquell dia, a l’ambaixada nord-americana de Madrid es va brindar amb xampany. En realitat, Franco era tan germanòfil com el seu cunyat, però li havia estat impossible entrar a la guerra en tenir un exèrcit mal preparat, un país que passava gana -sense infraestructures i sense gasolina-, i uns aliats a l’Eix incapaços de satisfer les seves ambicions d’apoderar-se de l’Àfrica francesa. D’altre banda, a Washington no consideraven un perill gaire greu l’entrada d’Espanya al conflicte, però veien les dificultats que tindrien –especialment a Gibraltar- si la Península es convertia en territori enemic.
Fruit d’aquestes mancances mútues, Franco i Roosevelt no van tenir més remei que acostar-se, ni que fos amb el nas tapat. Així, aquell mateix any van començar les negociacions per garantir la no intervenció de l’exèrcit espanyol, assegurant com a contrapartida el subministrament de petroli. També van haver-hi contactes entre el general Luis Orgaz –Alt Comissari al Marroc- i l’Encarregat de Negocis nord-americà a Tánger, J. Rives Childs, per tal que l’exèrcit al protectorat espanyol lluités a favor dels aliats en cas d’una invasió alemanya del Marroc. A canvi, els EUA es comprometien a donar-li tot el suport, armament i subministres que li fessin falta per un hipotètic enfrontament amb l’Afrika Korps. Orgaz, conegut des de llavors com un bon amic dels Estats Units, va acceptar el tracte i va aclarir les poques simpaties que tenia cap als nazis. Evidentment, un cop coneguda l’existència de l’operació Torch, els espanyols van avisar a Hitler, convençut encara que allò era pura diversió i que l’atac real seria per les costes de Senegal. Però van fer-se els despistats quan 3 portaavions, 8 creuers, 2 destructors, 8 petrolers i 50 vaixells de càrrega (els famosos Liberty ships) es van concentrar a Gibraltar, a la vista -des d’Algeciras- de les autoritats marítimes espanyoles, que només els hi va faltar demanar que creuessin l’Estret de nit per poder dir als alemanys que no se’n havien adonat pas.
La matinada del 8 de novembre de 1942, l’ambaixador Hayes va portar una carta del president Roosevelt a Franco:
“Estimat general, per tractar-se de dues nacions amigues en el millor sentit de la paraula (...) vull manifestar-li senzillament les raons que m’han forçat a enviar una poderosa força militar americana en ajut de les possessions franceses del Nord d’Àfrica (...) Espero que vostè confiï plenament en la seguretat que li dono que, de cap manera, va dirigit aquest moviment contra el govern o el poble espanyol, ni contra el Marroc o altres territoris de ultramar. Crec també que el govern i el poble espanyol desitgen conservar la neutralitat i seguir al marge de la guerra. Espanya no té res que témer de les Nacions Unides”.
La resposta del dictador va ser tan amable que fins i tot els alemanys van comprendre que Espanya estava canviant de bàndol. Al dia següent, mentre començava l’operació Torch i els aliats desembarcaven al nord d’Àfrica, el general Franco era de caça. Sembla que aquella nit se l’havia passat de genolls, resant perquè els nord-americans no envaïssin les illes Canàries o Andalusia.
L’exèrcit dels Estats Units desembarca al nord d’Àfrica
Aquell desembre, encara es va signar un darrer protocol secret amb Hitler, en el que es preveia un gran enviament d’armes a Espanya perquè l’exèrcit de Franco impedís una intervenció militar aliada a la Península. Però d’aquesta ajuda només van arribar 8 avions. Era evident que Alemanya no estava en condicions d’ajudar a ningú. A més a més, es va conèixer l’existència del pla Blackbone, que preveia enviar tropes britàniques i nord-americanes a atacar Ceuta i Melilla en cas que Espanya lluités a favor dels alemanys. Això va fer decidir definitivament a Franco. Tot i que no ho va comunicar públicament, el govern de Madrid va canviar d’aliances. Quan diversos avions dels EUA van caure tocats al Marroc espanyol, se’ls va immobilitzar i 54 aviadors van ser portats a Espanya, on van passar la resta de la guerra gràcies a la seva ambaixada i al tracte preferent que van rebre de les autoritats franquistes.
Ara els aliats americans estaven a pocs quilometres de la frontera i no quedava clar quines eren les seves intencions. Per esbrinar-ho, Franco escollí novament al general Orgaz, i aquest s’entrevistà amb el famós general George Smith Patton, el 4 de gener de 1943. Com expliquen Gustau Nerin i Alfred Bosch, la reunió tenia tots els números per ser un fracàs absolut. Orgaz no va rebre les seves instruccions fins després de l’acte, i Patton pensava trobar-se amb una mena de feixista antipàtic. Tanmateix, per sorpresa de tothom, els dos militars es van caure molt bé des del primer moment. El general nord-americà va fer un explícit elogi de les tropes que havien desfilat en honor seu i va definir la relació amb Orgaz com d’una cordial camaraderia, en la que no van faltar acudits i bromes grolleres entre tots dos. Finalment, Patton va fer un brindis a la salut de Franco i -de tornada-, tots dos generals van acabar tenint una llarga conversa sobre malalties venèries. De fet, l’ultraconservador militar nord-americà sempre es va trobar més a gust amb els seus presumptes enemics que amb els seus aliats britànics i francesos; no diguem ja amb els seus suposats aliats soviètics, pels que sentia un odi ferotge. Pel juny d’aquell mateix any, Orgaz va entrevistar-se amb el general Clark, a Melilla. Aquesta vegada la cosa no va ser tan distesa. Lluny de l’estil barroer i desimbolt de Patton, l’estirat Clark va anar-hi per garantir que l’exèrcit dels EUA no atacaria a Franco mentre els alemanys no entressin a Espanya.
No obstant, els franquistes seguien col•laborant amb Hitler. Poc després l’avisaven que Churchill i Roosevelt celebrarien una conferencia a la ciutat marroquina de Casablanca, encara que el traductor es va confondre i va comunicar que la reunió seria a la Casa Blanca de Washington. L’any 1943 també va ser el de l’incident Laurel, qual el ministre d’Assumptes Exteriors –el general Jordana- va enviar un telegrama de felicitació a José P. Laurel, president del govern titella de les Filipines sota autoritat dels japonesos; provocant una violenta reacció del govern de Washington. Poc després, la diplomàcia nord-americana amenaçava amb tallar el subministrament de petroli a Espanya i cancel•lar tota exportació de productes americans, si Franco continuava venent wolframi a Alemanya. Jordana encara tornaria a ficar la pota, queixant-se a la Casa Blanca de que oblidava que Espanya “havia cooperat activament amb els aliats i que encara ho estava fent”. Tot i que per exemple de cinisme el de Franco, que després de la batalla d’Stalingrad es va oferir com a mitjancer de pau... entre Hitler i Stalin!
Aquell any li van canviar l’escut a la Guàrdia Civil; de les clàssiques lletres GC van passar a una espasa creuada amb un feix de fasces com en el feixisme italià (distintiu que, per cert, encara no ha estat canviat). Al mateix temps, el govern autoritzava la distribució de propaganda nord-americana impresa i cinematogràfica en castellà. La llum verda pel material documental ianqui va irritar als governs de l’Eix, que van protestar. Per solucionar el conflicte, Franco decidí crear el seu propi noticiari: el No-Do. Més sort van tenir els mitjans escrits, apareixent les primeres revistes dels EUA als quioscs de premsa, com les versions espanyoles de Victory o USA; alhora que l’agència de noticies americana –l’OWI- obria una oficina a Barcelona, dirigida per John Caragol.
La ràdio alemanya emetia setmanalment un programa informatiu d’una hora i mitja de duració -anomenat La hora española-, i dos programes humorístics setmanals de mitja hora (Mariquilla y sus secuaces i Cabaret político), que feien els dissabtes per la nit. A partir d’aquell moment, l’OWI va emetre un programa de dos hores que coincidia amb aquests, amb varietats, música i una radio-novel•la. De cop, amb la possibilitat d’escoltar La voz de América, els oients de radio es van tornar proaliats. L’americanització del franquisme estava a punt de començar, amb una de les operacions de maquillatge més notables de la història.
No hay comentarios:
Publicar un comentario