REGAL DE REIS - STENDALI de Cecilia Mangini i Pier Paolo Passolini

A mig camí entre la poesia i el documental etnogràfic, aquesta petita peça cinematogràfica recull un velatori real, en un llogarret del sud d'Itàlia on s'havia conservat la llengua grega i antics rites funeraris propis de la Magna Grècia. Us deixo l'entrevista que vaig poder-li fer a la Cecilia Mangini l'any passat, publicada al diari El País.





Cecilia Mangini (Mola di Bari, 1927). Filla d’una aristòcrata toscana i d’un plebeu meridional es va criar a Florència, on va començar com a fotògrafa i crítica de cinema. L’any 1958 fa el seu primer curtmetratge Ignoti alla città, amb la col•laboració d’un desconegut Pier Paolo Pasolini; autor amb el que també treballarà a La canta delle marane (1960) i Stendali (1960). L’any 1962 signa amb Lino Del Fra i Lino Miccichè All’armi, siam fascisti!; i tres anys més tard filma el conegut Essere Donne (1965). Completen la seva filmografia els documentals Stalin (1963), Brindisi’66 (1966) i Domani vincerò (1969); i el guió d'Antonio Gramsci. I giorni del carcere (1977).


NO TENÍEM CARRETERES, PERÒ HI HAVIA CINECLUBS

Cecilia Mangini és un cas extraordinari de vitalitat. Aquesta dona va ser la primera documentalista que va tenir el cinema italià. Petita i activa, amb una curiositat a prova de bombes, crítica i alhora il•lusionada amb el que pugui fer l’esquerra del seu país, ha estat a Barcelona convidada per la 19ª Mostra Internacional de Films de Dones.

Quan va començar vostè en el cinema?

- Durant la postguerra. Llavors la dona era “l’àngel de la llar”, però jo em trobava més còmoda fora que dintre de casa. Els joves vam ser molt afortunats; no teníem carreteres, però teníem cineclubs. I llavors van arribar Rossellini i Vittorio De Sica, que ens van donar una nova identitat als italians. A principis dels anys 50 em vaig comprar una càmera fotogràfica. Feia una feina d’home, malgrat que mai he cregut que existeixi un punt de vista masculí o femení. Fins aquell moment, el ministeri imposava els noticiaris que es passaven abans de les pel•lícules. Era moda posar platges, turistes i coses així davant dels films d’èxit; mentre els documentals més compromesos els passaven al començament de films petits. Però just quan jo començava, això va canviar. Algú va veure les meves fotografies i em va contractar. Vam ser una generació de documentalistes que vam poder mostrar el nostre treball junt al dels mestres neorealistes. La preocupació per la veracitat va ser el gran regal que va fer-li el neorealisme a Itàlia.

Com va sortir la idea per Ignotti a la citta?

- Mussolini havia destruit barris sencers per construir aquelles avingudes horroroses per les desfilades dels seus tancs. Jo em preguntava: On és la gent que vivia aquí? Així vaig arribar a la perifèria. Avui les diferències socials potser són més fortes, però llavors el que estava a sota era un desgraciat. Vaig decidir parlar dels fills dels desplaçats; d’aquella joventut miserable que es banyava en els bassals d’aigua bruta. Un cop vaig tenir muntat el film, vaig pensar en un jove poeta per posar-hi la locució. Es deia Pier Paolo Pasolini i vivia amb la seva mare, en un d’aquells suburbis plens d’emigrants del sud. Vaig trobar el seu telèfon a la guia i vaig quedar amb ell.

Com era Pasolini?

- Era una persona molt accessible, amable, culte. En dos o tres dies tenia el text. A Pasolini ja el perseguia l’Església i l’havien fet fora del PCI, per homosexual. Ignotti a la citta va ser prohibida per obscenitat i per fomentar el crim. Afortunadament, la van seleccionar pel festival de Venècia i la vam poder estrenar.

Després vindria La canta delle marane, basat en la novel•la Ragazzi de Vita del propi Pasolini; i Stendali, un impressionant document sobre un cant fúnebre en grec antic, que encara era interpretat a la regió de la Puglia.

- D’aquests càntic grecs me’n va parlar en Pasolini; ell els va traduir i va publicar una recopilació. Va ser una llàstima el que va fer-li l’Estat italià. El van acusar en 33 judicis, a quin més estrambòtic. El van assetjat tant, que es va convertir en una altra persona. Havia perdut els seus ragazzi di vita, i va esdevenir el seu enemic. La Itàlia que anunciava ja a Berlusconi es va alegrar molt de la seva mort.

All’armi, siam fascisti! va ser un dels primers documentals sobre la història de Mussolini. Com era treballar un tema així a principis dels anys seixanta?

- Després dels aldarulls i les protestes pel congrés dels neofeixistes, l’any 1960 va arribar un govern de centre-esquerra. Malgrat el canvi, a la LUCE (la versió italiana del NODO) ens van tancar les portes. Lino Del Fra va anar a Iugoslàvia, on ens van cedir els noticiaris enviats durant l’ocupació; en Miccichè va anar a Alemanya i li van dir que el nazisme era un assumpte intern. Jo vaig anar a França, on els exiliats republicans ens van regalar molt de material. Quan es va estrenar, l’Església va intentar censurar-la; estaven esverats amb la quantitat de plans on es veien sacerdots fent la salutació feixista.

La Cecilia va demanar xampany per celebrar els resultats de l’esquerra a les passades eleccions municipals.

- Sé que aviat em defraudaran, però ja era hora que els italians despertessin del mal son de Berlusconi. El nostre president ha provat d’eliminar la cultura, perquè la cultura serveix per a fer ciutadans que pensen. Si la sinistra sap entendre això, potser tornarem a tenir un país com cal.