ABANS DE LA SISENA FLOTA – CINQUÈ CAPÍTOL

MIREM CAP A UN ALTRE COSTAT

El gener de 1944, les tropes aliades desembarcaven a Anzio, provocant la descomposició del règim feixista de Mussolini. Al mateix temps, l’estreta relació del govern de Madrid amb el de Berlín seguia provocant divergències amb els nord-americans. Farts d’aquell estira i arronsa, el febrer de 1944 els EUA van suspendre el subministrament de petroli, provocant serioses dificultats a l’economia espanyola. Com va reconèixer, anys més tard, l’ambaixador Carlton J.H. Hayes: “El petroli va ser l’as en les cartes econòmiques que teníem i jugàvem a Espanya”. Tres mesos després, veient que la situació es deteriorava amb rapidesa, Franco va cedir, reduint en un 50% el wolframi enviat a Alemanya, tancant el consolat alemany a Tànger, fent tornar a la División Azul i expulsant a diversos espies nazis d’Espanya. Com el dictador va declarar anys després a un periodista del Evening Star:

Yo me atrevo a desafiar al mundo en esta materia, pues precisamente España ha sido el país que menos ha comerciado con Alemania durante el tiempo de la contienda.

En això Franco va ser força democràtic, doncs aquell mateix any també va caure la xarxa Castelltort que –des de Barcelona- espiava pels nord-americans, fent plànols de les bateries de costa de l’exèrcit espanyol, identificant als alemanys de la Gestapo i dels serveis secrets nazis a Catalunya, i controlant el tràfec marítim del port barceloní.

Per l’agost d’aquell any, un cop fiançat el desembarcament a Normandia, va ser ocupada una franja de costa que s’estenia entre Marsella i Niça. Aprofitant l’entrada dels aliats al sud de França, es va preparar una operació militar per envair també Catalunya i es van arribar a gravar discs de Carles Pi Sunyer -cap del govern català a Londres-, que reclamava el suport de la població per aquest pla. El general Dwight D. Eisenhower va declarar als espanyols que havien lluitat sota el seu comandament: “Tot i que l’assalt final al vostre país encara no s’ha portat a la pràctica, l’hora de la vostre llibertat és pròxima”. Això va provocar l’eufòria dels republicans, convençuts que els aliats entrarien a Espanya per derrocar a Franco. Tanmateix, l’intent més seriós (és un dir) de reconquerir territori català per part dels antifranquistes es va dur endavant sense l’ajuda dels EUA.



El general Dwight D. Eisenhower

Un cop alliberada quasi tota França, la Unió Nacional Espanyola, de disciplina comunista, va decidir envair la vall d’Aran. L’octubre de 1944 entraven pels Pirineus prop de 2.500 guerrillers. Però després de penjar la bandera republicana als ajuntaments de la vall, es van trobar amb l’arribada de l’exèrcit que els va fer retrocedir. Onze dies més tard, aquesta força militar tornava a creuar la frontera -amb poques baixes-, provocant una forta polèmica al si del partit comunista espanyol, que purgà a Jesús Monzón i impulsà al jove Santiago Carrillo. Anys després, Carrillo arribaria a acusar a Monzón d’estar a sou dels serveis secrets nord-americans; tot i que l’any 1986 el PCE el va rehabilitar. De tot això, els americans en van prendre bona nota i deixaren d’organitzar grups de combatents, convençuts de la seva escassa efectivitat i del control de Moscou sobre aquestes unitats. Com havia avisat el general Franco a Churchill –l’abril d’aquell any- el perill futur ja no era Alemanya, sinó la URSS.

El desembre de 1944, Madrid i Washington signaven el Conveni de Transport Aeri, que permetia als nord-americans sobrevolar territori espanyol. Un tractat que el febrer de 1945 va ser ampliat, amb l’autorització als avions dels Estats Units d’utilitzar els aeròdroms nacionals -en el que va ser el primer pas per les futures bases-, sempre que no portessin armament i no duguessin tripulació militar. Donat que el pacte era ultra secret i que els espanyols de l’època no en van ni sentir a parlar, els aviadors ianquis estaven obligats a posar-se roba civil a sobre dels seus uniformes i a no sortir dels recintes militars, a fi que la població no s’adonés que el seu govern –teòricament aliat d’Alemanya- estava ja fent tractes amb els futurs guanyadors de la guerra. De fet, com a conseqüència d’aquell primer acord amb Franco, els nord-americans van arribar a tenir instal•lacions militars al Sàhara espanyol. Pistes d’aterratge, estacions meteorològiques i magatzems, que van ser de gran utilitat a l’exèrcit dels EUA Els aeròdroms de Cabo Juby i Villa Cisneros es van convertir així en destí habitual dels aparells de la USAF. Fins i tot, en aquesta última població es va fer l’única celebració pels carrers de la rendició del Japó que va haver-hi en tot l’Estat espanyol. A Barcelona, més discrets, van optar per retirar la placa del carrer Tokio i rebatejar la via amb el nom de carrer Manila.
Mica en mica, de forma discreta, els mitjans de comunicació van anar variant les consignes. La reinvenció del franquisme –camaleónic durant els anys que va durar- estava a punt per donar un dels seus fruits més reeixits: ves per on, Franco era demòcrata. L’abril de 1945, per anar fent boca, el diari Arriba publicava:

España tiene un modelo de democracia susceptible de desenvolvimientos amplios, sin desnaturalizarse. Un modo original. Uno más entre la veintena de tipos de democracia que ha registrado la Historia.

Poc després, el propi general declarava al mateix diari:

Yo no soy, como fuera se cree, dueño de lo que quiero; necesito, como todos los gobiernos del mundo, la asistencia y acuerdo de mi gobierno.

En aquella entrevista va definir, per primer cop, el seu tipus de govern com una Democracia Orgánica; terme atribuït a l’almirall Carrero Blanco, oposada a la Democracia Inorgánica o lliberal. Per aquelles dates també van haver-hi canvis a l’ambaixada nord-americana. Carlton J.H. Hayes va ser substituït per Norman Armour. Anys després, Hayes va publicar les seves memòries Wartime misión in Spain, on intentava demostrar que Franco sempre havia estat neutral, i minimitzava el caràcter reaccionari i totalitari del Règim. Tanmateix, això no va servir perquè Espanya fos convidada a l’acte inaugural de l’ONU –el 26 de juny a San Francisco-, on la delegació de Mèxic va fer pressió per apartar al dictador de tots els fòrums internacionals. De fet, i per iniciativa del govern polonès, el 12 de desembre de l’any següent, l’ONU decretaria l’aïllament d’Espanya per tractar-se d’un règim feixista. Se li barraria l’accés a les Nacions Unides i es recomanaria a tots els països retirar les seves ambaixades i cancel•lar qualsevol relació comercial.
Veient com anaven les coses, aquell estiu de 1945 va ser de molta activitat. Cada cop es veia més proper el tancament de les fronteres, mentre el país s’anava quedant sense carburant. Franco va pronosticar que amb aquella decisió l’ONU estava ferida de mort; mentre sortien al carrer les noves monedes amb el rostre de perfil del dictador i les paraules: Caudillo de España por la gracia de Dios.

A Barcelona tota la propaganda nazi va desaparèixer del paisatge com per art de màgia. Es van deixar de celebrar els aniversaris de Hitler a l’Escola Industrial i els Almacenes Alemanes del carrer Pelai -sempre guarnits amb una filera de banderes amb l’esvàstica-, van ser batejats de nou com Almacenes Capitol. A l’estàtua de Frederic Marès dedicada a la victòria franquista, feta el 1939 per substituir la que presidia el monument al republicà Pi i Margall -a la confluència entre Diagonal i Passeig de Gràcia-, se li va afegir una corona de llorer a la mà per dissimular que aquesta -encara avui en dia- segueix saludant a l’estil feixista.



Conjunt escultòric dedicat a Pi i Margall, reconvertit per Frederic Marès en el monument a la Victòria franquista.

Una altra de les coses que es van amagar als barcelonins va ser l’entrada per La Jonquera –el juliol de 1945- d’una unitat nord-americana que va arribar fins a la capital catalana. La premsa de la ciutat no ho va publicar, però l’agència Cifra va donar la noticia, que va aparèixer a l’Heraldo de Aragón de Saragossa, a El telegrama del Rif de Melilla o al Línea de Múrcia. L’escamot militar venia a prendre possessió dels bens i les empreses que l’Alemanya nazi tenia a la ciutat:

Procedentes de la frontera francesa han llegado esta mañana un grupo de soldados norteamericanos al mando de un oficial, los cuales intervendrán en la incautación de los edificios oficiales que fueron del gobierno del Reich en Barcelona y otros edificios que pertenecieron a entidades del Eje.

Això va ser una de les conseqüències dels acords de Bretton Woods i New Hampshire, on es citaven els bens de les potències de l’Eix subjectes a bloqueig i embargament, com propietats immobles, empreses, valors, patents, comptes i dipòsits bancaris. Prenent aquestes lleis com a base legal, l’OSS va posar en marxa el programa Safehaven (Refugi segur), que va iniciar investigacions en set països: Suïssa, Suècia, Portugal, Turquia, Irlanda, Argentina i Espanya. Les autoritats franquistes s’hi van resistir tant com van poder. Però, finalment (un cop Hitler ja era tancat al seu búnquer de Berlín), el 5 de maig de 1945 Franco va signar la resolució de Bretton Woods i ordenà la congelació dels bens i inversions alemanyes a tot el país. La qual cosa va significar l’incautació d’empreses tan importants com Sofindus, Hisma o Rowak; o els actius del Banco Alemán Transtlántico. Així mateix, l’espionatge nord-americà va investigar les connexions entre les indústries catalanes de roba de punt i el règim nazi.

Dos dies després es publicava el Fuero de los Españoles, una mena de Constitució de pega com les que hi havia als Estats democràtics; i el 9 de maig -el dia següent de la capitulació alemanya-, Madrid trencava relacions diplomàtiques amb Berlín. Ja ho deia amb certa conya el diari New Journal American: “Amb la imminent derrota d’Alemanya i la seva destrucció com a fortificació de l’anticomunisme, Espanya i Portugal prenen el paper de barrera contra l’avanç roig”.

El juny d’aquell any, Franco s’havia entrevistat a El Pardo amb l’ambaixador dels EUA. Davant les protestes d’Armour per la manca de llibertats, el dictador va treure la pastanaga –per primer cop- del comunisme; i acusà a la URSS i al PC francès de impedir-li democratitzar el país. Pocs dies més tard, en una entrevista amb A. L. Bradford de la United Press, va declarar:

España está definitivamente en marcha hacia una libertad interna completa y normal.

No obstant, això només es va traduir -el mateix 18 de juliol de 1945 en que l’escamot nord-americà entrava per La Jonquera-, en un canvi de govern que va significar la marginació política de la Falange. Es tancava l’etapa feixista i començava el Nacionalcatolicisme. El nomenament més significatiu va ser el d’Alberto Martín Artajo com ministre d’Assumptes Exteriors; un civil catòlic que va resultar clau en el canvi d’imatge que va patir el franquisme, entestat com fos en esborrar el seu passat nazi. No obstant, el món semblava tenir massa memòria pels interessos de la dictadura. Aquell agost, Uruguai va promoure una reunió de països de l’Amèrica del Sud, a fi de boicotejar les relacions amb Espanya. Durant força temps, Franco va témer un trencament col•lectiu amb les diplomàcies de les repúbliques de parla castellana, de la que el va salvar l’amistat amb la dictadura argentina del general Perón. Per si no en tenia prou, aquell novembre l’ambaixador Norman Armour tornava als EUA i no se li nomenava successor.

L’any 1946, la sensació de solitud del Règim era desesperada. La propaganda feia el que podia, però només era d’ús intern. Per aquells dies, el sinistre director de La Vanguardia Española –Luis de Galinsoga- creava el mite del Centinela de Occidente, després que el propi dictador s’autodefinís en un discurs com:

El centinela que nunca se releva, el que recibe los telegramas ingratos y dicta las soluciones, el que vigila mientras los otros duermen.

Tan sol estava el general que els seus partidaris li van tenir que convocar una gran manifestació d’Adhesión al Caudillo per aixecar-li l’ànim, la primera que es va fer a la plaça d’Orient de Madrid. Entre les pancartes, una posava:

¡Si ellos tienen UNO (sigles de l’ONU en anglès), nosotros tenemos DOS!

Tanmateix, la paradoxa per les nacions democràtiques era que, encara que el franquisme era un règim rebutjat, l’oposició es plantejava cada cop més com una alternativa inviable. Els republicans, un cop acabada la Guerra Civil, havien continuat dividits en diverses faccions, enfrontades entre elles. Pels nord-americans, negociar amb comunistes i anarquistes era impensable. Del govern de la República hi havia trossets per París i Mèxic, discutint constantment i amb una representativitat molt minsa. Els governs català i basc a l’exili, principalment a Londres, poca cosa podien pactar amb els EUA (tot i que diversos militants del PNB van col•laborar amb els serveis secrets nord-americans). A més a més, no hi havia cap figura política que podés agrupar aquest reguitzell de sigles i organitzacions minúscules que es barallaven per monopolitzar el llegat del legítim govern espanyol. Per a tots ells, les sancions al Règim es quedaven curtes i havien perdut la confiança en les nacions aliades, en veure que després de la Segona Guerra Mundial Franco seguia al poder.

I així va arribar l’any 1947. Mentre a Espanya la salutació “a la romana” -amb el braç estès- deixava de ser obligatòria, els Estats Units posaven en marxa un pla per fer fora al dictador, oferint-li un exili confortable, formant un govern provisional i convocant eleccions a fi d’integrar el país en els organismes internacionals. Però aquesta solució tampoc va ser acceptada, ni per l’oposició antifranquista, ni pel propi Règim, que no estava disposat a renunciar als privilegis de la seva victòria militar. Així doncs, l’administració nord-americana, tot i l’actitud contraria del president Truman, va acceptar la realitat i va comprendre que, sense relleu possible, la dictadura seria llarga. Davant de l’imminent enfrontament amb el bloc soviètic, que Espanya no fos un Estat democràtic era el mal menor, compensat pel seu radical anticomunisme. Una política –la del Mal Menor- que es va encetar amb el franquisme i que tindria els seus moments més dramàtics amb el suport a les dictadures xilena, uruguaiana o argentina; sempre en nom de la Guerra Freda.



El president Harry S. Trumman

Es donava així el tret de sortida pel que va ser anomenat l’Spanish Lobby, dirigit per l’antic ambaixador a la França de Vichy -i un dels principals implicats en la detenció del president Companys- José Félix de Lequerica, nomenat representant oficiós de la diplomàcia espanyola a Washington. Tenia el suport de la minoria catòlica nord-americana i d’una part prou significativa del Partit Republicà, que va començar a considerar el govern de Madrid com un futur aliat. La seva feina va consistir en guanyar-se l’amistat de polítics i periodistes, perquè assumissin la defensa dels interessos del franquisme al seu país. Paul Preston afirma que Lequerica es va gastar prop de 350.000 dòlars en aquesta feina, que va tenir força ressò entre els militars del Pentàgon, els grans grups financers i els anticomunistes viscerals, que van començar a exigir al Partit Demòcrata de Truman un canvi en la seva política al sud d’Europa.

L’any 1947 també va ser el de l’informe Drumbeat (Redoble de tambor), el primer on s’arribà a la conclusió que els interessos militars nord-americans passaven per Espanya. Li seguiria l’informe Kennan, que defensava l’acostament a Franco, tot i seguir demanant-li reformes democratitzadores. Els assessors del Pentàgon començaven a reclamar pels Estats Units la creació del seu propi Gibraltar. Però la dictadura, completament aïllada, en el fons del pou de l’autarquia, en els pitjors moments de la postguerra i amb una població afeblida i famolenca –tot i que democratitzar-se una mica hagués significat la salvació-, no estava disposada a cedir. No obstant, la feina de Lequerica va començar a donar els seus primers fruits. Algunes personalitats nord-americanes es van deixar veure per Madrid i Barcelona. Una d’elles -el congressista demòcrata James J. Murphy- va arribar a qualificar a Franco com un personatge “molt i molt encantador i adorable”.

Espanya era un dic de contenció pels poderosos partits comunistes francès i italià, en aquells moments en clar ascens, que representaven un risc hipotètic pels interessos nord-americans (ja deia el general De Gaulle que el seu país estava a dues etapes del Tour de França de la frontera soviètica). D’altre banda, la Guerra Freda s’anava escalfant per moments i el president Truman cercava aliances per combatre el comunisme. I qui més antisoviètic que Franco? L’acostament a la dictadura espanyola va coincidir amb la política de pactes regionals, que pretenia encerclar a la URSS amb un seguit de compromisos amb les nacions que la rodejaven, com el pacte de la SEATO per controlar el Sud-est asiàtic, el de Bagdad per l’Orient Mitjà, el de l’ANZUS amb Austràlia i Nova Zelanda, i el més important de tots: el de l’OTAN amb l’Europa occidental.



El vicealmirall Bernhard H. Bieri (a l’esquerra), amb un almirall de la flota turca, l’any 1947

És en aquell moment quan es formula la funció estratègica d’una força naval permanent al Mediterrani. Amb la missió de controlar l’esquadra soviètica, Truman va autoritzar el desplegament d’una flota –el setembre de 1946- que fos capaç de mantenir aquelles costes sota control nord-americà, comandada pel vicealmirall Bernhard H. Bieri. Els caps de la marina havien arribat a la conclusió que el principal teatre d’operacions de la Guerra Freda seria aquell punt estratègic del món, des d’on es podia vigilar el sud d’Europa, el nord d’Àfrica, el Pròxim Orient i el flanc meridional de la URSS.

Stalin tenia 300.000 homes a la frontera amb Turquia. Albània i Iugoslàvia eren repúbliques socialistes. A Grècia la guerrilla comunista cada cop era més forta; mentre els nacionalistes magribins s’acostaven perillosament al bloc soviètic. El 12 de març de 1947, Truman va advertir a Moscou que si intentava desestabilitzar als governs grec o turc, els Estats Units ajudarien militarment als seus aliats, donant inici a l’anomenada Doctrina Truman, que seria l’eix polític i diplomàtic d’Occident durant la segona meitat del segle XX. Per poder complir aquesta amenaça, es va estendre una xarxa d’espionatge, amb sistemes d’escolta i vigilància per tot el Mediterrani. En aquest context, la dictadura espanyola –com ho seria també la dictadura marroquina- es va convertir en la peça clau pels americans; l’únic Estat del Mediterrani del que podien estar segurs, sense canvis de govern ni aliances amb l’enemic comunista.

El juny de 1948, la força naval que portava dos anys en aquelles aigües va ser rebatejada amb el nom de Sisena Flota. Aquesta denominació la va rebre perquè, en acabar la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van anul•lar 6 de les 10 flotes que tenien a la mar. Les dos flotes parells (la Segona i la Sisena) van passar a operar a Europa (Atlàntic i Mediterrani), mentre les senars (la Cinquena i la Setena) ho feien per Àsia (Golf Pèrsic i Pacífic). Davant d’aquesta nova unitat van posar al famós vicealmirall Forrest P. Sherman, que un anys després arribaria a almirall i es faria càrrec del comandament en cap de la US Navy; lloc des d’on es convertiria en un dels principals valedors de Franco al govern de Washington.
La Sisena Flota va ser organitzada amb una estructura logística peculiar, doncs no disposava de cap base terrestre pròpia. Es mantenia en moviment constant i havia estat pensada com a força d’intervenció ràpida. Alguns periodistes espanyols, fent la comparança amb les esquadres de submarins nazis –els famosos llops grisos-, van començar a parlar dels diplomàtics grisos nord-americans. Els seus vaixells es rellevaven cada quatre mesos, abastits directament des dels Estats Units. Estava formada per tres divisions: una de portaavions i una de creuers, cadascuna sota el comandament d’un contraalmirall; i una tercera de destructors manada per un comodor; a part de diversos submarins, petrolers i naus auxiliars, que sumaven aproximadament unes 50 unitats. Es dedicaven a recórrer amunt i avall el Mediterrani, fent visites de “bona voluntat” als ports dels països aliats; i deixant-se veure a prop de les costes on hi havia algun conflicte.

Quan l’aixecament comunista a Grècia, la Sisena Flota va fondejar davant del litoral grec. L’URSS va respondre enviant a la seva Cinquena Esquadra naval al Mediterrani. Mentre tot això passava, Espanya era apartada definitivament del conegut Pla Marshall. Uns mesos abans, veient-les venir, el comte de Marsal –president del Patronato Nacional de Presos y Penados-, n’havia protagonitzat una versió nyicris (no sabem si gràcies al seu cognom), distribuint un donatiu personal de Franco a les famílies dels presos, que consistia en roba usada, queviures, aparells ortopèdics i eines de treball (qui diu que els dictadors no tenen sentit del humor?) Tot i ser-ne fora, com a premi de consolació, l’ambaixada dels Estats Units a Madrid va ser l’encarregada de canalitzar l’enviament d’ajuda del Pla Marshall pels aliats europeus.

Allò es va convertir en una de les desil•lusions més profundes que va patir la dictadura, com anys després reflectiria el director Luis García Berlanga a la famosa pel•lícula Bienvenido mister Marshall. Al carrer, durant la visita d'Eva Perón, una pancarta recollia l’estat de l’opinió pública espanyola: ¡De los yanquis... sólo Gilda! No obstant, a mitjans de 1948, aterrava a l’aeroport de Barcelona l’Encarregat de Negocis del govern de Washington –mister Paul V. Culbertson-, acompanyat pels agregats comercial i militar de l’ambaixada –mister Harold M. Randall i el coronel Millar-, que venien des de Madrid per visitar les instal•lacions de la XVIª Fira Internacional de Mostres, a Montjuïc. El seu objectiu era iniciar relacions comercials entre tots dos països. Al mateix temps, la Junta d’Estat Major dels Estats Units recomanava negociar la instal•lació de tres grans aeròdroms a Espanya, amb capacitat suficient per rebre als bombarders més pesats de l’exèrcit de l’aire, capaços de portar armament nuclear.

L’any 1949 va arribar amb dos males notícies pel franquisme. La dictadura argentina deixava de subministrar carn i blat, doncs el govern de Madrid s’endarreria amb els pagaments. I Espanya no era inclosa en l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN o NATO), mentre que el Portugal de Salazar sí ho era. Franco no podia entendre que un president civil d’una nació tan modesta com la portuguesa podés ser més ben tractat en un acord militar que ell, el general més jove d’Europa, guanyador d’una guerra i mandatari d’un dels països territorialment més grans del continent. En protesta, el dictador va declarar que: La OTAN sin España es como una tortilla sin huevos. I el pilota d’en Galinsoga reblava l’argument assegurant que la NATO sense Espanya no passava de ser: Una divagación bizantina. Ni con Nato, ni con natillas.
Tanmateix, tot canviaria amb una velocitat sorprenent. Aquell any, el dirigent comunista Mao Zedong guanyava la llarga guerra civil a la Xina, mentre els soviètics feien esclatar la seva primera bomba atòmica. Per altra banda, l’escàndol d’espionatge en que es va veure implicat el matrimoni Rosenberg va convèncer al govern de Washington que els seus secrets militars estaven en perill i que, tan Europa com el Sud-est asiàtic, podien caure dins de l’òrbita de l’URSS en qualsevol moment. La reacció del Pentàgon no es va fer esperar i van sol•licitar amb urgència l’establiment de contactes amb Espanya, fins i tot encara que el seu dirigent fos el general Franco.



Mao Tse Tung i Stalin

Arribats a aquest punt, comença la feina dels diplomàtics grisos de la Sisena Flota. Aquell any arribava un estol de vaixells de guerra dels EUA al port d’El Ferrol, compost pels creuers USS Columbus i USS Juneau, aquest últim supervivent de la batalla de Guadalcanal; acompanyats pels destructors USS Stribling i USS Bordelon. Els mariners van visitar El Ferrol i A Corunya, alguns van pelegrinar a Compostela, els van portar d’excursió a la factoria naval Bazán i n’hi va haver que van fer un ràpid tour a Madrid, entre els efusius somriures de les respectives autoritats locals. L’almirall d’aquella flota -Richard O'Connolly, comandant de l’armada del Mediterrani-, es va reunir amb Franco al pazo de Meirás; i en tornar als Estats Units va recomanar l’establiment immediat de bases nord-americanes terrestres a Espanya.

Poc després, el general Vernon Walters –futur cap de la CIA- va entrevistar-se amb el dictador, per discutir els canvis polítics i econòmics que tenia que fer el Règim si volia formar part del club d’amics dels EUA Eufòric, el desembre d’aquell any, Franco va fer alliberar prop de 3.000 presos polítics, mentre commutava la pena de mort a uns altres 13.000. Pel general, la democràcia consistia en perdonar-li la vida als seus enemics, que no era poca cosa.

La resposta no es va fer esperar. L’any 1950 va arribar l’almirall Forrest Sherman, amb el cap de la missió comercial Sydney Suffrin i el general James Spry, cap de la missió militar, que van avaluar la situació econòmica del país. Va ser un fracàs, però va deixar una anècdota humorística. En una recepció d’honor a l’ambaixada nord-americana, el duc d’Alba va saludar amb un copet a l’espatlla a Suffrin, que en aquells instants tenia la mà a la butxaca. Agafat per sorpresa, va treure-la amb tanta força per tornar la salutació que li va anar a picar a l’entrecuix de l’aristòcrata; produïnt-se un petit conflicte diplomàtic amb soroll de picarols. Una mica així es devia sentir Franco, quan va conèixer les conclusions de la visita. El general Spry va fer una descripció molt negre del pèssim estat de les carreteres i les línies de tren. Recomanava oblidar l’interior i concentrar-se en la costa, amb bases que podessin rebre subministraments i reforç estratègic de la Sisena Flota.

Pel març de 1950, el govern nord-americà va vendre els seus excedents de patates a Espanya, ajudant a acabar amb el racionament. Aquell mateix any arribava a Barcelona el buc escola de la marina mercant del Estats Units Empire State, i a Mallorca el creuer pesat USS Newport News, com a primer assaig per les futures visites de la Sisena Flota. Per a l’ocasió, l’ajuntament va organitzar un gran festival folklòric al Poble Espanyol i diverses visites turístiques per la ciutat. A part, va ser la primera vegada que es va convidar als ciutadans de Barcelona a pujar a un vaixell de l’US Navy. Demanant permís a la Comandància de Marina, els curiosos podien pujar-hi en horari de 18’00 a 20’00 de la tarda. A Palma l’eufòria encara va ser més gran i es van celebrar grans festes de benvinguda al castell de Bellver, al Cercle Mallorquí i l’hotel Mediterráneo. Els oficials del creuer van ser rebuts per l’alcalde, que els hi va fer un entusiàstic discurs sobre Juníper Serra, i després se’ls va emportar a conèixer Porto Cristo i les Coves del Drac.

En aquells primers mesos de 1950 van aparèixer notícies sorprenents. L’agència Cifra recollia un dels primers casos de platillos volantes a Saragossa:

El sereno de la Plaza de España, José Tura, ha manifestado que esta madrugada, sobre las cuatro y media, ha visto un platillo volante que cruzó el cielo durante unos segundos, dejando unas manchas rosadas.

Tres dies més tard va ser a Barcelona, on diversos ciutadans van manifestar haver vist uns globus estranys creuant les places de Catalunya i d’Urquinaona:

Ayer, poco antes del mediodía, un peatón que atravesaba la Plaza de Cataluña, se detuvo de pronto y afirmó a quienes quisieron oírle que había visto cruzar el cielo, a gran velocidad, un artefacto de forma esférica y refulgente (…) Como es natural, los transeúntes que circulaban por la plaza se detuvieron en torno al improvisado vigía (…) y durante unos minutos estuvieron mirando con toda atención al cielo, en espera de que el misterioso “platillo” apareciera de nuevo.

Un mes després, l’exèrcit comunista de Corea del Nord travessava el paral•lel 38 i envaïa l’anticomunista Corea del Sud, provocant la reacció dels Estats Units. En aquella guerra, mentre la URSS i –sobretot- la Xina donaven suport al nord; els EUA i els seus aliats (Austràlia, Bèlgica, Canadà, Colòmbia, Etiòpia, França, Filipines, Grècia, Holanda, Luxemburg, Nova Zelanda, Regne Unit i Turquia) enviaven tropes al sud. L’ocasió era immillorable per fer-se perdonar la División Azul, així que el general Franco va oferir l’exèrcit espanyol per combatre als nordcoreans; al mateix temps que repetia en tots els seus discursos que ell era el Baluarte contra el comunismo.

El govern nord-americà va rebutjar amablement l’oferiment, però no va oblidar el gest. Dos mesos després de començada la guerra, Washington va concedir a la dictadura espanyola un crèdit de 62 milions de dòlars, a més d’ajut en aliments i medecines. Al mateix temps, els Estats Units buscaven nou ambaixador i la seva diplomàcia començava a fer pressió a la seu de l’ONU -a Nova York- per derogar l’aïllament decretat el 1946. Quan estava al caire de l’abisme, en els moments més magres, a punt de veure’s obligat a deixar el poder, una casualitat feia que el general Franco no tan sols podés continuar governant, sinó que es veia còmodament alçat a la categoria d’amic dels EUA, amb tots els avantatges i privilegis que això significava. El 4 de novembre de 1950, l’Assemblea General de les Nacions Unides votava a favor de la tornada dels ambaixadors a Madrid; mentre Espanya i Corea del Sud establien relacions diplomàtiques. De forma inesperada, el dictador espanyol havia trobat una ànima bessona en el general Syngman Rhee, dictador de la petita república asiàtica, que acabaria convertit quasi en un amic personal.

El Règim franquista començava a dibuixar-se com una peça fonamental de la Ratford Line, un seguit de bases militars situades a l’entorn de l’URSS, que incloïa al Japó, les Filipines, Tailàndia, Pakistan, Iraq, Turquia, Grècia, Itàlia, Líbia, Marroc, Portugal i ara l’Estat espanyol. Tot era a punt perquè els nord-americans fessin la seva entrada triomfal, el 9 de gener de 1951.