Presentació el proper 12 de desembre a les 19'30 al CCCB, amb la presència de Consuelo Bautista, Manuel Delgado i Xavier Theros. Us hi esperem!


Desde hace un tiempo, la puerta metálica del bar Kentucky de la calle Arc del Teatre luce de esta guisa marinera:

Publicat l'1 de març a

Over here
by Nick Lloyd
March 1, 2012

In January 1951, the American Sixth Fleet sailed into an almost Third World Barcelona and stayed for 37 years. La Sisena Flota a Barcelona by Xavier Theros, one of the most interesting books published about the city in recent years, tells the story of how Barcelona developed a love-hate relationship with the marines whose arrival represented the birth of mass tourism in the city. They brought with them fresh ideas, new products, a whiff of democracy and pockets stuffed with dollars, which the men and women of Barcelona were only too pleased to relieve them of.
The Franco regime, tottering on the edge of bankruptcy, had reached an agreement in 1950 with the US to allow the Sixth Fleet to use seven Spanish ports, including Barcelona. While the Yankee dollar undoubtedly saved the regime, and condemned Spain to 25 more years of Franco, a desperately poor, grey city welcomed these boys in their crisp uniforms as a source of revenue and a breath of fresh air. Barcelona was still recovering from the ravages of war and living under a stifling dictatorship. Bombed-out buildings were everywhere. As they disembarked, the marines would have immediately come upon the bottom half of El Raval, still in virtual ruins and left so until the early Sixties as a punishment and warning to the local population of what happened when they voted for the ‘Reds’.

The arrival of the fleet represented a veritable shower of money on some of the poorest parts of Barcelona, at a time when many still went hungry. It is estimated that some one to two million pesetas fell on the city, mostly in the Raval and Barri Gòtic, every time a ship came in, a huge sum for the Fifties. Unsurprisingly, the sex industry was one of the first to benefit. Prostitutes quickly hiked their prices from 15 pesetas a job to five dollars (115 pesetas). As also happened in Tokyo, many were eventually able to move off the game through their rapid rise in income. Bars, tailors and souvenir shops also boomed, and within two years, the first Coca-Cola bottling factory since before the war had opened.

Initially, very few Barcelona residents spoke English and, of course, the handful of Latinos aside, the marines didn’t speak Castilian let alone Catalan. On these early visits, some got by in the Latin that was still taught in American schools, perhaps the first time the language had been used as means of purchasing pleasure in Barcelona for more than 1,500 years. But dollars were a powerful incentive and very soon the city saw the birth of the English teaching business. Theros claims the first professional group to learn English en masse were prostitutes. Many did classes with a teacher installed in Bar Cosmos (Rambla/Escudellers), also the first port of call for marines arriving in the city.

Although the marines generally behaved impeccably towards the local population, they were all too often involved in brawls among themselves and jeeps constantly patrolled the Rambla picking up offenders. But initially, at least, their public image was a positive one. They were generous and could often be seen giving out chewing gum and sweets to children and, of course, they were big spenders, but they also represented freedom and a cultural counterpoint to the repressive and staggeringly boring Francoist city, soon setting off a craze for all things American: jeans, Zippo lighters, Lucky Strike cigarettes, stockings, nylon, American men’s underwear—a manufacturer from Igualada, the epicentre of Catalan lingerie, paid a Barcelona prostitute to pinch a pair of underpants from a marine, a picaresque example of industrial espionage.

The marines also brought the first jazz recordings and rock ‘n’ roll to be heard in the city, pumping out of the bars down Carrer Escudellers. Interesting clubs were also opened, such as the Jamboree Jazz Cava (today simply Jamboree) in Plaça Reial, set up to attract black sailors, and since becoming a classic venue of the Barcelona night. Basketball also received a massive boost with the first appearance of the Harlem Globetrotters in July 1951.

Perhaps most importantly, the Fleet also kick-started another of Barcelona’s essential modern-day traits, mass tourism, as a commercial and leisure industry developed around the marines. As they still do today, the US Navy treated port stays something akin to those of cruise liners, laying on a host of tourist trips and cultural events to keep the young men occupied. So there were guided tours around the Gothic Quarter, visits to the cava cellars of Sant Sadurní d’Anoia and outings to the Tibidado funfair. The Rambles became the kitsch centre of this business, selling postcards and souvenirs including the Mexican hat: for, in some ways, weren’t the marines trying to project the atmosphere south of the US border which they associated with unrestrained pleasure? Similarly, bars opened with Tex-Mex names such as El Alamo, El Paso and Tequila. The seeds of the tourist city of today—open to the outside, cosmopolitan, a destination of masses, the tacky Rambles—lie in the arrival of the Sixth Fleet in Barcelona.

As the Fifties turned into the Sixties, a resurgent anti-Francoist movement increasingly rejected the American presence in the form of protests and even violent attacks, though most were little more than vandalism. By the Seventies, the marines, now seen as waging an imperialist war in Vietnam and occupying Spain, were no longer welcome in many areas of Barcelona. Finally, on December 26th, 1987, at 6pm, a young man walked up to No. 3 Plaça Medinaceli, home to Barcelona’s USO Center, an American officer’s social club, found in every town where the fleet moors, providing a place where officers can stop by, change some money, meet colleagues and have a beer. He slid a grenade-like device through the door, shouting “Long live free Lebanon!” in Catalan. Three marines were injured and one man, seaman Ronald Strong from Pennsylvania, died in hospital. Early police investigations led to elements connected with Terra Lliure, the Catalan terrorist outfit, but it did not seem to match their methods. Not long after, a similar grenade attack in Naples by Arab nationalists led the trail in this direction; it was the time of the US invasion of Lebanon. Today, we are no clearer as to the perpetrators, and their identity may never be known. Whatever the case, and despite declarations to the contrary, the incident spelled the end of the Navy’s presence in the city. Barcelona was no longer seen as a safe port, and within a few months the fleet had abandoned its waters.
Theros’s book takes a sympathetic look at both the Barcelona and American participants in this chapter of the city’s history. But behind his wonderful array of picaresque anecdotes, he superbly charts its social history at a time when there was very little to celebrate. It is a story that a politically-correct, belle gauche, posa’t guapa Barcelona has tried to forget, perhaps embarrassed by how the Yankee dollar helped to make it the vibrant, cosmopolitan place of today.

Tragic accident

In a discrete corner of the Moll de la Fusta, in front of the World Trade Centre is the only monument in Barcelona entirely in English. It commemorates the death of 49 marines who perished in the waters of the harbour there. On the freezing cold night of January 17th, 1977, more than one hundred marines, many of who were worse for drink, clambered aboard a small launch. Some of them may have been brawling. Minutes later, the launch crashed into a Basque merchant ship, the Urlea—probably because of a navigational error on the part of the launch’s skipper—and capsized, throwing the marines overboard. Many died in the cold January waters of shock, hyperthermia or heart attack. Some managed to swim to the shore. A number survived for two hours in the air pocket formed under the boat, until they were rescued by the combined efforts of the Navy and the Barcelona salvage crews. There is not a great deal about this incident on the Internet. The Navy likes to keep information on its fatal accidents under wraps.

REGAL DE REIS - STENDALI de Cecilia Mangini i Pier Paolo Passolini

A mig camí entre la poesia i el documental etnogràfic, aquesta petita peça cinematogràfica recull un velatori real, en un llogarret del sud d'Itàlia on s'havia conservat la llengua grega i antics rites funeraris propis de la Magna Grècia. Us deixo l'entrevista que vaig poder-li fer a la Cecilia Mangini l'any passat, publicada al diari El País.

Cecilia Mangini (Mola di Bari, 1927). Filla d’una aristòcrata toscana i d’un plebeu meridional es va criar a Florència, on va començar com a fotògrafa i crítica de cinema. L’any 1958 fa el seu primer curtmetratge Ignoti alla città, amb la col•laboració d’un desconegut Pier Paolo Pasolini; autor amb el que també treballarà a La canta delle marane (1960) i Stendali (1960). L’any 1962 signa amb Lino Del Fra i Lino Miccichè All’armi, siam fascisti!; i tres anys més tard filma el conegut Essere Donne (1965). Completen la seva filmografia els documentals Stalin (1963), Brindisi’66 (1966) i Domani vincerò (1969); i el guió d'Antonio Gramsci. I giorni del carcere (1977).


Cecilia Mangini és un cas extraordinari de vitalitat. Aquesta dona va ser la primera documentalista que va tenir el cinema italià. Petita i activa, amb una curiositat a prova de bombes, crítica i alhora il•lusionada amb el que pugui fer l’esquerra del seu país, ha estat a Barcelona convidada per la 19ª Mostra Internacional de Films de Dones.

Quan va començar vostè en el cinema?

- Durant la postguerra. Llavors la dona era “l’àngel de la llar”, però jo em trobava més còmoda fora que dintre de casa. Els joves vam ser molt afortunats; no teníem carreteres, però teníem cineclubs. I llavors van arribar Rossellini i Vittorio De Sica, que ens van donar una nova identitat als italians. A principis dels anys 50 em vaig comprar una càmera fotogràfica. Feia una feina d’home, malgrat que mai he cregut que existeixi un punt de vista masculí o femení. Fins aquell moment, el ministeri imposava els noticiaris que es passaven abans de les pel•lícules. Era moda posar platges, turistes i coses així davant dels films d’èxit; mentre els documentals més compromesos els passaven al començament de films petits. Però just quan jo començava, això va canviar. Algú va veure les meves fotografies i em va contractar. Vam ser una generació de documentalistes que vam poder mostrar el nostre treball junt al dels mestres neorealistes. La preocupació per la veracitat va ser el gran regal que va fer-li el neorealisme a Itàlia.

Com va sortir la idea per Ignotti a la citta?

- Mussolini havia destruit barris sencers per construir aquelles avingudes horroroses per les desfilades dels seus tancs. Jo em preguntava: On és la gent que vivia aquí? Així vaig arribar a la perifèria. Avui les diferències socials potser són més fortes, però llavors el que estava a sota era un desgraciat. Vaig decidir parlar dels fills dels desplaçats; d’aquella joventut miserable que es banyava en els bassals d’aigua bruta. Un cop vaig tenir muntat el film, vaig pensar en un jove poeta per posar-hi la locució. Es deia Pier Paolo Pasolini i vivia amb la seva mare, en un d’aquells suburbis plens d’emigrants del sud. Vaig trobar el seu telèfon a la guia i vaig quedar amb ell.

Com era Pasolini?

- Era una persona molt accessible, amable, culte. En dos o tres dies tenia el text. A Pasolini ja el perseguia l’Església i l’havien fet fora del PCI, per homosexual. Ignotti a la citta va ser prohibida per obscenitat i per fomentar el crim. Afortunadament, la van seleccionar pel festival de Venècia i la vam poder estrenar.

Després vindria La canta delle marane, basat en la novel•la Ragazzi de Vita del propi Pasolini; i Stendali, un impressionant document sobre un cant fúnebre en grec antic, que encara era interpretat a la regió de la Puglia.

- D’aquests càntic grecs me’n va parlar en Pasolini; ell els va traduir i va publicar una recopilació. Va ser una llàstima el que va fer-li l’Estat italià. El van acusar en 33 judicis, a quin més estrambòtic. El van assetjat tant, que es va convertir en una altra persona. Havia perdut els seus ragazzi di vita, i va esdevenir el seu enemic. La Itàlia que anunciava ja a Berlusconi es va alegrar molt de la seva mort.

All’armi, siam fascisti! va ser un dels primers documentals sobre la història de Mussolini. Com era treballar un tema així a principis dels anys seixanta?

- Després dels aldarulls i les protestes pel congrés dels neofeixistes, l’any 1960 va arribar un govern de centre-esquerra. Malgrat el canvi, a la LUCE (la versió italiana del NODO) ens van tancar les portes. Lino Del Fra va anar a Iugoslàvia, on ens van cedir els noticiaris enviats durant l’ocupació; en Miccichè va anar a Alemanya i li van dir que el nazisme era un assumpte intern. Jo vaig anar a França, on els exiliats republicans ens van regalar molt de material. Quan es va estrenar, l’Església va intentar censurar-la; estaven esverats amb la quantitat de plans on es veien sacerdots fent la salutació feixista.

La Cecilia va demanar xampany per celebrar els resultats de l’esquerra a les passades eleccions municipals.

- Sé que aviat em defraudaran, però ja era hora que els italians despertessin del mal son de Berlusconi. El nostre president ha provat d’eliminar la cultura, perquè la cultura serveix per a fer ciutadans que pensen. Si la sinistra sap entendre això, potser tornarem a tenir un país com cal.

Lejos de los árboles

L'altra dia, després de donar una conferència/visita guiada sobre la VI Flota, un dels asistents em va comentar una cosa que no sabía. La sala de festes Copacabana -situada on avui en dia hi ha el Museu de Cera- surt en un documental llargíssim titul·lat "Lejos de los árboles", signat per Jacinto Esteva, un dels directors més importants de l'anomenada Escola de Barcelona, entre 1963 i 1971. Aquesta part recull tota l'animació i l'ambient d'aquell local tan popular.


Dins del cicle "Parlem amb" de les Biblioteques de Barcelona, Xavier Theros parlarà del seu llibre "La Sisena Flota a Barcelona" (Ed. La Campana), el proper 19 d'octubre, a les 19'00 hores, a la Biblioteca Gòtic-Andreu Nin de Barcelona, situada a la Rambla 30-32.



Avui us volem parlar d’un llibre que no parla únicament de La Rambla, però en el que La Rambla és més una protagonista, que no pas únicament un dels escenaris del pas de la Sisena Flota nord-americana per Barcelona.

Xavier Theros, que va rebre el Premi Josep Maria Huertas Claveria per aquest llibre, analitza el pas de la Sisena Flota per la nostra ciutat basant-se en testimonis –de mariners americans i de barcelonins que hi van tenir relació-, notícies publicades a la premsa, documents i fotografies.

El resultat és un llibre apassionant, que ens permet seguir les petjades que els mariners de la Sisena Flota americana van deixar a Barcelona des de la seva primera arribada l’any 1951, fins la darrera l’any 1987. El llibre ens descobreix una Barcelona ancorada en la grisor imposada per la dictadura del general Franco que, de cop, va rebre una riada d’uniformes blancs que s’estenien com una ona gegant, primer per la Rambla i els carrers dels voltants, i després per tota la ciutat.

És una història feta de petites històries, de detalls que ens ajuden a entendre què va suposar la visita de la Sisena Flota i quines influències –bones i dolentes– va tenir en el desenvolupament de la ciutat.

Alguns dels trets característics de La Rambla, del Raval i del Gòtic –sobretot del Gòtic Sud– tenen el seu origen en les noves necessitats que l’arribada dels americans va provocar.

El text de Xavier Theros s’acompanya de fantàstiques fotografies. Algunes d’elles –les de Joan Colom, les dels Pérez de Rozas o les de Francesc Català Roca–, son força conegudes i son un símbol d’aquella Rambla dels anys 50 i 60. Altres, com les fantàstiques que Nat Farbman va fer per la revista Life, son més desconegudes per nosaltres i tot un descobriment.

“La Sisena Flota a Barcelona” és el primer llibre que és centra en aquest fet que va transformar la ciutat i permet contrastar la història amb els records personals i les petjades que –encara avui, més de 20 anys després– podem trobar a Barcelona.

Xavi Masip, gerent de l'Associació d'Amics, Veïns i Comerciants de la Rambla.

Barcelona, 30 d'agost de 2011.


A lo largo de todo este mes de agosto he publicado una serie de crónicas diarias sobre diversos aspectos de la ciudad de Barcelona, bajo el título de "Bestiario estival".

Ahora, esos artículos están disponibles en la versión online de El País:

Publicado por Luís salvador, en el blog de literatura "Lecturas errantes"

La Sisena Flota a Barcelona, de Xavier Theros

Xavier Theros ha escrito La Sexta Flota en Barcelona (que ha obtenido un merecido premio Josep Maria Huertas Claveria de periodismo escrito) en el momento preciso. En el momento justo porque nos hallamos al borde de la desaparición de buena parte de aquellos testigos que presenciaron la llegada y estancia de los barcos de la Sexta Flota en una época contradictoria y de contrastes. Es particularmente relevante esto porque el testimonio personal es importantísimo: la prensa barcelonesa mantuvo un silencio sepulcral sobre el tema, más allá de la mera noticia de su arribo y unas pocas notas de actividades sociales insignificantes: las noticias de las peleas, los contactos de los marinos con la población local, su influencia económica y social padecieron un silenzio stampa gracias al cual se corría el riesgo de perder todos estos matices de un contacto que fue mucho mucho más allá de lo esporádico o lo anecdótico.
Como libro, representa un esfuerzo periodístico e historiográfico impresionante por lo exhaustivo y por la comprensión que muestra del fenómeno.
Insisto, Theros no se queda en la superficie de la prostitución en el Barrio Chino, o en los chiclés regalados por los americanos a los pilletes de las Ramblas.
El alivio diplomático que suponía la llegada de los barcos americanos para un régimen dictatorial y aislado internacionalmente. La generosidad y derroche del que hicieron gala los marinos en una ciudad que todavía pasaba hambre y que tenía los alimentos de primera necesidad racionados; la creación de una industria comercial y de ocio (incluyendo la prostitución) destinada a esos visitantes; la picaresca nacional, las dobles tarifas; los matrimonios mixtos y las tensiones por la llegada de unos protestantes a un país nacional.católico; la introducción de nuevas costumbres e influjos culturales: San Valentín, el jazz, el rock; el tendido de nuevos puentes con los americanos por parte de elementos catalanistas y opositores al régimen; el fomento de deportes "nuevos" como los bolos, el baloncesto o el béisbol mediante torneos entre locales y las tripulaciones; la droga y la llegada de tropas con fatiga de combate procedentes de Vietnam, lo que provocó un incremento en la violencia de los visitantes; el rechazo del PCE a esta intrusión "imperialista" y las mentiras de su discurso (el rechazo de la población, que fue inexistente hasta la transición, por ejemplo); y muchas otras cosas más, incluyendo los detalles más ínfimos.
El libro de Theros es completísimo, ameno, excepcionalmente bien construido. Forma parte de la pequeña historia, pero no sólo de ella. La Sexta Flota fue el primer experimento turístico y cosmopolita (si bien de un cosmopolitismo limitado) que tuvo la ciudad de Barcelona, y en él se encuentran las semillas de la orientación exterior de la ciudad como punto de acogida y visita. Su influjo económico produjo, volens non volens, un cambio de paradigma de las costumbres de consumo y de orientación de la economía, así como de las culturales. Algo parecido sucedió en Rota y en Torrejón, las bases americanas en España, y es un hecho que muchos jóvenes, fueran contestatarios con el régimen o no, adoptaron unas posturas ante la vida que eran imitativas de una sociedad consumista, sí, pero desde luego menos acomplejada y represiva que la imperante en la España de Franco.
Theros no oculta (no quiere hacerlo ni puede: su libro está basado primordialmente en un sinnúmero de testimonios) que esta relación estuvo basada en el amor y el odio, y sin embargo, los recuerdos de marineros y barceloneses muestran nostalgia. Es un sentimiento comprensible por el paso del tiempo e incluso, en su momento, por la siempre demostrada capacidad humana de seguir viviendo aún instalados en la contradicción. Lo cierto es que Barcelona fue el puerto de escala favorito de esos marineros, no tanto por la fiesta continua o lo barato de sus precios como por sentirse bien recibidos. Y lo cierto también es que en una época gris, descascarillada y pacata como la de la dictadura, esa llegada como mínimo representaba una bocanada de costumbres nuevas, que bien podía alentar la esperanza de tiempos nuevos.
No se trata de juzgar, pero el fenómeno se produjo. Y si Theros no hubiera dedicado tiempo y esfuerzo en hacer este libro exhaustivo y completo, un modelo de investigación y expresión, este momento peculiar de un país y una ciudad hubiera caído en el olvido. No hay premio que recompense esto.


Conèixer món: Xavier Theros



Hora: 19:00

Cèntric Espai Cultural
Pl. Catalunya, 39 - 41
El Prat de Llobregat - Barcelona
Tel. 934 792 968 / 934 792 968


Conferència del poeta, antropòleg i escrìptor Xavier Theros en la qual presentarà el seu llibre, que acaba d'obtenir el premi Huertas Claveria. Xavier Theros és autor d'innumerables articles al diari El País sobre la Barcelona menys coneguda i per ser un dels membres d'Accidents Polipoètics.

Va haver-hi un temps en què les naus de la Sisena Flota nord-americana a la Mediterrània sovintejaven Barcelona. El 1951 el blanc dels uniformes dels seus mariners va començar a omplir la Rambla i el barri Xino amb una flaire de diners i excentricitat. Les dones els estimaven, els homes els envejaven i les criatures els perseguien demanant-los xiclets i xocolata. Amb aquelles visites va canviar tota la part baixa de la ciutat, que va viure una època daurada. Meuques, comerciants, hostalers, sastres o taxistes, tothom va aprofitar aquella pluja de dòlars. Així va ser com va néixer una indústria turística que encara conserva moltes pràctiques i costums d'aquells anys.

La història de la Sisena Flota a Barcelona és una història d’amor i d’odi que es va acabar sobtadament el dia de Sant Esteve de 1987 amb un atemptat mai aclarit. Des d’aleshores aquella polèmica flota no ha tornat a ancorar mai més al nostre port. Per explicar aquesta part tan desconeguda del nostre passat Xavier Theros ha acudit als seus protagonistes, a les cambreres de les barres americanes, als amos d’aquells bars, als veïns –que van viure tota mena d’experiències amb aquelles tripulacions– i, òbviament, als veterans de la marina dels Estats Units, que han acceptat compartir la seva memòria. Mitjançant el testimoni de tots ells el lector d’aquest llibre –original, documentat, revelador– tindrà la sensació que s’està passejant per la Barcelona d’aquella època llegendària.

Amb 66 fotografies de Català-Roca, Joan Colom, Nat Farbman, Pérez de Rozas, Marcel·lí Sàenz i altres.

Públic: Jove i adult

Entrada gratuïta


Artículo de David Puente
Posted on 12 February, 2011

Durante este último mes he estado enganchado a un libro que es, como dice el tópico, historia viva del barrio Xino. Una zona de Barcelona con mucha personalidad de la que existe muy poca bibliografía. Existió una época en la que el perfil canalla del barrio impactó con el casco de una nave poderosa: la sexta flota norteamericana que empezó a visitarnos a principios de los 50 y ya no nos abandonó hasta el año 1987 (a partir de entonces las visitas serían más tímidas y espaciadas). El historiador, escritor y poeta (miembro de Accidents Polipoètics) Xavier Theros detectó la falta de documentación que acreditara esta relación de amor odio entre la ciudad de Barcelona y el brazo naviero del ejército más poderoso del siglo XX. Una relación que no tuvo un inicio fácil, ni mucho menos.

Theros nos explica que a principios de la dictadura franquista España era “aquel lugar del Mediterráneo donde el gobierno de Washington tenía problemas con la persecución de las minorías religiosas como era el caso de la protestante”. Franco y su gobierno tuvieron que suavizar su discurso y dar por iniciada una política de tolerancia si no quería incomodar a sus aliados que ya tenían a España en el punto de mira geo-político. Así que llegó la reacción por parte del gobierno del dictador. El artículo VI del Fuero de los Españoles apuntaba que los infantes no católicos serían dispensados de las clases de religión. Esto originó una situación ambigua entre el marco legal de la época y la realidad. Y es que a mediados del siglo pasado todavía se seguían deteniendo a pastores protestantes que se sospechaba hacían proselitismo entre las clases trabajadoras. Lo que no intuía Franco ni ninguno de sus asesores es que todo se complicaría cuando surgió el amor entre las chicas católicas de esta nuestra ciudad y los marinos herejes norteamericanos que venían del medio oeste.

Y entonces fue cuando llegó en 1951 por primera vez (y a lo grande como solo los americanos saben hacerlo) la Sexta Flota que rápidamente se erigió “en una formidable unidad de intervención rápida, además de en un trozo ambulante de los éxitos y las virtudes del sistema norteamericano”. Los marinos y marines se exhibirán por las calles de nuestro casco antiguo con su uniforme, causando sensación entre las chicas autóctonas y los niños locales que no pararon de perseguir a todo marine viviente en busca de chicles. Como bien apunta Theros en el libro, “parecían estrellas de cine”. Así se daba por iniciada una relación que debía durar casi cuatro décadas. Los comerciantes de aquella zona de la capital catalana empezaron a ganar dinero con la paga fresca de los militares del Tío Sam. Algunos negocios no sólo salieron a flote, consiguieron amasar aceptables fortunas con las que esquivar las estrechuras de la post-guerra que por entonces parecía tocar a su fin. La llegada de marinos norteamericanos a Barcelona empieza a cambiar “con conflictos como el de la revuelta comunista en el Líbano que lleva a los estadounidenses a desembarcar cerca de Beirut (1958), convirtiéndose se en los primeros estresados de combate que llegaban a nuestro puerto”. En esta categoría destacan los que vendrían del infierno del Vietnam. Se les detectaba rápido por que “cuando entraban en un bar no perdían de vista la puerta”. Fueron lo que protagonizaron los problemas de orden público más importantes: “para los veteranos de guerra que habían pasado por Vietnam, la gente de Barcelona no éramos nadie, ni nos veían”, recuerda uno de los testimonios de aquellas peleas que muchas veces protagonizan marines blancos contra los marines de raza negra.

Del libro me quedo sobretodo con las descripciones de los hábitos de los barceloneses de la época. Por ejemplo en el libro se explica que el boxeo y la lucha libre americana causaban furor en la Barcelona de los años 50. Ni siquiera el básquet era tan popular, aunque el deporte de la canasta vivirá un espaldarazo importante el 9 de julio de 1951 cuando llegan por primera vez a BCN los Harlem Globetrotters que en esa primera gira mundial tiene como estrella invitada al atleta Jesse Owen. En la Barcelona que se encuentran los primeros yankees el béisbol también tiene una buena acogida. De la década de los 50 a los 60, los clubs “segundones” (con todo el respeto) en el mundo del fútbol serían precisamente los primeros en el juego del entonces denominado pelota base: At Madrid y Español. Destacan los partidos entre las tropas americanas y los equipos autóctonos (en ese aspecto el fútbol quedó algo marginado porque los norteamericanos no sabían jugar demasiado bien y los locales no encontraban rival a la altura). Tal vez uno de los pasatiempos más populares fueran los bolos (bowling), sobretodo gracias al influjo de la maquinaria imperialista más eficaz del momento: el cine de Hollywood. Los más viejos del lugar se acordarán de la pista del bar Tequila de Nou de la Rambla, del Bolo Club de la calle Entença (con 10 pistas, el más grande del momento), el Bolopin en Tuset (destaca por su modernidad y buen gusto…). A mediados de los 50 el RCE Español llegará a crear su propia sección de bolos.

Por su parte, los gustos consumistas de los norteamericanos a la hora de elegir sus souvenirs también van a cambiar con el tiempo, se pasa de las españoladas típicas de la época (la gitanilla, el toro y la bota de vino) a comprar productos que todavía no se encontraban en el mercado estadounidense “como la crema Nivea o el jabón Lux, sin olvidarnos de los juguetes eléctricos y muñecas de Famosa“. Por el contrario desaparecerá el intercambio de medias de nylon por favores de tipo sexual (cómo recordaba la Barcelona de los 50 a ciudades como La Habana actual, por ejemplo) que ya poco a poco se encontrarán a un precio más asequible en las tiendas oficiales y locales. Los marineros dejan de regalar cigarros indiscriminadamente y empezarán a hacer sus propios trapicheos con marcas como Camel y Chesterfield que venderán a las vendedoras ambulantes de la Rambla e inmediaciones (o cambiarán por tabletas de hachís que en muchos casos era en realidad goma o neumático).

El libro también destaca las visitas de otros turistas “ilustres” como fue el caso de Ava Gadner a la que le robaron una chaqueta en Los Tarantos de la Plaza Real o del cowboy ultraconservador John Wayne que celebro, si, así literal, la muerte del presidente JF Kennedy en el mítico restaurante Los Caracoles donde fueron legendarias sus borracheras. Tanto las estrellas de cine como los propios marineros norteamericanos iban a pasar la noche a locales como La Macarena, abierto en 1941, saraos donde se podía ver al pintor iconoclasta Ocaña y a veces incluso a Orson Welles o Robert Mitchum. Visitaban locales como el Jazz Colon en la Rambla Santa Mònica que nace en 1962 y que volverán a poner de moda los militares norteamericanos después de convertirse en uno de los primeros locales en pinchar rock (aquí abundan los suboficiales, no tanto los militares de menor graduación que por norma prefieren irse de putas y emborracharse). El Jazz Colón cerraría sus puertas en 1986 (poco después los heroinómanos lo hicieron suyo para pincharse) y con ellas toda una época en la que Barcelona se había erigido en la parada y fonda con más atractivo de todo el Mediterráneo.

El miércoles pasado recibí en casa al propio autor del libro que accedió a protagonizar un experimento que espero tenga continuidad en el futuro. Una especie de video entrevista en directo que bajo el título “El club del fumador” pretende ejercer de plataforma de comunicación (a través de ese maravilloso invento que es Livestream) para todos aquellos que tengan algo interesante que decir. A continuación os pego el enlace al archivo de la entrevista en la que Xavier Theros desgrana algunos de los datos de este libro que tan buenos momentos me ha regalado en este primer mes de 2011

Watch live streaming video from dave_bridge_tv at



per Francesc Canosa Farran

Un bon dia, Tom Wolfe es va treure de la butxaca un eslògan que resumia el segle XX de periodistes i escriptors nord-americans: "El periodisme és el motel on dorms durant el camí per arribar al teu destí final: la, la gran". Dit i fet. Avui, pocs recorden que Wolfe va ser el pare del nou periodisme, d'aquell periodisme esbojarrat i pop dels 60 i 70. Avui Wolfe és, essencialment, novel.lista. Però la realitat passa factura. Ara mateix el gran repte de l'escriptor nord-americà és escriure la gran obra de no ficció (non fiction).

Tendències com el new new journalism no deixen de ser una actualització del bon periodisme de sempre, però l'interruptor que mou ja en diu molt: més reportatge que literatura. Des de Lawrence Wright explicant amb L'amenaça de la torre durant cinc dècades com s'arriba a l'11-S, a Leila Guerrero i Los suicidas del fin del mundo esbrinant el per què dels suïcidis a un poble de la Patagònia. Aquí mateix es poden veure brots com Carles Porta i el llibre sobre la muntanya de Tor. Ara, com sempre, és més necessari que mai. Explicar la complexitat dels micromons que esdevenen mons. Explicar la veritat. I serem rodoredians: mirall trencat i cadascú té el seu bocí.

La veritat, Xavier Theros (Barcelona, 1963) l'ha trobat a les gorretes i vestits blancs dels marines nord-americans passejant per la Rambla. La sisena flota a Barcelona. Quan els nord-americans envaïen la Rambla (Premi Josep Maria Huertas Claveria) és alguna cosa més que un gran-gran (454 pàgines) reportatge fascinant sobre els 36 anys (1951-1987) d'amarratges de la marina nord-americana al Port de Barcelona. Sí, és un mar de desembarcaments: xiclets, dònuts, la coca-cola, el rock&roll, els texans, les rebaixes, el bowling, el bàsquet... I la segona època daurada del barri Xino després del parc temàtic del primer terç de segle. El neó de dòlar neteja la calç i el quitrà franquista: prostíbuls, bars, restaurants, sastreries, lloguers de pisos, enllustradors de sabates, taxistes... Cal prendre'n nota: durant la dècada dels 50, les estades dels mariners ianquis deixen un milió de pessetes diaris a la ciutat. Va ser el Pla Marshall no oficial.

El llibre és ondulant. L'estil, l'estructura, tot és com el mar. Sempre és igual, sempre és diferent. Ones hipnòtiques. La quantitat de fonts que usa Theros és així: cambreres de barres americanes; propietaris de bars, restaurants, clubs, dones de la neteja, veterans d'aquells vaixells, veïns... (i 66 fotografies de grans fotoperiodistes catalans com Català Roca, Joan Colom o Pérez de Rozas).

Pugen, baixen. Moltes ones, molt mar i tants anys sense mullar-se, sense veure res. Theros la clava, diu la veritat al pròleg: "La crònica de la ciutat ha passat sovint de puntetes per damunt d'aquell període que va marcar-ne l'aspecte i el caràcter". És així. Mostra que aquest país segueix entestat amb les ficcions, del passat, del present i del que faci falta. Tot sigui per perseverar amb ficcions i realitats que només expliquen mentides autoritzades i sopars de duro, i de suro, avorrit.

Els vaixells nord-americans ancorats al port i generacions de barcelonins anant-los a veure és també el somni que hi ha vida més enllà, que hi ha llibertat. Potser van fer més aquests vaixells i aquests marines innocents per la llibertat que molts dels que deien que lluitaven per la llibertat. Vés a saber. El que és clar és que, tal com marca aquest llibre, el periodisme, la no ficció, té raó, té futur (especialment a casa nostra: amb tot el que s'ha d'explicar!) i és el destí.


¿Te acuerdas? - La llegada de la Sexta Flota de EE.UU.

Hace 60 años llegaron a nuestro país los primeros integrantes de la sexta flota de la Marina de Estados Unidos. En aquella España de la posguerra, su presencia no pasaba inadvertida.

Enlace para ver el video:


La VI flota en Barcelona

En enero de 1951, la VI flota de los EE UU desembarcaba en Barcelona. Sus marinos, su cultura y sus dólares cambiaron la vida económica, social y sexual, así como las costumbres de la ciudad.

"Actualmente apenas es un recuerdo lejano, pero hubo una época en que la presencia de los marineros nor­teame­ricanos en los puertos españoles fue –a la vez– motivo de admiración y polémica. La historia del franquismo conoce un antes y un después del 9 de enero de 1951. Ese día, una flota de barcos de guerra desembarcaba en Alicante, Cartagena, Málaga, Palma de Mallorca, Valencia y Tarragona. El acto central de aquella visita tenía lugar en Barcelona, que pronto se convirtió en el destino favorito de la marina de los EE UU y en el punto de entrada de la cultura norteamericana en la Península.

En 1951, el general Franco empezaba a salir del largo túnel de la posguerra, aislado internacionalmente y con un país en bancarrota. En muchas calles, aún eran evidentes las cicatrices de los bombardeos aéreos y todavía estaban en vigor la cartilla de racionamiento y el gasógeno. Las cosas habían comenzado a cambiar tres años antes, cuando la URSS había detonado su primera bomba atómica y Mao Tse Tung había entrado victorioso en Pekín. Ante el giro de los acontecimientos, la Casa Blanca decidió introducir cambios en su política europea y acercarse a Madrid. Poco después, el dictador español ofrecía su ejército para combatir en la Guerra de Corea; petición que fue cortésmente rechazada, aunque ese mismo año se hacían las primeras gestiones para que España entrara en la ONU."

Xavier theros ironiza sobre un amigo americano que dejaría de serlo a la muerte del dictador.

En el mismo número destaca la crítica del libro y un artículo complementario del historiador recientemente fallecido Gabriel Cardona (1938-2011), que dedicó su último texto a este tema:

"El libro ha merecido el premio Josep Maria Huertas Clavería y compone amenamente un fresco mediante técnicas periodísticas, que explotan testimonios orales y escritos de numerosos protagonistas, desde camareros a propietarios de bares y tripulantes veteranos, complementados con un buen número de fotografías que pueden llegar a ser aún más reveladoras".



La petja de la Sisena Flota

Xavier Theros (Barcelona, 1963) sol presentar-se com a escriptor, poeta i antropòleg. Col·labora regularment en l'edició catalana del diari El País, en el primer cas; el seu nom, juntament amb el de Rafael Metlikovez, va íntimament lligat des de fa dues dècades al grup de poesia crítica Accidents Polipoètics, i en l'aspecte d'antropòleg o d'observador social, acaba de publicar a la Campana un llibre excepcional, 'La Sisena Flota a Barcelona', en què analitza minuciosament els trenta anys (1951-1987) d'amarratge de l'armada dels EUA al port barceloní.

Gràcies a una intensa tasca documental i d'entrevistes amb cambreres de 'barres americanes', amos de locals (Califòrnia, Panams, New York...), veïns i veterans d'aquelles tripulacions, Theros plasma en quatre-centes cinquanta-quatre pàgines (i seixanta-sis fotografies dels millors fotoperiodistes del moment) un retrat precís de l'impacte de la presència de 'marines' a la capital catalana: 'Amb aquelles visites va canviar tota la part baixa de la ciutat, que va viure una època daurada. Meuques, comerciants, hostalers, sastres o taxistes, tothom va aprofitar aquella pluja de dòlars.' Però la influència, com s'explica al sisè capítol, va anar molt més enllà que no sembla.

'La crònica de la ciutat ha passat sovint de puntetes per damunt d'aquell període, que va marcar el seu aspecte i el seu caràcter durant trenta-sis anys de visites contínues', se sorprèn Theros al pròleg. 'En general, ha estat una etapa rebutjada sovint pels cronistes locals. (...) Qui sí que va copsar l'impacte social que van tenir aquelles visites van ser els fotògrafs', reconeix, i per això al final del llibre hi ha un extens àlbum de fotografies dels principals noms del fotoperiodisme del moment, de Català-Roca a Joan Colom, passant per Nat Farbman i la família Pérez de Rozas, on queda retratat el xoc cultural, en ple franquisme, entre els soldats nord-americans i els barcelonins. Quasi una revolució cultural, si es tenen en compte els nombrosos costums i productes que, per mitjà de la flota nord-americana, es van introduir a casa nostra. N'esmentem uns quants, forç! ;a cridaners, que Theros descriu amb molta gràcia al sisè capítol del llibre:

La Coca-Cola
'Expressions com 'modelo americano' o 'tipo americano' es van estendre a tot el comerç. El consumidor volia productes fets als Estats Units; o, pel cap baix, manufacturats com si ho fossin. L'empresa que millor va representar aquest nou esperit va ser la Coca-Cola, que tornava als aparadors de bars i botigues després de quinze anys d'absència. Arribava [la distribuïdora de la península es va instal·lar a Barcelona] pocs mesos després de la primera visita de la Sisena Flota; i, en certa mesura, conseqüència directa de l'afició a prova de bales dels mariners per aquest popular refresc.' [p. 211]

Els dònuts
'A bord dels vaixells de la Sisena Flota també n'hi havia [de dònuts], amb una gran varietat de gustos i colors. Però quan els nois de la Navy baixaven a terra es trobaven que a casa nostra ningú no els coneixia. Pel que he pogut esbrinar, va haver-hi diverses iniciatives per fer-ne de casolans en algunes fleques del barri Xino i la Rambla. (...) Les primeres rosquilles fetes aquí industrialment es van fer esperar fins l'any 1960, quan Andreu Costafreda –un fabricant de farines barceloní–, de tornada d'un viatge als Estats Units, es va associar amb el madrileny José Rivera i van fundar l'empresa Panificio Rivera Costafreda, més coneguda per Panrico.' [p. 216]

Els xiclets
'Una altra de les llaminadures introduïdes directament pels nois de la Sisena Flota van ser els xiclets, que van conèixer un èxit immediat entre la canalla. A casa nostra, aquesta goma de mastegar arriba amb els mariners, que la regalaven habitualment als nens de Barcelona.' [p. 216]

Els supermercats
'Enmig d'una gran expectació al desembre [de 1958] s'obria el primer establiment d’aquest tipus al passatge Domingo, entre la Rambla de Catalunya i el passeig de Gràcia, 'con unas supermodernas puertas en 'uve', grandes cristales y una clara madera que con su grito funcional alcanza a cubrir toda la fachada del establecimiento, anunciado por unas airosas letras rojas'. (...) El juliol de 1959 obria el segon establiment, a l'avinguda Sant Antoni Maria Claret. S'anomenava Caprabo, acrònim del cognom dels seus fundadors: Pere Carbó, Jaume Prat i Josep Bonet.' [pp 210 i 211]

Les rebaixes
'A mitjan anys cinquanta s'instal·len les primeres escales automàtiques als gran magatzems i comencen les ofertes, seguint els agressius sistemes de venda nord-americans. La pelleteria Oso Blanco del carrer Fontanella presentava una gran liquidació d’estocs per l'anomenat 'sistema americano' (actualment en diem, senzillament, 'rebaixes').' [p. 210]

Els texans...
'Però si hi havia un producte que representava l'estil de vida nord-americà eren els pantalons texans, també introduïts a Catalunya per la Sisena Flota, que aviat els va convertir en una preuada moneda de canvi. Els mariners podien treure'n sucosos beneficis, fins i tot dels estripats, ja que el públic català els valorava com una peça de roba associada a la més rabiosa modernitat. [...] L'any 1954 els germans valencians Sàez Merino van fabricar un teixit pensat per fer roba de treball que s'adaptava perfectament a la producció de texans. Durant un temps en van fer sense nom, fins que el 1962 van registrar la marca Lois, que es convertiria en la principal subministradora a casa nostra.' [p. 217]

...i el rock'n'roll!
'El primer rock-and-roll el van portar els mariners, començant pels discs d'Elvis Presely, que l'any 1956 acabava de sortir al programa de televisió d'Ed Sullivan. Si a Espanya el rock va començar a les emissores de ràdio de la base sevillana de Morón i de la gaditana de Rota, a Catalunya neix gràcies als mariners de la Sisena Flota i els discos que duen a sobre quan baixen a terra.' [234]

De la primera visita de la Sisena Flota dels EUA, el 9 de gener de 1951, fins a l'atemptat encara no resolt del dia de Sant Esteve de 1987, en què el jove 'marine' Ronald Strong va morir quan va esclatar una bomba en un club privat de la plaça del duc de Medinaceli, el pas de milers de nord-americans pel port de Barcelona va representar no sols una via d'entrada de diners, sinó també de nombroses influències culturals i socials. Theros no dubta a relacionar l'arribada d'aquells soldats i l'impacte que van tenir en la societat amb el naixement d'una indústria turística 'que encara conserva moltes pràctiques i costums d'aquells anys'



Presentación de la revista Inostrannaya literatura.
Número catalán

El número monográfico incluye obras de Joan Pons, Joan Casas Fuster, Quim Monzó, Albert Sánchez Piñol, Teresa Solana, Albert Mas-Griera, María Barbal, Jacint Verdaguer, Josep Carner, Pere Gimferrer, Melcior Mateu, Josep Pla, Josep Maria Espinàs, Joan Daniel Bezsonoff y Xavier Theros.El número de la revista “Inostránnaya Literatura” dedicado a la literatura catalana recibió el apoyo del Instituto Ramón Llull.


Alexander Livergant , Editor
Tatiana Ilinskaya , Hispanista
Boris Dubin , Escritor
Nadezhda Belenkaya , Hispanista , Traductora
Marina Kiyenia
Alexey Mokroúsov

15/02/2011 (19:00 h)

Instituto Cervantes
Novinski boulevard, 20a bloque 1-2
121069 Moscú


Vuelve la Fiesta de la Literatura Amplificada.

Kosmopolis 2011 se pone en marcha con una programación que, este año, incorpora algunas novedades: por primera vez habrá debates en torno al teatro, con la presencia del autor revelación en Aviñón 2009, Wajdi Mouawad, y el director actual de este prestigioso festival de cine francés, Vincent Baudriller. A su lado, algunos de los nuevos valores de la dramaturgia catalana y española: Pablo Ley, Pau Miró, Josep Maria Miró y Alfredo Sanzol.

Ian McEwan conversará con Jorge Wagensberg sobre el cambio climático, y Enrique Vila-Matas dialogará con Eduardo Lago a propósito de Barcelona y Nueva York. También asistirán Jonathan Safran Foer y Alessandro Baricco, y el gurú de las narrativas transmediáticas Henry Jenkins nos acompañará de forma virtual.

Tendremos una nueva edición del café literario de Kosmopolis, el café Europa, que contará con Xavier Theros, Ajo, Chris Keulemans, Gonzalo Escarpa, Albert Balasch, Xavier Maristany y Francesca Beard; la poesía africana vendrá de la mano de dos sorprendentes performers: D'bi Young y Malika Ndlovu, que nos descubrirán la tradición oral del continente. Y el BookCamp Kosmopolis permitirá a los asistentes decidir de qué temas querrán hablar en un espacio distendido e informal que llenará el Patio Kosmopolis de expertos y curiosos sobre el presente y futuro de la literatura.

Además, coincidiendo con el 90 aniversario de su nacimiento, Kosmopolis dedicará una parte de su programación a Stanislaw Lem, uno de los mejores exponentes de la literatura fantástica, autor de Solaris y de algunas de las obras cumbre de la literatura de ciencia ficción. Y el slam será, de nuevo, protagonista de la noche de Kosmopolis.

Finalmente, Kosmopolis acogerá la primera novela escrita en directo y de forma colectiva en una jam de escritura que durará siete horas y en la que crearán en directo Laura Fernández, Víctor García Tur, Jordi Puntí, Andrés Ibáñez, Flavia Company, Mathias Enard, Manuel Vilas, Andrés Neuman, Eloy Fernández-Porta, Jordi Carrión y Miguel Brieva.


Entrevista a càrrec de Joan Barril, al programa El Café de la República

Ir a descargar



Joan Barril

Primero fueron los marineros norteamericanos. Después llegó el primer embajador. Y a partir de entonces Franco pudo demostrar que sus sangrientas alianzas con los nazis y los fascistas italianos habían pasado a mejor vida. Los marineros no llegaron a Madrid, probablemente porque es más fácil llegar a la Luna que ir a Madrid en barco. Pero desde 1951 hasta 1987, la llamada Sexta Flota consideró el puerto de Barcelona como una de sus bases y la ciudad experimentó un cambio reconfortante tras la miseria, el racionamiento, el gasógeno y los bombardeos.

De todo eso nos habla Xavier Theros en un magnífico libro que se presenta hoy. Lo ha publicado ediciones La Campana y su título no lleva a engaño: La sisena flota a Barcelona, y un subtítulo: «Quan els americans envaien la Rambla». ¿Cómo se le ocurrió a Theros hacer la crónica de unos años de sombra? Theros se encontraba en el bar Kentucky de Barcelona y en la trastienda encontró las fotos de aquellos primeros años de invasión pacífica. «Eran fotografías muy trabajadas, de esas en las que el color amarillento amenaza con hacerlas desaparecer». Hoy Theros dispone de un archivo personal que ha ido ampliando practicando la soledad del entomólogo.

«No fueron únicamente los efectos diplomáticos que Franco consiguió a partir de sus convenios con los Estados Unidos. También Barcelona se encontró de la noche a la mañana con el fenómeno del turismo de masas. Los marineros de la Navy cobraban poco, pero el cambio del dólar en un país con una moneda paupérrima les convertía en millonarios. Y la hostelería y otras profesiones del ocio instantáneo sacaron una buena tajada. Los marineros norteamericanos eran en realidad los Reyes Magos de Occidente». Xavier Theros se jacta de haber nacido en un barrio -Sants- con profunda tradición anarquista. Pero también cultiva otros géneros. Junto a su socio Rafael Metlikovez forma el dúo Accidents Polipoètics, en los que cultivan una poesía eminentemente oral y sorprendente. Pero cuando deja la euforia del gusto por la palabra dicha, Theros se convierte en un periodista del detalle y del rigor. «Podemos afirmar que en Barcelona, las primeras personas que se dedicaron al aprendizaje de la lengua inglesa por motivos profesionales fueron las prostitutas. En los salones del Cosmos, en la plaza del Teatre, las mañanas servían para impartir lecciones en la lengua de Shakespeare. La terraza, en cambio, ya era el ámbito de las clases prácticas».

La supuesta invasión de los marineros norteamericanos no fue del todo incruenta. A veces tuvo resultados trágicos, como el hundimiento de una barcaza que trasladaba a la marinería en plena noche hasta los barcos fondeados fuera de la bocana. 47 muertos han quedado recordados en un pequeño monumento en el puerto barcelonés y constituyen el número mayor de víctimas militares norteamericanas en un accidente. Finalmente, el día de Sant Esteve de 1987, un confuso atentado en una de las sedes de la Navy en la plaza de Duc de Medinaceli acabó definitivamente con la presencia de los marineros yanquis en la ciudad.

De todo eso nos habla Xavier Theros en un prolijo libro de más de 400 páginas y muchas fotografías que ha merecido ser galardonado con el premio Josep Maria Huertas Clavería. Es la crónica de unas calles por las que no bailaron Gene Kelly ni Frank Sinatra ni Bing Crosby, pero que todavía recuerdan el tacto indeleble del chiclé, la chispa de la vida de la Coca Cola y el amable clima de guerra fría que hoy se nos ha ido calentando. Cuando en aquellos años la Navy atracaba en un puerto eran unas vacaciones, hoy es una operación geopolítica de alto riesgo.


Deixeu que avui us parli d'un llibre fantàstic, d'aquests que et fan agafar fe, de nou, en el vell ofici del periodisme. L'ha escrit Xavier Theros, ha estat premi Josep Maria Huertas i es diu La sisena flota a Barcelona (La Campana). És una crònica magnífica, un documentadíssim volum entre el reportatge periodístic i el relat novel·lat escrit gairebé en primera persona, sobre la relació d'amor i odi entre la marina ianqui i els barcelonins. A partir d’una minuciosa recerca documental i desenes d’entrevistes a testimonis encara vius –inclosos mariners de la sisena flota que van visitar Barcelona– Theros posa el focus per primer cop sobre una vessant de la història de la ciutat –i del país– no gaire estudiada. El dia de Sant Esteve de 1987, un artefacte explosiu esclatava al número 2 de la plaça del Duc de Medinaceli de Barcelona. El que avui és el restaurant d’una cadena de menjar ràpid llavors era la seu de l’USO Mediterranean Fleet Center, un club privat per a la Sisena Flota dels Estats Units. Els joves mariners de la Navy hi podien canviar moneda i informar-se de totes les activitats que es feien en anglès a la ciutat. Fins aquell dia, va ser el punt de trobada per als militars ianquis de pas per Barcelona. Ja no ho tornaria a ser mai més. De resultes de l’atemptat va morir el mariner Ronald Strong, de 22 anys i natural de Pensilvània. Quatre mariners més van resultar ferits i el local va patir importants desperfectes. L’atemptat, d’autoria mai aclarida –en el seu moment el van reivindicar simultàniament Terra Lliure i un fantasmagòric Exèrict Roig Català d’Alliberament (ERCA), tot i que algunes informacions periodístiques van apuntar a activistes palestins o libis–, va ser la gota que va fer vessar el got. El de 1987 seria el darrer Nadal en què la sisena flota dels Estats Units faria servir el port de Barcelona com a destí, 36 anys després que els primers vaixells nordamericans amarressin a a la ciutat.

Història d’amor i odi

Es posava així punt i final a una història d’amor i odi molt poc estudiada, malgrat que l’impacte de l’arribada dels nord-americans a Barcelona va suposar una autèntica revolució econòmica i social en la fosca nit del franquisme. Els primers vaixells de la marina de guerra dels Estats Units en amarrar al port de Barcelona van arribar a la ciutat el 9 de gener de 1951. Alacant, Palma de Mallorca, València i Tarragona, així com Màlaga i Cartagena, van veure amarrar als seus ports trenta naus de la marina de guerra dels EUA. La dècada dels cinquanta va suposar un canvi de registre per al Franquisme. La consolidació de la Guerra Freda va fer que els EUA passessin a considerar el règim espanyol com un aliat. L’establiment de bases militars en territori espanyol i l’ús dels ports arreu de l’estat van ser un pas més en aquest procés. En el moment en què el règim es trobava més aïllat internacionalment, el govern d’Eisenhower va contribuïr decisivament a solidificar-lo. Al llarg dels 36 anys en què la sisena flota va visitar regularment Barcelona, al port de la capital catalana hi van ancorar 2.039 vaixells de tot tipus, des de bucs de càrrega fins a portavions. L’arribada dels mariners ianquis era viscuda per la ciutat com tota una festa. El desenvolupament de la indústira turística local va tenir els primers moments d’esplendor amb aquella flota, capaç de desembarcar de cops milers de mariners que deixaven una reguera de dòlars per on passaven. “Va ser el primer turisme de masses del país, i molts dels vicis que van sorgir aleshores són visibles encara els nostres dies”, reflexiona Xavier Theros al pròleg del llibre.
L’impacte va ser importantíssim a l’anomenat barri Xino. “El modern Raval és obra de la Sisena Flota, que va afavorir l’obertura de nous negocis en aquells carrers, com els famosos bars de llums vermells”, explica Theros. Locals com el Kentucky o el Panam’s guarden encara els records d’aquella època. El carrer Escudellers va convertir-se en el focus d’activitat més canalla de la nit barcelonina: gràcies als mariners nord-americans es van poder escoltar els primers discos de rock’n’rol en recòndits locals del Xino. Barcelona era coneguda arreu d’Europa pel canallisme del seu barri portuari, només comparable al quartiere spagnolo de Nàpols. Amb una única diferència: la ràtio de malalties venères a Barcelona era deu cops superior.
Després d’un flirt apassionat que a durar anys, l’arribada de la Transició espanyola va suposar unrefredament de les relacions entre la sisena flota i Barcelona. Els EUA eren vistos des de l’esquerra i el catalanisme com la potència que havia rentat la cara al franquisme en el moment en que es trobava més aïllat a nivell internacional. La manifestacions contra l’OTAN i les accions de la Crida a la Solidaritat van ser només el pròleg d’un final anunciat. Els vaixells de guerra nord-americans han seguit arribant regularment al port de Barcelona, però res ha estat el mateix. Els ianquis van tornar, gairebé del tot, a casa.


Josep Maria Espinàs

Domingo, 30 de enero de 2011

Van apareciendo buenos libros sobre varios aspectos de Barcelona. Ahora se ha publicado uno que me ha traído muchos recuerdos de cuando yo subí a un portaviones de Estados Unidos. El libro lo ha escrito Xavier Theros y se llama La Sisena Flota a Barcelona, con un subtítulo aclaratorio: Quan els nord-americans envaïen la Rambla. Los marines, claro. Es un completo documento con fotografías que ha ganado el Premio Huertas Clavería.

Theros me ha hecho pensar en una época que los jóvenes de hoy en día no han vivido, y en una de las pequeñas aventuras de mi vida: embarcar en el gran portaviones Forrestal y estar dos días, el tiempo que la nave dedicó a unas maniobras, en aguas entre Barcelona y Mallorca.

El Forrestal tenía 21 plantas, que no es poco. Muchas de ellas estaban debajo del nivel del agua. Vivían en el barco más de 4.000 marineros, y cuando yo estuve allí se produjo el hecho de que, después de no sé cuántos meses de navegación, se encontraran por casualidad dos hombres que eran vecinos de la misma calle. Tuvieron una gran sorpresa, porque el Forrestal era como una ciudad, pero con unos cuantos barrios prácticamente incomunicados. Pero lo que más me impresionó fue asistir, desde la enorme cubierta, a unas maniobras nocturnas. Los aviones salían de la cubierta disparados, con un ruido considerable, y se perdían en la oscuridad. Volaban durante un largo rato, dando una vuelta, hasta que regresaban al Forrestal; en plena noche y con las luces apagadas. Solo había una pequeña luz al principio de la pista, y un espejo en donde los pilotos podían comprobar si cogían la pista con la precisión indispensable para no estrellarse o caer al agua.

Era aquel un espectáculo que no puedo comparar con ningún otro. El estrépito al despegar el aparato, la desaparición visual del avión en la oscuridad, y al cabo de unos instantes, la repentina proximidad de otro avión que aterrizaba y era frenado por los cables. Era un carrusel mágico, grandioso.

Después asistí a una sesión en la que los pilotos que habían volado -sentados con las piernas estiradas- se relajaban y comentaban con sus superiores cómo había ido la maniobra. Pregunté a un oficial cuánto dinero costaba uno de aquellos aviones. Me contestó: «Vale mucho más un piloto. Un avión se puede sustituir fácilmente, pero formar a uno de esos pilotos cuesta mucho tiempo». No me fue fácil dormir en una cabina de aquel monstruo.





Amb la participació de JORDI FOSSAS, president de l'Arxiu Històric del Poblenou

«Un llibre extraordinari, en el qual hi ha material per a una dotzena de novel·les.»

«Una història d’amors i desamors que no pot defraudar ningú.»

«Un llibre molt amè, un llibre suculent, un llibre periodístic, en la més noble accepció de la paraula.»

«És un repàs minuciós de la manera de viure d’aquells anys en què sobrevivia la fam i la por de la postguerra.»


La Terraza – Joan de Sagarra (La Vanguardia, 16/01/11)

El 9 de enero de 1951, a las 8.30 de la mañana, el USS Newport News, el buque insignia de la Sexta Flota estadounidense, hacía su entrada en el puerto de Barcelona disparando una salva que fue contestada con veintiún cañonazos por las baterías del castillo de Montjuïc. Instantes más tarde fondeaba junto a los buques de la marina española Eolo, R-10 y Magallanes, los tres con su tripulación vestida de gala y formada en cubierta. Después, en intervalos de quince minutos, llegaba el resto de la flota integrada por los destructores USS Barton, USS Strong, USS Soley y el dragaminas USS Harry F. Bauer, que atracaron en la punta del muelle. La Sexta Flota llegaba por primera vez a Barcelona.

Así lo cuenta el periodista Xavier Theros en su libro La SisenaFlota a Barcelona. Quan els nord-americans envaïen la Rambla (La Campana, 2010), que ha sido galardonado con el premio Josep Maria Huertas Clavería en su tercera edición. Un libro de 454 páginas (ilustrado con fotografías de Pérez de Rozas, Català Roca, Joan Colom y Nat Farbman, de Life) en el que se narra la presencia de la Sexta Flota en Barcelona durante 36 años (de 1951 a 1987, año en el que, tras el atentado con bomba en la sede de USO, el club de acogida de los marines norteamericanos de la plaza Medinaceli y en el que resultó muerto el marinero Ronald Strong, el Comando de la Sexta Flota anunció la cancelación por tiempo indefinido de la llegada de sus buques a Barcelona). Una presencia que hasta comienzos de los setenta, en que se hace patente el rechazo a esta, afectará sensiblemente la vida de los barceloneses y de manera muy especial la de los habitantes de la zona más próxima al puerto.

Hasta el día de hoy, la presencia de la Sexta Flota en Barcelona era un tema anecdótico, desperdigado con mayor o menor fortuna en un montón de libros que tratan sobre el Barrio Chino y más concretamente sobre la prostitución en Barcelona y, en menor medida, en aquellos que se ocupan de los bares de la zona y de los locales en los que se escuchaba música de jazz. Pero, sorprendentemente, no existía un libro que contase y analizase con todo detalle lo que supuso la llegada de aquellos buques y su larga estancia para nuestra ciudad. Y que lo contase y analizase con absoluta seriedad, es decir, recurriendo tanto a fuentes locales, en especial la prensa, como a fuentes norteamericanas (ya sea la propia US Navy, ya sea el consulado de EE.UU. en Barcelona). Pero así y todo, cabía la posibilidad de que un libro de tales características resultase un latazo, vamos, que se hiciese difícil de digerir. Afortunadamente, el libro de Xavier Theros no incurre en tal defecto, más bien todo lo contrario.

El libro de Theros es un libro muy ameno, un libro a menudo suculento, un libro periodístico, en la más noble acepción de la palabra, que hace honor al premio con que ha sido galardonado y que lleva el nombre de un maestro de periodistas, de periodistas a la vieja escuela: Josep Maria Huertas Clavería. No creo que al amigo Huertas Clavería le cayesen demasiado bien los chicos de la Navy, ni la OTAN, ni todo el tinglado. Uno de sus libros se titula Cada taula (en este caso de la redacción de El Correo Catalán) un Vietnam, con lo que creo que ya está todo dicho. Pero me atrevo a afirmar que, de haberlo podido leer, no le hubiese dejado indiferente la página en la que Theros cuenta los motivos por los que la Sexta Flota abandonó el puerto de Barcelona. Theros cita varias fuentes: la de Francisco Navas, el propietario del bar El Paso, según el cual quien echó fuera a los norteamericanos fue el presidente Pujol bajo presión del ejército español, ante el peligro que suponían unos buques que podían arrasar toda Catalunya con sólo apretar un botón rojo. Otra fuente es el señor Feliciano Bofarull, de Los Caracoles, quien sostiene que los norteamericanos se fueron bajo la presión de los comunistas y la gente de Esquerra Republicana. Pero la más divertida, la que a buen seguro hubiese hecho las delicias del amigo Huertas, es la que apunta el camarero de un bar del Chino, el cual afirma, se-gún cuenta Theros, que los norteamericanos se largaron porque, con los socialistas, la vida –y sobre todo las meuques– se había encarecido considerablemente en Barcelona. “Cardar ja els hi sortia massa car”, dice el gracioso camarero.

Todos los miembros de la Lamentable Penya, que es la que compone el jurado que concede el premio Josep Maria Huertas Clavería, estamos muy contentos y orgullosos con el libro de Theros. Mi amigo Juan Marsé, que este año actuaba como jurado invitado, está encantado con él. El día en que presentó el libro en el bar Kentucky, en el Arc del Teatre, nos dijo que de haberlo podido leer unos meses antes le habría ayudado en gran manera en la redacción de su próxima novela, Caligrafía de los sueños (Editorial Lumen), la cual se pondrá a la venta el próximo 11 de febrero y en la que Marsé describe algunos escenarios, bares y locales, que aparecen en el libro de Theros, como el mismo Kentucky, que abrió en 1947, y que el joven Marsé, que a la sazón trabajaba en un taller de joyería, había empezado a frecuentar tres años más tarde, más o menos cuando llegaba a Barcelona la Sexta Flota, porque unos compañeros del taller le habían dicho: “Al Kentucky hi ha putes noves”.

“OTAN no! Bases fora!”, se oía gritar en la Barcelona de los ochenta. Pero en los cincuenta y principios de los sesenta, la Sexta Flota era el zippo, el chicle Bazooka, los tejanos de la Barceloneta, el Jamboree Jazz Cava, el rock and roll del Jazz Colon y… las putas nuevas del Kentucky.

Juventud, divino tesoro.

Los miembros de la Lamentable Penya habíamos pensado en un principio presentar el libro de Xavier Theros en el Jamboree, la jazz cava de la plaza Reial, con la colaboración del Instituto de Estudios Norteamericanos, pero al final se optó por el bar Kentucky. Sigo pensando que valdría la pena celebrar una noche de jazz funky en el Jamboree en recuerdo de aquella época. Así como una exposición de fotografías y testimonios de esta. No en balde, como dice Theros, los "marines” inventaron el turismo.


Sehnsucht nach den Marines

Laut Wikileaks würde sich die spanische Regierung wieder über eine stärkere Präsenz der Sechsten Flotte im Mittelmeer freuen. Kein Wunder: Früher bescherten die US-Soldaten Barcelona und Palma Riesenumsätze


Zu den Enthüllungen der Internetplattform Wikileaks gehört, dass sich die Regierung von Premier José Luis Rodríguez Zapatero wieder eine stärkere Präsenz der Sechsten amerikanischen Flotte in den spanischen Mittelmeerhäfen wünscht. Wie Dokumente belegen, laufen die diplomatischen Bemühungen auf Hochtouren – trotz der Proteste von Umweltschützern, die in den vergangenen Jahren vor allem gegen die atomgetriebenen Schiffe in den spanischen Häfen demonstrierten.

Mag sein, dass auch die terroristische Bedrohung von El Kaida bei den Bestrebungen eine Rolle spielt, wie Wikileaks ausführt. Der wohl wichtigste Grund aber dürfte wirtschaftlicher Natur sein. Denn die Sechste Flotte bescherte den Hafenstädten Barcelona, Palma und auch Tarragona vor allem zwischen 1950 und 1990 enorme Einnahmen. An diese Zeit, in der spendierfreudige Marines zu Tausenden die Innenstädte bevölkerten, erinnert jetzt auch ein im Verlag „La Campana" erschienenes Buch über den Einfluss der US-amerikanischen Soldaten auf Barcelona: „La sisena flota a Barcelona. Quan els nord-americans envaïen la Rambla" (Die sechste Flotte in Barcelona. Als die Amerikaner die Rambla eroberten). „Mit den yankees hat der eigentliche Tourismusboom in der Stadt begonnen", sagt Autor Xavier Theros. Die Entwicklung in der katalanischen Hauptstadt und Palma sei durchaus vergleichbar. Beide Städte hatten aus strategischer Sicht für die in Cádiz und Neapel stationierte Flotte kaum Bedeutung. In Palma und Barcelona legten die Schiffe vor allem an, damit sich die Soldaten amüsieren konnten.

In der Zeit zwischen 1958 und 1962 – in Barcelona nannte man diesen Abschnitt auch die goldene Epoche – nahmen pro Jahr mehr als 100 Schiffe Kurs auf Barcelona. Bei einem Flugzeugträger und vier Kreuzern seien da schon einmal knapp 10.000 Soldaten an Land gespült worden, so Theros. Mit dem starken Dollar ließen die Marines im bitterarmen Spanien die Puppen tanzen. In Palma wie in Barcelona blühten in dieser Zeit die Rotlicht-Viertel auf, die sogenannten barrios chinos. Das Franco-Regime drückte beide Augen zu, denn Prostitution war im erzkonservativen Spanien offiziell verboten.

Doch nicht nur die Liebesdienerinnen verdienten gut. Auch in den Kassen der Einzelhändler und Gastronomen klingelte es kräftig. Die Marines spuckten nicht ins Glas. Schon Tage bevor wieder ein Schiff am Kai anlegte, informierte die Stadtverwaltung mit Flugzetteln über die Ankunft und die Zahl der Soldaten. Somit hatten Händler und Wirte Zeit, ihr Waren- und Spirituosenlager wieder aufzufüllen.

Barcelona war so billig, dass sich die Marines vor allem mit maßgeschneiderten Anzügen eindeckten. Höherrangige Offiziere gaben bei den Schneidern gleich mehrere Zweiteiler in Auftrag – für die boys und die Familien daheim. Die Amerikaner waren beliebt, die kräftigen Jungs wurden wie Außerirdische bewundert.

Erst Anfang der 70er Jahre begann die Akzeptanz bei der heimischen Bevölkerung zu schwinden. Mit der sich dem Ende zuneigenden Franco-Diktatur gerieten die US-Amerikaner auch in Spanien wegen des Vietnam-Kriegs in Bedrängnis. Und es gab immer häufiger zu Ärger mit den Marines. Zwischenfälle, meist handelte es sich um Schlägereien, hatte es zwar schon immer gegeben. Doch waren die Tumulte meist im Verborgenen geblieben. Die US-Soldaten unterstanden amerikanischer Rechtsprechung, ihre Vergehen waren ausschließlich Angelegenheit der amerikanischen Militärpolizei. Guardia Civil und Nationalpolizei durften noch nicht einmal eingreifen. In den Zeitungen erschienen keine Meldungen über die Vorfälle. In der 70ern nahm die Gewalt zu. Der Vietnamkrieg hatte bei vielen Marines seine Spuren hinterlassen. „Eine große Zahl von Soldaten verarbeitete das Trauma des Kriegs mit Drogen", sagt Xavier Theros.

Nach dem Tod Francos regte sich vor allem in Barcelona auch offener Widerstand gegen die amerikanische „Besatzung". Mehrmals flogen Marines in voller Montur ins Hafenbecken. Der Widerstand gipfelte in einem Attentat 1987. Bei einem Granatenangriff auf ein Soldatenheim kam am zweiten Weihachtstag ein Marine ums Leben. Der Anschlag wurde einer linksextremen Gruppierung zugeschrieben. Fortan ließ die Sechste Flotte Barcelona links liegen.

Als ein Nutznießer entpuppte sich Palma, das von da an noch häufiger angesteuert wurde. Auf Mallorca hatten es die Amerikaner bereits zwei Jahre zuvor verstanden, sich bei der Zivilbevölkerung lieb Kind zu machen. Dieser Tage erinnert eine Ausstellung in Alaró an eine beispiellose Hilfsaktion der US Army. Amerikanische Hubschrauber transportierten 1985 etwa 300 Ladungen Baumaterial zum Castell de Alaró, damit die verfallene Herberge wieder hergerichtet werden konnte. Eingefädelt hatte den Deal der damalige amerikanische Honorarkonsul auf Mallorca, Tumi Bestard.

Zaghaftem Widerstand einiger rebellierender Jugendliche wusste der damalige Bürgermeister Roselló schlagfertig zu begegnen: „Wenn ihr das Zeug in drei Tagen den Berg hinaufschleppt, dann sage ich den Amis, dass sie gehen sollen", sagte er. Die Wortführer, so heißt es, verstummten auf Anhieb.

Artículo en EL PERIÓDICO

El viejo 'jukebox' de los marineros
El Periódico
Viernes, 17 de diciembre del 2010
Edwin Winkels

El jukebox escondido al fondo del establecimiento, una Sinfonola 2000, pide una moneda de un duro para ofrecer una canción. Por cinco duros, da siete números de un tirón. Pero ya no suele sonar. Puedes apretar las teclas K y 1, pero Earl & his Hoedowners, del Tejas de los años 50, ya no cantan Up the Creek. ¿Cuántas veces debieron escoger los marineros norteamericanos este nostálgico vinilo en sus visitas al bar? ¿O esta otra: A man alone, de Frank Sinatra, de 1969? Un hombre solo, título que refleja cómo se debían sentir esos marineros, lejos de casa, en una ciudad extraña, al principio amable, luego más hostil, donde sus únicas compañías fueron el alcohol, el tabaco y las prostitutas.

Fue aquí, en el local de los jukebox (hay dos modelos), en el singular bar Kentucky en la parte más baja del Raval, donde Xavier Theros se fijó una noche en las fotos ennegrecidas de fragatas y portaviones detrás de la larga barra. Y al lado, igual de oscuras, las insignias procedentes de gorras y uniformes de los marines: USS Harwood, USS Newport, USS Rushmore. Y billetes de un dólar, aún más sucios, impregnados del humo de muchas noches de juerga. Los tiempos han cambiado, desde 1987ya no desembarcan marineros estadounidenses en el puerto de Barcelona. En lugar de portaviones ahora hay cruceros. Pero el Kentucky de Manolo Pellicer y su hija Eva sigue abierto, aunque solo sea de jueves a sábado.

Y ahí, entre los jukeboxes, las placas de matrícula de EEUU, la maltrecha funda de un disco de Tom Jones (I'm coming home) pegada a una pared no menos gastada y la veteranía y bastones de prohombres del periodismo barcelonés, presenta Theros el libro que ideó al ver las fotos en el Kentucky. La Sisena Flota a Barcelona (La Campana) le ha valido el premio que lleva el nombre de Josep Maria Huertas Claveria, razón por la que le acompañan esos veteranos colegas del periodista fallecido, reunidos en La Lamentable Penya de Casa Leopoldo para recordar viejas batallas, tal vez con algunos de esos marines.

Casualidad, cuenta Theros, que el bar se llamara Kentucky. «Se llamaba La Flor y le cambiaron el nombre poco antes de que, el 9 de enero de 1951, llegara la primera flota norteamericana». Y cuando los marineros pusieron pie en tierra en Barcelona, lo primero que encontraron fue aquel bar con nombre americano en el estrecho Arc del Teatre, o el Tequila en la calle de Escudellers. Nombres históricos, aún existentes, que aparecen junto a otros ya desaparecidos en un libro voluminoso que, de la mano de los marines (hay incluso cartas de ellos a sus chicas en Barcelona) y de mucha gente de la ciudad retrata sobre todo el Barrio Chino durante más de tres décadas.

Alud de anécdotas

De «Extraordinario», le elogia Juan Marsé. «Salen todos los locales del Chino, de La Maña al Jardín. En el libro hay material para una docena de novelas». Hay un alud de anécdotas, y Theros, poeta y antropólogo, se lo pasa bien recordándolas en voz alta, deleitando a los Espinàs, Martí Gómez, Madueño, De Segarra, Wilkinson, Sansuan, Arias y a las Aymerich e Ibáñez porque siempre hay cosas que los más viejos del patio tampoco conocían.

Como que Barcelona fue tan barata para los marines que dejaban que los camareros les cobraran los dólares que les dieran la gana, por lo que un camarero del Jamboree logró jubilarse medio rico tras solo dos años engañándoles.

En el bar Kentucky, a la taula: Isabel Martí, Xavier Theros, Martí Gómez, Joan Marsé i Jaime Arias. Asseguts davant: Joan de Sagarra i Josep Maria Espinàs.

Article en holandès sobre el llibre al blog d'Edwin Winkels:

Sinds 1987 heeft er geen Amerikaans oorlogsschip meer aangelegd in de haven van Barcelona, maar in de 36 jaar daarvóór was de Zesde Vloot een vaste bezoeker van de stad. Het was de roerige, ruige en rijke tijd van de Raval, waar de hoertjes hun handen vol hadden aan de honderden, soms duizenden marinemannen die per keer de stad overspoelden. De eerste kroeg die ze steevast tegenkwamen, in het eerste zijstraatje (Arc de Teatre) onderaan de Rambla, was een bar waar ze zich vanwege de naam direkt thuisvoelden: Kentucky. Een toevalstreffer van de eigenaar, trouwens. Kort voordat de eerste schepen op 9 januari 1951 aanlegden had hij de naam, La Flor, in dit stevig Amerikaans klinkende woord veranderd, zonder te weten dat die Amerikanen, na een akkoord met generaal Franco, de haven mochten gebruiken.

Bar Kentucky bestaat nog steeds. Het is een échte nachttent geworden, één die alleen op donder-, vrij- en zaterdag vanaf 10 uur ‘s avonds opengaat en pas sluit als de laatste gasten zijn verdwenen. Achterin staan twee stokoude jukeboxen, en achter de bar hangen tientallen foto’s die de Amerikaanse mariniers hebben achtergelaten, vooral van hun schepen. Foto’s die zwart zijn geworden door tientallen jaren zware rook. Prachtige relikwieën, net als de bandjes van de matrozenpetten waarop de namen van de verschillende fregatten en vliegdekschepen staan.

Toen dichter en antropoloog Xavier Theros die foto’s zag kwam hij op het idee een boek te maken over het beruchte verblijf van de Amerikaanse mariniers in Barcelona. Vandaag presenteerde hij het resultaat, La sisena flota a Barcelona, met ook prachtige foto’s van toen maar vooral een overvloed aan anecdotes. Zoals deze: Barcelona was voor de Amerikanen niet alleen de goedkoopste stad, maar ook de haven waar zij het meest een geslachtsziekte opliepen. Zó goedkoop vonden zij de stad, dat ze de obers het geld uit hun pet lieten pakken dat zij dachten dat de consumpties hadden gekocht. Een ober van de Jamboree aan de Plaça Reial lukte het zo binnen twee jaar redelijk rijk met pensioen te gaan. Ook de Tequila ( die eveneens nog bestaat) aan de Carrer Escudellers was één van de favoriete kroegen van de Amerikanen. Daar waren de banken iets hoger dan gebruikelijk, omdat de stevige marinejongens groter waren dan de gemiddelde Spanjaard. En er stonden geen stoelen, opdat zij elkaar niet daarmee te lijf konden gaan.

Prachtige naam van een groep trouwens, in de jukebox: Earl & his Hoedowners. Jaren vijftig, uit Texas.


Veient la curiositat que ha despertat en alguns lectors del meu llibre, deixo aquí una petita panoràmica històrica de les relacions entre els EUA i Barcelona, abans de l’arribada de la Sisena Flota.



La peculiar situació política de Catalunya dins de l’Imperi espanyol no va propiciar que hi hagués gaire relació amb la conquesta del Nou Món; i encara menys amb l’exploració de l’actual Amèrica del Nord. Els Ponce de León, Cabeza de Vaca o Menéndez de Avilés –voluntaris o involuntaris descobridors de la geografia dels Estats Units- poc tenien a veure amb la ciutat de Barcelona, encara amoïnada pel decurs dels seus negocis en un Mediterrani infestat de corsaris italians, pirates barbarescs i naus del soldà de Turquia. Tan sols el monjo mallorquí Juníper Serra parlarà català davant dels astorats indígenes de la Califòrnia. Per tant, aquesta singular història entre la capital catalana i els EUA no comença fins poc abans que les tretze colònies americanes decideixin independitzar-se d’Anglaterra.

A mitjans del segle XVIII el port barceloní experimentava un tràfec creixent de mercaderies que arribaven d’Amèrica. Aprofitant aquella situació favorable es va fundar –l’any 1756- la Real Compañía de Barcelona, comissionada per afavorir el comerç amb les colònies del Carib. Nou anys després s’aprovava el decret de Libre Comercio de Barlovento, que autoritzà l’establiment de xarxes comercials directes entre nou ports peninsulars –entre els quals estava Barcelona- i les illes de les Antilles. Va ser per mitjà d’aquest decret que s’aconseguí comerciar lliurement amb la Louisiana (llavors sota domini espanyol), que va ser el primer territori dels futurs Estats Units en establir relacions de caire econòmic amb la capital catalana. A partir d’aquell instant, Cuba serà la base d’operacions per a molts empresaris del nostre país que –arribats amb retard al pastís americà-, encara aconseguiran treure’n sucosos guanys.

Barcelona l’any 1800, vista des de Montjuïc

Catalunya exportava aiguardent, teixits i petites manufactures com paper, sabó o calçat; i n’obtenia a canvi productes colonials i sobretot sucre. Durant les darreres dècades del segle XVIII i part del XIX, gran part del sucre que arribava a Europa ho feia pel port de Barcelona. Així no va ser estrany que moltes fortunes locals comencessin en aquell lloc del món, formant-se les primeres nissagues d’uns empresaris coneguts en tornar a casa com indianos. Mica en mica, Cuba es convertí en el darrer esglaó del comerç entre Catalunya i les colònies angleses de l’Amèrica del nord. No obstant, aquesta relació incipient entre tots dos territoris sotmesos pels seus respectius imperis no va afectar pas gaire al desenvolupament de la història. Quan els patriotes americans facin el seu desafiament al Regne Unit no es trobaran amb l’ajut del govern espanyol per afinitat o per solidaritat. La cort de Carles III donarà suport a la independència dels Estats Units per odi als anglesos, per afeblir a l’enemic secular i per venjar l’Armada Invencible i l’ocupació de Gibraltar. D’aquesta manera, França i Espanya es convertien en els principals aliats –interessats i amb un alt grau d’hipocresia- dels homes del general Washington. Creien que la victòria d’aquests faria possible l’ampliació colonial de les dues monarquies borbòniques amb nous territoris sota sobirania britànica, com les Bahames, Jamaica o Canadà; però s’equivocaven.

Amb la signatura del tractat de Versalles de 1783 –que posa fi a la guerra entre el Regne Unit i els Estats Units-, la monarquia espanyola recupera Menorca, la Florida i part d’Hondures, però l’exemple de la nova república del nord ja s’ha estès a la resta del continent i serveix per encendre el foc de la independència a tot l’Imperi, de Mèxic a l’Argentina. En aquell precís instant, des d’Espanya es viu l’ascens dels Estats Units com un perill imminent per a la supervivència de les colònies americanes. Només els empresaris i naviliers catalans semblen contents; acaben de trobar un nou mercat molt prometedor. I quan Espanya es fiqui en les guerres entre Anglaterra i la França revolucionaria, la única manera de garantir la continuïtat d’aquest comerç serà fer-se a la mar sota bandera neutral. A partir de llavors, les exportacions catalanes viatgen en vaixells nord-americans. I, en conseqüència, arriben les primeres naus d’aquell país al port de Barcelona. Davant la curiositat de la quitxalla, els mariners ianquis passegen per primer cop per una Rambla recentment urbanitzada.

La Rambla de Santa Mónica, a principis del segle XIX

En aquells anys la importància del comerç amb Europa és fonamental pels Estats Units. La diplomàcia i els negocis son indestriables pels primers governs de la jove república, que opta per copiar el model francès i improvisar el seu propi servei d’ambaixadors. Així doncs, serà el volum de les mercaderies que viatgen amunt i avall de l’Atlàntic el que farà possible l’establiment d’una xarxa consular a la península Ibèrica –a partir de 1785-, i la signatura del primer tractat comercial de 1795. La primera oficina consular s’obre a Cadis; després vindrà la de Bilbao, al 1790; les de Màlaga i Alacant, al 1793; i la de Tenerife, al 1794. Aquestes delegacions estan portades per ciutadans nord-americans, normalment empresaris que residien aquí o que tenien interessos comercials a les colònies espanyoles.

El consolat de Barcelona tardarà encara uns anys i començarà com una filial del d’Alacant; on Robert Montgomery –un resident britànic amb negocis a l’altre costat de l’oceà- representava els interessos dels Estats Units entre la frontera francesa i el nord de la província de Múrcia. L’extensió considerable de la seva jurisdicció va fer precís el nomenament d’un vicecònsol per Catalunya; fins que –el 29 de desembre de 1797- el segon president del país -John Adams- va designar a William Willis –que fins llavors havia estat representant diplomàtic a Venècia- primer consol dels EUA a Barcelona. Era el quinzè consolat en establir-se a la ciutat i el primer d’un país no europeu; un consolat tan antic que -dels que encara resten en servei a Europa- només es veu superat pels de Nàpols i Belfast (oberts al 1796).

En un principi, la nova representació diplomàtica es va establir a la ronda de Sant Pau. Corria l’any 1800 i Barcelona era un lloc perfecte per controlar de prop a Napoleó, que acabava de fer-se amb el poder. Per aquelles dates, l’apàtic Carles IV i el seu fulletonesc ministre Godoy signaven el segon Tratado de San Ildefonso, amb la cessió de la Louisiana a França. Fruit del valor estratègic que tenia Catalunya per a la diplomàcia dels Estats Units, el govern de Washington no va tardar en escollir a Joan Leonard –un català- per assumir la direcció a la nova seu del consolat al carrer Ample, que era la via més selecte i luxosa del moment. A molts quilòmetres, mentre les tropes napoleòniques ocupaven la ciutat, una multitud es manifestava a Boston en suport amb els aixecaments antifrancesos de 1808; quatre anys després ho tornarien a fer per celebrar la Constitució de Cadis. No obstant, la naixent potencia americana es perfilava ja com la principal protagonista en la fallida definitiva de l’atrotinat Imperi espanyol.

En el primer terç del segle XIX, de Mèxic cap avall tot eren ja repúbliques independents i el govern de Madrid havia perdut els territoris que dominava a quasi tota l’Amèrica del Nord. El Secretari d’Estat –que seria el sisè president del país, John Quincy Adams- formulava les primeres bases de l’imperialisme ianqui, convençut que el seu espai de creixement natural era la resta del continent. Aquella desfeta colonial no va afectar pas gaire als empresaris catalans, que havien invertit principalment a Cuba i Puerto Rico, encara sota jurisdicció hispana. Prohoms tan nostrats com Josep Xifré i Casas, Jaume Partagàs, Bartomeu Mitjans o Josep Gener van tancar grans negocis i -des de l’Havana- es van fer presents als mercats dels EUA i a la Borsa de Nova York. Altres van excel•lir en activitats encara més arriscades, com Pere Gibert, aventurer per Texas i penjat a Boston l’any 1849 després de convertir-se en el darrer pirata del Carib que registra la història.

Per aquells anys, el sucre havia trobat un complement perfecte en la tracta de negres. Moltes fortunes van començar amb el comerç triangular que duia aiguardent i armes de Catalunya cap a Àfrica; lloc on es canviaven per esclaus que eren portats a Amèrica, i venuts als mercats de l’Havana o dels estats esclavistes del sud dels Estats Units per comprar cotó o sucre, que arribava finalment al port barceloní. Mentre la reina Isabel II posava la primera pedra del que seria l’Eixample, als EUA començaven els rumors d’un conflicte, precisament per la manumissió dels afroamericans. Un any després esclatava la guerra de Secessió i molts negociants catalans aconseguien notables fortunes operant en els mercats d’esclaus de la Confederació d’Estats d’Amèrica (CSA), com Salvador Samà, Francesc Martí i Torrens, Josep Baró i Blanchart o António López –primer marqués de Comilles-, a qui la llegenda negra ha volgut sempre relacionar amb aquesta criminal activitat. Els industrials del país van tenir bones raons per apostar pels confederats, tenint en compte que el cotó de Geòrgia o d’Alabama va ser molt important per engegar la indústria tèxtil a Catalunya.

A casa nostra, només els lliberals admiraven a la Unió d’Estats d’Amèrica (USA). I quan aquesta va guanyar la guerra, molts catalans començaren a somniar amb importar-ne el model. La veien com una democràcia sòlida, que vivia sota la llei d’una república de caire federal, on els seus ciutadans podien ascendir fàcilment en l’escala social –sense els entrebancs d’una classe aristocràtica-, i gaudint de llibertat religiosa, fora del control omnipresent de l’Església catòlica. Això explica que, quan l’any 1873 es va proclamar la Primera República a Catalunya, en no tenir-ne encara una d’escollida com oficial, els seus impulsors van sortir al carrer amb les banderes de Suïssa i dels Estats Units, vistes en aquell moment com les dos grans repúbliques federals a les que assemblar-se. Desgraciadament, aquell projecte –liderat principalment per catalans, com Estanislau Figueres i Pi i Margall- durarà encara no tres anys, desfet per la tercera guerra carlina, per les insurreccions cantonalistes i pels primers combats a Cuba, que ja anunciaven el desastre de 1898.

Caiguda la República, el 9 de gener de 1875 desembarcava al port barceloní Alfons XII, just 76 anys abans de la primera visita de la Sisena Flota dels Estats Units (el 9 de gener de 1951). Tot i que els barris de Sants, Hostafrancs i Gràcia es van revoltar en contra de la seva tornada, el nou rei va ser aclamat per la Rambla i va tenir la seva missa d’honor a la Catedral; donant inici així a la primera restauració borbònica que un segle just més tard –l’any 1975- coneixerà una segona edició de la mà de Joan Carles I. Amb la monarquia també arribava una beguda nord-americana destinada a convertir-se en un símbol de les nostres taules: la gasosa, més coneguda llavors com soda water.

La Restauració va ser l’Edat d’Or dels empresaris catalans, obsessionats per totes les novetats que arribaven de l’estranger. Barcelona experimentà un gran creixement econòmic i industrial, mentre el consolat dels Estats Units es traslladava al carrer de Pelai, al lloc on –l’any 1903- s’inauguraria la famosa seu de La Vanguardia. En aquells anys, els Estats Units eren l’origen de molts dels invents que sacsejaven els costums. Representaven el Progrés, aquella paraula màgica que feia bategar accelerat el dur cor dels burgesos locals. Al 1877 apareixia la primera màquina d’escriure, coneguda com maquina norteamericana para escribir, presentada al despatx de la firma Vila i Roviralta del passatge de la Pau. Arribava –també dels EUA- un aparell de telèfon dels d’en Graham Bell, amb el que es va realitzar la primera conferència feta al nostre país, entre Barcelona i Girona. A l’Ateneu Lliure de Catalunya es mostrava al públic el primer fonògraf del senyor Edison. I el dentista Costa del carrer de la Llibreteria posava a la venda les noves: Dentaduras norte-americanas de doble presión.

A la premsa apareixien els primers turistes ianquis, quan aquesta paraula encara era un exotisme:

Los “touristes”, norteamericanos llegados á esta ciudad, visitaron ayer los alrededores de Barcelona. Hoy irán en el tren correo á Monistrol, y de allí en el tren de cremallera subirán á Montserrat.

La nostra burgesia estava tan eufòrica que, quan va arribar al seu punt màxim d’esplendor, va fer mans i mànigues per acostar-se a aquella nova gran potència. Per l’Exposició Universal de 1888, un dels primers països en ser convidats van ser els Estats Units. El govern nord-americà destinà 200.000 duros de l’època pel seu pavelló. Aquest es trobava al costat del Palau de la Indústria –aproximadament, a l’espai ocupat avui en dia pel parc zoològic-, molt a prop de la instal•lació més visitada pel públic: la Galeria de les Màquines. La representació nord-americana era la novena en número d’expositors i va ser la darrera en veure acabada la seva seu, prop de dos mesos després de ser inaugurada l’Exposició. Sembla ser que van haver-hi problemes de tota mena; fins i tot van ser detinguts per la policia dos treballadors ianquis, per fer escàndol. Però els productes agrícoles i la maquinaria presentada van causar sensació, en especial un modern vagó de tramvia elèctric que va fer somniar a molts barcelonins en renovar el servei de transports. Encara que els més beneficiats per aquella fira van ser els empresaris del suro de Sant Feliu de Guíxols, que van exportar als EUA uns taps que tornarien, anys després, amb les primeres ampolles de refrescs.

Portada del Diari de Barcelona, de l’agost de 1888, on s’anuncia l’Exposició

Tot i la inflació de preus que va provocar –exactament igual que l’Exposició de 1929 i l’Olimpíada de 1992-, el balanç d’aquella fira va servir per rentar-li la cara a la ciutat i donar-li nous trets d’identitat; com l’estàtua dedicada a Colom, inaugurada aquell 1 de juny pel president Sagasta i el cònsol dels Estats Units a Barcelona. També va ser l’any que van començar a funcionar les Golondrinas, que duien als curiosos i als pescadors amb canya fins l’entrada del port. Aprofitant l’ocasió, moltes marines de guerra es van desplaçar a Barcelona, entre elles la dels EUA que va enviar la fragata USS Lancaster. Aquell vaixell es faria popular per les seves capacitats bèl•liques, però sobretot per la misteriosa mort d’un dels seus mariners. Aquest va ser trobat surant a l’aigua, davant de les escales de l’embarcador de la Pau. Encuriosida i commoguda la ciutat per aquest incident, se’l va anar a enterrar al cementiri de l’Oest, amb el taüt a sobre d’un carro de cavalls, cobert amb la bandera americana, mentre l’oficialitat i la marineria del vaixell l’acompanyaven en silenci. Allò va esdevenir una demostració d’afecte popular cap als Estats Units, que van rebre el condol de moltes institucions i particulars de la ciutat.

També n’hi va haver, però, que no es van deixar entendrir per aquella mort i expressaren les seves recances sobre les bondats del nou capitalisme. Per raons ben diferents, des de conservadors catòlics a militants obrers van començar a percebre la llibertat d’empresa americana com una amenaça futura als seus interessos. Entre aquelles primeres veus discordants destacava la del bohemi Pompeu “Peius” Gener, un dels grans protagonistes de les tertúlies barcelonines de finals del segle XIX, que va promoure autentiques campanyes antiamericanes escampant rumors forassenyats i poca-soltes. Per desacreditar-los, deia molt sovint que als Estats Units es fabricaven llaunes de misses concentrades, per als catòlics amb pressa o que tinguessin que viatjar. Mentre la ciutat reia amb aquestes histories, van començar a arribar notícies molt preocupants. A Cuba les coses anaven maldades. L’illa havia estat diverses vegades al centre del debat polític a Catalunya. Per a uns era un espai molt productiu que es devia conservar a qualsevol preu; per als altres, la victòria dels insurrectes cubans obria la possibilitat que la nació catalana seguís la mateixa sort. Aquell any de 1895 arrencava la primera biblioteca pública que va tenir la ciutat: la Biblioteca Arús, al passeig de Sant Joan. Just a l’entrada, el seu fundador va instal•lar-hi una rèplica de dos metres de “La Llibertat guiant al Món”, la famosa estàtua de Frederic-Auguste Bertholdi que nou anys abans havia regalat l’Estat francès a la ciutat de Nova York. A part de l’alçada, les úniques diferències visibles eren el color –la de Barcelona és d’un rovellat fosc, mentre l’original es verdosa-, i el text del llibre que la deessa duu a la mà esquerra. Mentre la nord-americana recorda les dates de la revolució americana i francesa –IV juillet 1776 et XIV juillet 1789-, la que encara es pot veure a la coneguda biblioteca maçònica diu: Alma libertas (Ànima alliberada). Segur que els insurrectes cubans –els famosos mambises- pensaven alguna cosa semblant, tot i que no en llatí.

Per treure’ls aquelles idees subversives del cap, el govern espanyol va enviar al temut general Valeriano Weyler Nicolau, que va sortir de Barcelona amb 40.000 soldats. Les Golondrinas els duien cap els vaixells de transport, mentre la banda municipal tocava pasdobles al moll. Convertida la ciutat en principal punt de sortida de tropes, la representació a Barcelona dels Estats Units va ser elevada –estratègicament- a la categoria de Consolat General. Sonaven tambors de guerra, mentre el president Cleveland rebia cada cop més pressions per intervenir a Cuba. Sobretot després que Weyler –conegut com The butcher of Cuba (el carnisser de Cuba)- engegués una repressió indiscriminada, arribant a cremar plantacions i poblacions senceres, i tancant a milers de persones dintre d’autèntics camps de concentració. Quan aquesta estratègia va fracassar -l’any 1897-, el govern va retirar del comandament al general mallorquí i va començar a parlar d’autonomia. Però era massa tard.

La guerra va tenir un gran impacte a Catalunya. Una part molt important de l’exèrcit colonial estava integrat per reclutes catalans, al mateix temps que caps com Josep Miró lluitaven amb els insurrectes cubans. Els empresaris veien trontollar els seus negocis i inversions, mentre els EUA –que havien fet diverses ofertes per comprar l’illa-, anaven estenent el seu control comercial per tot el Carib. El nou president William McKinley encara era partidari de mantenir-se al marge, tot i les pressions de la anomenada “premsa groga”, que atiava diàriament al poble nord-americà cap a la guerra. I llavors -el 25 de gener de 1898- va entrar al port de l’Havana el cuirassat nord-americà USS Maine.

Soldats espanyols a la guerra de Cuba

La nit del 15 de febrer la nau explotava, provocant la mort de 266 tripulants. Es va salvar l’oficialitat que, curiosament, es trobava quasi al complert en un ball de gala que les autoritats espanyoles havien organitzat en el seu honor. Al dia següent, el diaris de les cadenes de Willian Randolph Hearst i de Joseph Pulitzer assenyalaven als serveis secrets espanyols com els autors de l’atemptat i demanaven la declaració de guerra; una declaració que va arribar el 25 d’abril i que va provocar grans manifestacions i marxes patriòtiques a totes dues bandes de l’Atlàntic. A Barcelona, en conèixer la noticia va sortir una multitud als carrers, i al Liceu es va aturar la representació i els cantants van aparèixer a l’escenari amb una gran bandera groga i vermella, darrera de la qual va sortir la burgesia a donar suport al govern de Madrid pel mig de la Rambla.

En aquell conflicte -anomenat pels nord-americans A splendid little war-, el seu exèrcit va escombrar a l’exèrcit espanyol i va anorrear la flota. Van perdre la vida 16.500 soldats i mariners, i es van enfonsar 60 mercants i 16 vaixells de guerra. Els Estats Units van tenir 385 baixes i només van perdre una nau, l’USS Merrimac. La pau es va signar a Paris al 1900 i va significar la independència de Cuba; la cessió als EUA de les Filipines, Puerto Rico i Guam; i la venda a Alemanya de les illes Marianes, Carolines i Palaos. Un balanç demolidor que va quedar com un trauma col•lectiu per Espanya: El desastre del 98, simbolitzat en l’oracle popular del Más se perdió en Cuba. Catalunya va patir més de 3.000 baixes, un 36 % de les quals eren de Barcelona. No obstant, el trauma que va significar per a la resta de l’Estat espanyol va quedar atenuat aquí per l’expansió de la indústria i per l’ascens del nacionalisme, que va creure arribat un bon moment per negociar una nova situació política. Al 1900 s’obria novament el consolat barceloní, tancat des de feia dos anys (durant tot aquell temps la representació dels EUA l’havia portada el consolat d’Anglaterra). Tornaven també molts catalans, alguns amb grans fortunes i altres amb el cul a l’aire, que deixarien la seva petja a la ciutat en l’anomenat barri dels Indianos, a Sant Andreu del Palomar.

Aquest sector urbà és l’espai comprès pel passeig Maragall i els carrers de la Manigua, de Cienfuegos, de Felip II i de Concepció Arenal. Si s’hi arriben, veuran que tant les cases com els noms dels carrers tenen una personalitat pròpia. Fet no gens casual si tenim en compte que van ser urbanitzats a principis del segle XX, batejant-los amb noms com Matanzas, Pinar del Rio o l’Havana (actualment conegut per carrer Jordi de Sant Jordi). Tot i que els cronistes locals encara no s’han posat d’acord sobre la seva veritable naturalesa, la memòria popular sempre ha volgut que fos en aquest lloc on es van concentrar els combatents barcelonins retornats de Cuba. Història molt similar a la de la primera persona enterrada al cementiri de Montjuïc –el indiano Josep Fontrodona-, que podria haver donat el seu cognom a un dels carrers del Poble Sec on tenia propietats. I que formen -amb el monument funerari del cementiri de Les Corts dedicat als soldats caiguts a Cuba i Filipines- un dels pocs records que conserva la ciutat d’aquella guerra amb els Estats Units. L’altre potser seria l’afició pel rom i per la Coca Cola, doncs Barcelona va ser el primer lloc d’Europa en tastar el famós Cuba Libre.