BLOG DE XAVIER THEROS - MIS ZONAS ESDRÚJULAS

BARCELONA HACE 100 AÑOS (1912-2012)

2012-01-19T02:57:00.000-08:00

REGAL DE REIS - STENDALI de Cecilia Mangini i Pier Paolo Passolini

2012-01-04T09:34:00.001-08:00

A mig camí entre la poesia i el documental etnogràfic, aquesta petita peça cinematogràfica recull un velatori real, en un llogarret del sud d'Itàlia on s'havia conservat la llengua grega i antics rites funeraris propis de la Magna Grècia. Us deixo l'entrevista que vaig poder-li fer a la Cecilia Mangini l'any passat, publicada al diari El País.

Cecilia Mangini (Mola di Bari, 1927). Filla d’una aristòcrata toscana i d’un plebeu meridional es va criar a Florència, on va començar com a fotògrafa i crítica de cinema. L’any 1958 fa el seu primer curtmetratge Ignoti alla città, amb la col•laboració d’un desconegut Pier Paolo Pasolini; autor amb el que també treballarà a La canta delle marane (1960) i Stendali (1960). L’any 1962 signa amb Lino Del Fra i Lino Miccichè All’armi, siam fascisti!; i tres anys més tard filma el conegut Essere Donne (1965). Completen la seva filmografia els documentals Stalin (1963), Brindisi’66 (1966) i Domani vincerò (1969); i el guió d'Antonio Gramsci. I giorni del carcere (1977).

NO TENÍEM CARRETERES, PERÒ HI HAVIA CINECLUBS

Cecilia Mangini és un cas extraordinari de vitalitat. Aquesta dona va ser la primera documentalista que va tenir el cinema italià. Petita i activa, amb una curiositat a prova de bombes, crítica i alhora il•lusionada amb el que pugui fer l’esquerra del seu país, ha estat a Barcelona convidada per la 19ª Mostra Internacional de Films de Dones.

Quan va començar vostè en el cinema?

- Durant la postguerra. Llavors la dona era “l’àngel de la llar”, però jo em trobava més còmoda fora que dintre de casa. Els joves vam ser molt afortunats; no teníem carreteres, però teníem cineclubs. I llavors van arribar Rossellini i Vittorio De Sica, que ens van donar una nova identitat als italians. A principis dels anys 50 em vaig comprar una càmera fotogràfica. Feia una feina d’home, malgrat que mai he cregut que existeixi un punt de vista masculí o femení. Fins aquell moment, el ministeri imposava els noticiaris que es passaven abans de les pel•lícules. Era moda posar platges, turistes i coses així davant dels films d’èxit; mentre els documentals més compromesos els passaven al començament de films petits. Però just quan jo començava, això va canviar. Algú va veure les meves fotografies i em va contractar. Vam ser una generació de documentalistes que vam poder mostrar el nostre treball junt al dels mestres neorealistes. La preocupació per la veracitat va ser el gran regal que va fer-li el neorealisme a Itàlia.

Com va sortir la idea per Ignotti a la citta?

- Mussolini havia destruit barris sencers per construir aquelles avingudes horroroses per les desfilades dels seus tancs. Jo em preguntava: On és la gent que vivia aquí? Així vaig arribar a la perifèria. Avui les diferències socials potser són més fortes, però llavors el que estava a sota era un desgraciat. Vaig decidir parlar dels fills dels desplaçats; d’aquella joventut miserable que es banyava en els bassals d’aigua bruta. Un cop vaig tenir muntat el film, vaig pensar en un jove poeta per posar-hi la locució. Es deia Pier Paolo Pasolini i vivia amb la seva mare, en un d’aquells suburbis plens d’emigrants del sud. Vaig trobar el seu telèfon a la guia i vaig quedar amb ell.

Com era Pasolini?

- Era una persona molt accessible, amable, culte. En dos o tres dies tenia el text. A Pasolini ja el perseguia l’Església i l’havien fet fora del PCI, per homosexual. Ignotti a la citta va ser prohibida per obscenitat i per fomentar el crim. Afortunadament, la van seleccionar pel festival de Venècia i la vam poder estrenar.

Després vindria La canta delle marane, basat en la novel•la Ragazzi de Vita del propi Pasolini; i Stendali, un impressionant document sobre un cant fúnebre en grec antic, que encara era interpretat a la regió de la Puglia.

- D’aquests càntic grecs me’n va parlar en Pasolini; ell els va traduir i va publicar una recopilació. Va ser una llàstima el que va fer-li l’Estat italià. El van acusar en 33 judicis, a quin més estrambòtic. El van assetjat tant, que es va convertir en una altra persona. Havia perdut els seus ragazzi di vita, i va esdevenir el seu enemic. La Itàlia que anunciava ja a Berlusconi es va alegrar molt de la seva mort.

All’armi, siam fascisti! va ser un dels primers documentals sobre la història de Mussolini. Com era treballar un tema així a principis dels anys seixanta?

- Després dels aldarulls i les protestes pel congrés dels neofeixistes, l’any 1960 va arribar un govern de centre-esquerra. Malgrat el canvi, a la LUCE (la versió italiana del NODO) ens van tancar les portes. Lino Del Fra va anar a Iugoslàvia, on ens van cedir els noticiaris enviats durant l’ocupació; en Miccichè va anar a Alemanya i li van dir que el nazisme era un assumpte intern. Jo vaig anar a França, on els exiliats republicans ens van regalar molt de material. Quan es va estrenar, l’Església va intentar censurar-la; estaven esverats amb la quantitat de plans on es veien sacerdots fent la salutació feixista.

La Cecilia va demanar xampany per celebrar els resultats de l’esquerra a les passades eleccions municipals.

- Sé que aviat em defraudaran, però ja era hora que els italians despertessin del mal son de Berlusconi. El nostre president ha provat d’eliminar la cultura, perquè la cultura serveix per a fer ciutadans que pensen. Si la sinistra sap entendre això, potser tornarem a tenir un país com cal.

Lejos de los árboles

2011-10-19T12:42:00.000-07:00

L'altra dia, després de donar una conferència/visita guiada sobre la VI Flota, un dels asistents em va comentar una cosa que no sabía. La sala de festes Copacabana -situada on avui en dia hi ha el Museu de Cera- surt en un documental llargíssim titul·lat "Lejos de los árboles", signat per Jacinto Esteva, un dels directors més importants de l'anomenada Escola de Barcelona, entre 1963 i 1971. Aquesta part recull tota l'animació i l'ambient d'aquell local tan popular.

LA SISENA FLOTA A BARCELONA A LA BIBLIOTECA ANDEU NIN DE BARCELONA

2011-09-08T02:42:00.000-07:00

Dins del cicle "Parlem amb" de les Biblioteques de Barcelona, Xavier Theros parlarà del seu llibre "La Sisena Flota a Barcelona" (Ed. La Campana), el proper 19 d'octubre, a les 19'00 hores, a la Biblioteca Gòtic-Andreu Nin de Barcelona, situada a la Rambla 30-32.

CRÓNICA DE "LA SISENA FLOTA A BARCELONA", A LA WEB DE L'ASSOCACIÓ D'AMICS DE LA RAMBLA

2011-09-01T07:42:00.000-07:00

LA SISENA FLOTA A BARCELONA

Avui us volem parlar d’un llibre que no parla únicament de La Rambla, però en el que La Rambla és més una protagonista, que no pas únicament un dels escenaris del pas de la Sisena Flota nord-americana per Barcelona.

Xavier Theros, que va rebre el Premi Josep Maria Huertas Claveria per aquest llibre, analitza el pas de la Sisena Flota per la nostra ciutat basant-se en testimonis –de mariners americans i de barcelonins que hi van tenir relació-, notícies publicades a la premsa, documents i fotografies.

El resultat és un llibre apassionant, que ens permet seguir les petjades que els mariners de la Sisena Flota americana van deixar a Barcelona des de la seva primera arribada l’any 1951, fins la darrera l’any 1987. El llibre ens descobreix una Barcelona ancorada en la grisor imposada per la dictadura del general Franco que, de cop, va rebre una riada d’uniformes blancs que s’estenien com una ona gegant, primer per la Rambla i els carrers dels voltants, i després per tota la ciutat.

És una història feta de petites històries, de detalls que ens ajuden a entendre què va suposar la visita de la Sisena Flota i quines influències –bones i dolentes– va tenir en el desenvolupament de la ciutat.

Alguns dels trets característics de La Rambla, del Raval i del Gòtic –sobretot del Gòtic Sud– tenen el seu origen en les noves necessitats que l’arribada dels americans va provocar.

El text de Xavier Theros s’acompanya de fantàstiques fotografies. Algunes d’elles –les de Joan Colom, les dels Pérez de Rozas o les de Francesc Català Roca–, son força conegudes i son un símbol d’aquella Rambla dels anys 50 i 60. Altres, com les fantàstiques que Nat Farbman va fer per la revista Life, son més desconegudes per nosaltres i tot un descobriment.

“La Sisena Flota a Barcelona” és el primer llibre que és centra en aquest fet que va transformar la ciutat i permet contrastar la història amb els records personals i les petjades que –encara avui, més de 20 anys després– podem trobar a Barcelona.

Xavi Masip, gerent de l'Associació d'Amics, Veïns i Comerciants de la Rambla.

Barcelona, 30 d'agost de 2011.

BESTIARIO ESTIVAL en EL PAÍS

2011-09-01T06:15:00.000-07:00

A lo largo de todo este mes de agosto he publicado una serie de crónicas diarias sobre diversos aspectos de la ciudad de Barcelona, bajo el título de "Bestiario estival".

Ahora, esos artículos están disponibles en la versión online de El País:

http://www.elpais.com/articulo/cultura/bestiario/elpepuespcat/20110901elpepucul_2/Tes

Publicado por Luís salvador, en el blog de literatura "Lecturas errantes"

2011-04-28T07:38:00.000-07:00

La Sisena Flota a Barcelona, de Xavier Theros

Xavier Theros ha escrito La Sexta Flota en Barcelona (que ha obtenido un merecido premio Josep Maria Huertas Claveria de periodismo escrito) en el momento preciso. En el momento justo porque nos hallamos al borde de la desaparición de buena parte de aquellos testigos que presenciaron la llegada y estancia de los barcos de la Sexta Flota en una época contradictoria y de contrastes. Es particularmente relevante esto porque el testimonio personal es importantísimo: la prensa barcelonesa mantuvo un silencio sepulcral sobre el tema, más allá de la mera noticia de su arribo y unas pocas notas de actividades sociales insignificantes: las noticias de las peleas, los contactos de los marinos con la población local, su influencia económica y social padecieron un silenzio stampa gracias al cual se corría el riesgo de perder todos estos matices de un contacto que fue mucho mucho más allá de lo esporádico o lo anecdótico.
Como libro, representa un esfuerzo periodístico e historiográfico impresionante por lo exhaustivo y por la comprensión que muestra del fenómeno.
Insisto, Theros no se queda en la superficie de la prostitución en el Barrio Chino, o en los chiclés regalados por los americanos a los pilletes de las Ramblas.
El alivio diplomático que suponía la llegada de los barcos americanos para un régimen dictatorial y aislado internacionalmente. La generosidad y derroche del que hicieron gala los marinos en una ciudad que todavía pasaba hambre y que tenía los alimentos de primera necesidad racionados; la creación de una industria comercial y de ocio (incluyendo la prostitución) destinada a esos visitantes; la picaresca nacional, las dobles tarifas; los matrimonios mixtos y las tensiones por la llegada de unos protestantes a un país nacional.católico; la introducción de nuevas costumbres e influjos culturales: San Valentín, el jazz, el rock; el tendido de nuevos puentes con los americanos por parte de elementos catalanistas y opositores al régimen; el fomento de deportes "nuevos" como los bolos, el baloncesto o el béisbol mediante torneos entre locales y las tripulaciones; la droga y la llegada de tropas con fatiga de combate procedentes de Vietnam, lo que provocó un incremento en la violencia de los visitantes; el rechazo del PCE a esta intrusión "imperialista" y las mentiras de su discurso (el rechazo de la población, que fue inexistente hasta la transición, por ejemplo); y muchas otras cosas más, incluyendo los detalles más ínfimos.
El libro de Theros es completísimo, ameno, excepcionalmente bien construido. Forma parte de la pequeña historia, pero no sólo de ella. La Sexta Flota fue el primer experimento turístico y cosmopolita (si bien de un cosmopolitismo limitado) que tuvo la ciudad de Barcelona, y en él se encuentran las semillas de la orientación exterior de la ciudad como punto de acogida y visita. Su influjo económico produjo, volens non volens, un cambio de paradigma de las costumbres de consumo y de orientación de la economía, así como de las culturales. Algo parecido sucedió en Rota y en Torrejón, las bases americanas en España, y es un hecho que muchos jóvenes, fueran contestatarios con el régimen o no, adoptaron unas posturas ante la vida que eran imitativas de una sociedad consumista, sí, pero desde luego menos acomplejada y represiva que la imperante en la España de Franco.
Theros no oculta (no quiere hacerlo ni puede: su libro está basado primordialmente en un sinnúmero de testimonios) que esta relación estuvo basada en el amor y el odio, y sin embargo, los recuerdos de marineros y barceloneses muestran nostalgia. Es un sentimiento comprensible por el paso del tiempo e incluso, en su momento, por la siempre demostrada capacidad humana de seguir viviendo aún instalados en la contradicción. Lo cierto es que Barcelona fue el puerto de escala favorito de esos marineros, no tanto por la fiesta continua o lo barato de sus precios como por sentirse bien recibidos. Y lo cierto también es que en una época gris, descascarillada y pacata como la de la dictadura, esa llegada como mínimo representaba una bocanada de costumbres nuevas, que bien podía alentar la esperanza de tiempos nuevos.
No se trata de juzgar, pero el fenómeno se produjo. Y si Theros no hubiera dedicado tiempo y esfuerzo en hacer este libro exhaustivo y completo, un modelo de investigación y expresión, este momento peculiar de un país y una ciudad hubiera caído en el olvido. No hay premio que recompense esto.

CONFERÈNCIA A EL PRAT DE LLOBREGAT - DIJOUS, 17 DE FEBRER DE 2011

2011-02-12T03:38:00.000-08:00

Conèixer món: Xavier Theros

Conferència/Xerrada

17/02/2011

Hora: 19:00

Lloc:
Cèntric Espai Cultural
Pl. Catalunya, 39 - 41
El Prat de Llobregat - Barcelona
Tel. 934 792 968 / 934 792 968

Mail: centric@elprat.cat
Web: http://www.centric.elprat.cat

Resum:
Conferència del poeta, antropòleg i escrìptor Xavier Theros en la qual presentarà el seu llibre, que acaba d'obtenir el premi Huertas Claveria. Xavier Theros és autor d'innumerables articles al diari El País sobre la Barcelona menys coneguda i per ser un dels membres d'Accidents Polipoètics.

Va haver-hi un temps en què les naus de la Sisena Flota nord-americana a la Mediterrània sovintejaven Barcelona. El 1951 el blanc dels uniformes dels seus mariners va començar a omplir la Rambla i el barri Xino amb una flaire de diners i excentricitat. Les dones els estimaven, els homes els envejaven i les criatures els perseguien demanant-los xiclets i xocolata. Amb aquelles visites va canviar tota la part baixa de la ciutat, que va viure una època daurada. Meuques, comerciants, hostalers, sastres o taxistes, tothom va aprofitar aquella pluja de dòlars. Així va ser com va néixer una indústria turística que encara conserva moltes pràctiques i costums d'aquells anys.

La història de la Sisena Flota a Barcelona és una història d’amor i d’odi que es va acabar sobtadament el dia de Sant Esteve de 1987 amb un atemptat mai aclarit. Des d’aleshores aquella polèmica flota no ha tornat a ancorar mai més al nostre port. Per explicar aquesta part tan desconeguda del nostre passat Xavier Theros ha acudit als seus protagonistes, a les cambreres de les barres americanes, als amos d’aquells bars, als veïns –que van viure tota mena d’experiències amb aquelles tripulacions– i, òbviament, als veterans de la marina dels Estats Units, que han acceptat compartir la seva memòria. Mitjançant el testimoni de tots ells el lector d’aquest llibre –original, documentat, revelador– tindrà la sensació que s’està passejant per la Barcelona d’aquella època llegendària.

Amb 66 fotografies de Català-Roca, Joan Colom, Nat Farbman, Pérez de Rozas, Marcel·lí Sàenz i altres.

Públic: Jove i adult

Entrada gratuïta

CUANDO LOS YANKEES INVADIERON EL BLOG

2011-02-12T03:19:00.000-08:00

Artículo de David Puente
Posted on 12 February, 2011

Durante este último mes he estado enganchado a un libro que es, como dice el tópico, historia viva del barrio Xino. Una zona de Barcelona con mucha personalidad de la que existe muy poca bibliografía. Existió una época en la que el perfil canalla del barrio impactó con el casco de una nave poderosa: la sexta flota norteamericana que empezó a visitarnos a principios de los 50 y ya no nos abandonó hasta el año 1987 (a partir de entonces las visitas serían más tímidas y espaciadas). El historiador, escritor y poeta (miembro de Accidents Polipoètics) Xavier Theros detectó la falta de documentación que acreditara esta relación de amor odio entre la ciudad de Barcelona y el brazo naviero del ejército más poderoso del siglo XX. Una relación que no tuvo un inicio fácil, ni mucho menos.

Theros nos explica que a principios de la dictadura franquista España era “aquel lugar del Mediterráneo donde el gobierno de Washington tenía problemas con la persecución de las minorías religiosas como era el caso de la protestante”. Franco y su gobierno tuvieron que suavizar su discurso y dar por iniciada una política de tolerancia si no quería incomodar a sus aliados que ya tenían a España en el punto de mira geo-político. Así que llegó la reacción por parte del gobierno del dictador. El artículo VI del Fuero de los Españoles apuntaba que los infantes no católicos serían dispensados de las clases de religión. Esto originó una situación ambigua entre el marco legal de la época y la realidad. Y es que a mediados del siglo pasado todavía se seguían deteniendo a pastores protestantes que se sospechaba hacían proselitismo entre las clases trabajadoras. Lo que no intuía Franco ni ninguno de sus asesores es que todo se complicaría cuando surgió el amor entre las chicas católicas de esta nuestra ciudad y los marinos herejes norteamericanos que venían del medio oeste.

Y entonces fue cuando llegó en 1951 por primera vez (y a lo grande como solo los americanos saben hacerlo) la Sexta Flota que rápidamente se erigió “en una formidable unidad de intervención rápida, además de en un trozo ambulante de los éxitos y las virtudes del sistema norteamericano”. Los marinos y marines se exhibirán por las calles de nuestro casco antiguo con su uniforme, causando sensación entre las chicas autóctonas y los niños locales que no pararon de perseguir a todo marine viviente en busca de chicles. Como bien apunta Theros en el libro, “parecían estrellas de cine”. Así se daba por iniciada una relación que debía durar casi cuatro décadas. Los comerciantes de aquella zona de la capital catalana empezaron a ganar dinero con la paga fresca de los militares del Tío Sam. Algunos negocios no sólo salieron a flote, consiguieron amasar aceptables fortunas con las que esquivar las estrechuras de la post-guerra que por entonces parecía tocar a su fin. La llegada de marinos norteamericanos a Barcelona empieza a cambiar “con conflictos como el de la revuelta comunista en el Líbano que lleva a los estadounidenses a desembarcar cerca de Beirut (1958), convirtiéndose se en los primeros estresados de combate que llegaban a nuestro puerto”. En esta categoría destacan los que vendrían del infierno del Vietnam. Se les detectaba rápido por que “cuando entraban en un bar no perdían de vista la puerta”. Fueron lo que protagonizaron los problemas de orden público más importantes: “para los veteranos de guerra que habían pasado por Vietnam, la gente de Barcelona no éramos nadie, ni nos veían”, recuerda uno de los testimonios de aquellas peleas que muchas veces protagonizan marines blancos contra los marines de raza negra.

Del libro me quedo sobretodo con las descripciones de los hábitos de los barceloneses de la época. Por ejemplo en el libro se explica que el boxeo y la lucha libre americana causaban furor en la Barcelona de los años 50. Ni siquiera el básquet era tan popular, aunque el deporte de la canasta vivirá un espaldarazo importante el 9 de julio de 1951 cuando llegan por primera vez a BCN los Harlem Globetrotters que en esa primera gira mundial tiene como estrella invitada al atleta Jesse Owen. En la Barcelona que se encuentran los primeros yankees el béisbol también tiene una buena acogida. De la década de los 50 a los 60, los clubs “segundones” (con todo el respeto) en el mundo del fútbol serían precisamente los primeros en el juego del entonces denominado pelota base: At Madrid y Español. Destacan los partidos entre las tropas americanas y los equipos autóctonos (en ese aspecto el fútbol quedó algo marginado porque los norteamericanos no sabían jugar demasiado bien y los locales no encontraban rival a la altura). Tal vez uno de los pasatiempos más populares fueran los bolos (bowling), sobretodo gracias al influjo de la maquinaria imperialista más eficaz del momento: el cine de Hollywood. Los más viejos del lugar se acordarán de la pista del bar Tequila de Nou de la Rambla, del Bolo Club de la calle Entença (con 10 pistas, el más grande del momento), el Bolopin en Tuset (destaca por su modernidad y buen gusto…). A mediados de los 50 el RCE Español llegará a crear su propia sección de bolos.

Por su parte, los gustos consumistas de los norteamericanos a la hora de elegir sus souvenirs también van a cambiar con el tiempo, se pasa de las españoladas típicas de la época (la gitanilla, el toro y la bota de vino) a comprar productos que todavía no se encontraban en el mercado estadounidense “como la crema Nivea o el jabón Lux, sin olvidarnos de los juguetes eléctricos y muñecas de Famosa“. Por el contrario desaparecerá el intercambio de medias de nylon por favores de tipo sexual (cómo recordaba la Barcelona de los 50 a ciudades como La Habana actual, por ejemplo) que ya poco a poco se encontrarán a un precio más asequible en las tiendas oficiales y locales. Los marineros dejan de regalar cigarros indiscriminadamente y empezarán a hacer sus propios trapicheos con marcas como Camel y Chesterfield que venderán a las vendedoras ambulantes de la Rambla e inmediaciones (o cambiarán por tabletas de hachís que en muchos casos era en realidad goma o neumático).

El libro también destaca las visitas de otros turistas “ilustres” como fue el caso de Ava Gadner a la que le robaron una chaqueta en Los Tarantos de la Plaza Real o del cowboy ultraconservador John Wayne que celebro, si, así literal, la muerte del presidente JF Kennedy en el mítico restaurante Los Caracoles donde fueron legendarias sus borracheras. Tanto las estrellas de cine como los propios marineros norteamericanos iban a pasar la noche a locales como La Macarena, abierto en 1941, saraos donde se podía ver al pintor iconoclasta Ocaña y a veces incluso a Orson Welles o Robert Mitchum. Visitaban locales como el Jazz Colon en la Rambla Santa Mònica que nace en 1962 y que volverán a poner de moda los militares norteamericanos después de convertirse en uno de los primeros locales en pinchar rock (aquí abundan los suboficiales, no tanto los militares de menor graduación que por norma prefieren irse de putas y emborracharse). El Jazz Colón cerraría sus puertas en 1986 (poco después los heroinómanos lo hicieron suyo para pincharse) y con ellas toda una época en la que Barcelona se había erigido en la parada y fonda con más atractivo de todo el Mediterráneo.

El miércoles pasado recibí en casa al propio autor del libro que accedió a protagonizar un experimento que espero tenga continuidad en el futuro. Una especie de video entrevista en directo que bajo el título “El club del fumador” pretende ejercer de plataforma de comunicación (a través de ese maravilloso invento que es Livestream) para todos aquellos que tengan algo interesante que decir. A continuación os pego el enlace al archivo de la entrevista en la que Xavier Theros desgrana algunos de los datos de este libro que tan buenos momentos me ha regalado en este primer mes de 2011

Watch live streaming video from dave_bridge_tv at livestream.com

ENTREVISTA AL CANAL DE TELEVISIÓ LOCAL BVISIÓ - 11 DE FEBRER DE 2011

2011-02-11T10:16:00.000-08:00

Extres i més informació a:

http://www.bvisio.com/

CRÍTICA EN EL PAÍS DEL 10 DE FEBRERO DE 2011

2011-02-10T08:58:00.000-08:00

LA NO FICCIÓ DE L'AMIC AMERICÀ

per Francesc Canosa Farran

Un bon dia, Tom Wolfe es va treure de la butxaca un eslògan que resumia el segle XX de periodistes i escriptors nord-americans: "El periodisme és el motel on dorms durant el camí per arribar al teu destí final: la novel.la, la gran novel.la". Dit i fet. Avui, pocs recorden que Wolfe va ser el pare del nou periodisme, d'aquell periodisme esbojarrat i pop dels 60 i 70. Avui Wolfe és, essencialment, novel.lista. Però la realitat passa factura. Ara mateix el gran repte de l'escriptor nord-americà és escriure la gran obra de no ficció (non fiction).

Tendències com el new new journalism no deixen de ser una actualització del bon periodisme de sempre, però l'interruptor que mou ja en diu molt: més reportatge que literatura. Des de Lawrence Wright explicant amb L'amenaça de la torre durant cinc dècades com s'arriba a l'11-S, a Leila Guerrero i Los suicidas del fin del mundo esbrinant el per què dels suïcidis a un poble de la Patagònia. Aquí mateix es poden veure brots com Carles Porta i el llibre sobre la muntanya de Tor. Ara, com sempre, és més necessari que mai. Explicar la complexitat dels micromons que esdevenen mons. Explicar la veritat. I serem rodoredians: mirall trencat i cadascú té el seu bocí.

La veritat, Xavier Theros (Barcelona, 1963) l'ha trobat a les gorretes i vestits blancs dels marines nord-americans passejant per la Rambla. La sisena flota a Barcelona. Quan els nord-americans envaïen la Rambla (Premi Josep Maria Huertas Claveria) és alguna cosa més que un gran-gran (454 pàgines) reportatge fascinant sobre els 36 anys (1951-1987) d'amarratges de la marina nord-americana al Port de Barcelona. Sí, és un mar de desembarcaments: xiclets, dònuts, la coca-cola, el rock&roll, els texans, les rebaixes, el bowling, el bàsquet... I la segona època daurada del barri Xino després del parc temàtic del primer terç de segle. El neó de dòlar neteja la calç i el quitrà franquista: prostíbuls, bars, restaurants, sastreries, lloguers de pisos, enllustradors de sabates, taxistes... Cal prendre'n nota: durant la dècada dels 50, les estades dels mariners ianquis deixen un milió de pessetes diaris a la ciutat. Va ser el Pla Marshall no oficial.

El llibre és ondulant. L'estil, l'estructura, tot és com el mar. Sempre és igual, sempre és diferent. Ones hipnòtiques. La quantitat de fonts que usa Theros és així: cambreres de barres americanes; propietaris de bars, restaurants, clubs, dones de la neteja, veterans d'aquells vaixells, veïns... (i 66 fotografies de grans fotoperiodistes catalans com Català Roca, Joan Colom o Pérez de Rozas).

Pugen, baixen. Moltes ones, molt mar i tants anys sense mullar-se, sense veure res. Theros la clava, diu la veritat al pròleg: "La crònica de la ciutat ha passat sovint de puntetes per damunt d'aquell període que va marcar-ne l'aspecte i el caràcter". És així. Mostra que aquest país segueix entestat amb les ficcions, del passat, del present i del que faci falta. Tot sigui per perseverar amb ficcions i realitats que només expliquen mentides autoritzades i sopars de duro, i de suro, avorrit.

Els vaixells nord-americans ancorats al port i generacions de barcelonins anant-los a veure és també el somni que hi ha vida més enllà, que hi ha llibertat. Potser van fer més aquests vaixells i aquests marines innocents per la llibertat que molts dels que deien que lluitaven per la llibertat. Vés a saber. El que és clar és que, tal com marca aquest llibre, el periodisme, la no ficció, té raó, té futur (especialment a casa nostra: amb tot el que s'ha d'explicar!) i és el destí.

LA SEXTA FLOTA - TELEDIARIO TVE

2011-02-07T00:23:00.000-08:00

¿Te acuerdas? - La llegada de la Sexta Flota de EE.UU.
06-02-2011

Hace 60 años llegaron a nuestro país los primeros integrantes de la sexta flota de la Marina de Estados Unidos. En aquella España de la posguerra, su presencia no pasaba inadvertida.

Enlace para ver el video:

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20110206/acuerdas---llegada-sexta-flota-eeuu/1008264.shtml

REPORTAJE EN LA REVISTA "LA AVENTURA DE LA HISTORIA" nº 148 DE FEBRERO DE 2011

2011-02-06T07:44:00.000-08:00

La VI flota en Barcelona

En enero de 1951, la VI flota de los EE UU desembarcaba en Barcelona. Sus marinos, su cultura y sus dólares cambiaron la vida económica, social y sexual, así como las costumbres de la ciudad.

"Actualmente apenas es un recuerdo lejano, pero hubo una época en que la presencia de los marineros norteamericanos en los puertos españoles fue –a la vez– motivo de admiración y polémica. La historia del franquismo conoce un antes y un después del 9 de enero de 1951. Ese día, una flota de barcos de guerra desembarcaba en Alicante, Cartagena, Málaga, Palma de Mallorca, Valencia y Tarragona. El acto central de aquella visita tenía lugar en Barcelona, que pronto se convirtió en el destino favorito de la marina de los EE UU y en el punto de entrada de la cultura norteamericana en la Península.

En 1951, el general Franco empezaba a salir del largo túnel de la posguerra, aislado internacionalmente y con un país en bancarrota. En muchas calles, aún eran evidentes las cicatrices de los bombardeos aéreos y todavía estaban en vigor la cartilla de racionamiento y el gasógeno. Las cosas habían comenzado a cambiar tres años antes, cuando la URSS había detonado su primera bomba atómica y Mao Tse Tung había entrado victorioso en Pekín. Ante el giro de los acontecimientos, la Casa Blanca decidió introducir cambios en su política europea y acercarse a Madrid. Poco después, el dictador español ofrecía su ejército para combatir en la Guerra de Corea; petición que fue cortésmente rechazada, aunque ese mismo año se hacían las primeras gestiones para que España entrara en la ONU."

Xavier theros ironiza sobre un amigo americano que dejaría de serlo a la muerte del dictador.

En el mismo número destaca la crítica del libro y un artículo complementario del historiador recientemente fallecido Gabriel Cardona (1938-2011), que dedicó su último texto a este tema:

"El libro ha merecido el premio Josep Maria Huertas Clavería y compone amenamente un fresco mediante técnicas periodísticas, que explotan testimonios orales y escritos de numerosos protagonistas, desde camareros a propietarios de bares y tripulantes veteranos, complementados con un buen número de fotografías que pueden llegar a ser aún más reveladoras".

PORTADA Y DOSSIER A LA REVISTA PRESÈNCIA DEL 6 DE FEBRER DE 2011

2011-02-06T07:40:00.000-08:00

NOTICIA AL VILAWEB DEL 4 DE FEBRER DE 2011

2011-02-04T10:00:00.000-08:00

La petja de la Sisena Flota

Xavier Theros (Barcelona, 1963) sol presentar-se com a escriptor, poeta i antropòleg. Col·labora regularment en l'edició catalana del diari El País, en el primer cas; el seu nom, juntament amb el de Rafael Metlikovez, va íntimament lligat des de fa dues dècades al grup de poesia crítica Accidents Polipoètics, i en l'aspecte d'antropòleg o d'observador social, acaba de publicar a la Campana un llibre excepcional, 'La Sisena Flota a Barcelona', en què analitza minuciosament els trenta anys (1951-1987) d'amarratge de l'armada dels EUA al port barceloní.

Gràcies a una intensa tasca documental i d'entrevistes amb cambreres de 'barres americanes', amos de locals (Califòrnia, Panams, New York...), veïns i veterans d'aquelles tripulacions, Theros plasma en quatre-centes cinquanta-quatre pàgines (i seixanta-sis fotografies dels millors fotoperiodistes del moment) un retrat precís de l'impacte de la presència de 'marines' a la capital catalana: 'Amb aquelles visites va canviar tota la part baixa de la ciutat, que va viure una època daurada. Meuques, comerciants, hostalers, sastres o taxistes, tothom va aprofitar aquella pluja de dòlars.' Però la influència, com s'explica al sisè capítol, va anar molt més enllà que no sembla.

'La crònica de la ciutat ha passat sovint de puntetes per damunt d'aquell període, que va marcar el seu aspecte i el seu caràcter durant trenta-sis anys de visites contínues', se sorprèn Theros al pròleg. 'En general, ha estat una etapa rebutjada sovint pels cronistes locals. (...) Qui sí que va copsar l'impacte social que van tenir aquelles visites van ser els fotògrafs', reconeix, i per això al final del llibre hi ha un extens àlbum de fotografies dels principals noms del fotoperiodisme del moment, de Català-Roca a Joan Colom, passant per Nat Farbman i la família Pérez de Rozas, on queda retratat el xoc cultural, en ple franquisme, entre els soldats nord-americans i els barcelonins. Quasi una revolució cultural, si es tenen en compte els nombrosos costums i productes que, per mitjà de la flota nord-americana, es van introduir a casa nostra. N'esmentem uns quants, forç! ;a cridaners, que Theros descriu amb molta gràcia al sisè capítol del llibre:

La Coca-Cola
'Expressions com 'modelo americano' o 'tipo americano' es van estendre a tot el comerç. El consumidor volia productes fets als Estats Units; o, pel cap baix, manufacturats com si ho fossin. L'empresa que millor va representar aquest nou esperit va ser la Coca-Cola, que tornava als aparadors de bars i botigues després de quinze anys d'absència. Arribava [la distribuïdora de la península es va instal·lar a Barcelona] pocs mesos després de la primera visita de la Sisena Flota; i, en certa mesura, conseqüència directa de l'afició a prova de bales dels mariners per aquest popular refresc.' [p. 211]

Els dònuts
'A bord dels vaixells de la Sisena Flota també n'hi havia [de dònuts], amb una gran varietat de gustos i colors. Però quan els nois de la Navy baixaven a terra es trobaven que a casa nostra ningú no els coneixia. Pel que he pogut esbrinar, va haver-hi diverses iniciatives per fer-ne de casolans en algunes fleques del barri Xino i la Rambla. (...) Les primeres rosquilles fetes aquí industrialment es van fer esperar fins l'any 1960, quan Andreu Costafreda –un fabricant de farines barceloní–, de tornada d'un viatge als Estats Units, es va associar amb el madrileny José Rivera i van fundar l'empresa Panificio Rivera Costafreda, més coneguda per Panrico.' [p. 216]

Els xiclets
'Una altra de les llaminadures introduïdes directament pels nois de la Sisena Flota van ser els xiclets, que van conèixer un èxit immediat entre la canalla. A casa nostra, aquesta goma de mastegar arriba amb els mariners, que la regalaven habitualment als nens de Barcelona.' [p. 216]

Els supermercats
'Enmig d'una gran expectació al desembre [de 1958] s'obria el primer establiment d’aquest tipus al passatge Domingo, entre la Rambla de Catalunya i el passeig de Gràcia, 'con unas supermodernas puertas en 'uve', grandes cristales y una clara madera que con su grito funcional alcanza a cubrir toda la fachada del establecimiento, anunciado por unas airosas letras rojas'. (...) El juliol de 1959 obria el segon establiment, a l'avinguda Sant Antoni Maria Claret. S'anomenava Caprabo, acrònim del cognom dels seus fundadors: Pere Carbó, Jaume Prat i Josep Bonet.' [pp 210 i 211]

Les rebaixes
'A mitjan anys cinquanta s'instal·len les primeres escales automàtiques als gran magatzems i comencen les ofertes, seguint els agressius sistemes de venda nord-americans. La pelleteria Oso Blanco del carrer Fontanella presentava una gran liquidació d’estocs per l'anomenat 'sistema americano' (actualment en diem, senzillament, 'rebaixes').' [p. 210]

Els texans...
'Però si hi havia un producte que representava l'estil de vida nord-americà eren els pantalons texans, també introduïts a Catalunya per la Sisena Flota, que aviat els va convertir en una preuada moneda de canvi. Els mariners podien treure'n sucosos beneficis, fins i tot dels estripats, ja que el públic català els valorava com una peça de roba associada a la més rabiosa modernitat. [...] L'any 1954 els germans valencians Sàez Merino van fabricar un teixit pensat per fer roba de treball que s'adaptava perfectament a la producció de texans. Durant un temps en van fer sense nom, fins que el 1962 van registrar la marca Lois, que es convertiria en la principal subministradora a casa nostra.' [p. 217]

...i el rock'n'roll!
'El primer rock-and-roll el van portar els mariners, començant pels discs d'Elvis Presely, que l'any 1956 acabava de sortir al programa de televisió d'Ed Sullivan. Si a Espanya el rock va començar a les emissores de ràdio de la base sevillana de Morón i de la gaditana de Rota, a Catalunya neix gràcies als mariners de la Sisena Flota i els discos que duen a sobre quan baixen a terra.' [234]

De la primera visita de la Sisena Flota dels EUA, el 9 de gener de 1951, fins a l'atemptat encara no resolt del dia de Sant Esteve de 1987, en què el jove 'marine' Ronald Strong va morir quan va esclatar una bomba en un club privat de la plaça del duc de Medinaceli, el pas de milers de nord-americans pel port de Barcelona va representar no sols una via d'entrada de diners, sinó també de nombroses influències culturals i socials. Theros no dubta a relacionar l'arribada d'aquells soldats i l'impacte que van tenir en la societat amb el naixement d'una indústria turística 'que encara conserva moltes pràctiques i costums d'aquells anys'

PRESENTACIÓ A LA BIBLIOTECA DE POBLENOU

2011-02-04T05:19:00.000-08:00

www.btvnoticies.cat

LITERATURA CATALANA EN EL INSTITUTO CERVANTES DE MOSCÚ

2011-02-03T08:14:00.000-08:00

Presentación de la revista Inostrannaya literatura.
Número catalán
Conferencia

El número monográfico incluye obras de Joan Pons, Joan Casas Fuster, Quim Monzó, Albert Sánchez Piñol, Teresa Solana, Albert Mas-Griera, María Barbal, Jacint Verdaguer, Josep Carner, Pere Gimferrer, Melcior Mateu, Josep Pla, Josep Maria Espinàs, Joan Daniel Bezsonoff y Xavier Theros.El número de la revista “Inostránnaya Literatura” dedicado a la literatura catalana recibió el apoyo del Instituto Ramón Llull.

Participantes

Alexander Livergant , Editor
Tatiana Ilinskaya , Hispanista
Boris Dubin , Escritor
Nadezhda Belenkaya , Hispanista , Traductora
Marina Kiyenia
Alexey Mokroúsov

15/02/2011 (19:00 h)

Lugar
Instituto Cervantes
Novinski boulevard, 20a bloque 1-2
121069 Moscú
(RUSIA)

XAVIER THEROS AL FESTIVAL KOSMOPOLIS 2011

2011-02-03T08:09:00.000-08:00

Vuelve la Fiesta de la Literatura Amplificada.

Kosmopolis 2011 se pone en marcha con una programación que, este año, incorpora algunas novedades: por primera vez habrá debates en torno al teatro, con la presencia del autor revelación en Aviñón 2009, Wajdi Mouawad, y el director actual de este prestigioso festival de cine francés, Vincent Baudriller. A su lado, algunos de los nuevos valores de la dramaturgia catalana y española: Pablo Ley, Pau Miró, Josep Maria Miró y Alfredo Sanzol.

Ian McEwan conversará con Jorge Wagensberg sobre el cambio climático, y Enrique Vila-Matas dialogará con Eduardo Lago a propósito de Barcelona y Nueva York. También asistirán Jonathan Safran Foer y Alessandro Baricco, y el gurú de las narrativas transmediáticas Henry Jenkins nos acompañará de forma virtual.

Tendremos una nueva edición del café literario de Kosmopolis, el café Europa, que contará con Xavier Theros, Ajo, Chris Keulemans, Gonzalo Escarpa, Albert Balasch, Xavier Maristany y Francesca Beard; la poesía africana vendrá de la mano de dos sorprendentes performers: D'bi Young y Malika Ndlovu, que nos descubrirán la tradición oral del continente. Y el BookCamp Kosmopolis permitirá a los asistentes decidir de qué temas querrán hablar en un espacio distendido e informal que llenará el Patio Kosmopolis de expertos y curiosos sobre el presente y futuro de la literatura.

Además, coincidiendo con el 90 aniversario de su nacimiento, Kosmopolis dedicará una parte de su programación a Stanislaw Lem, uno de los mejores exponentes de la literatura fantástica, autor de Solaris y de algunas de las obras cumbre de la literatura de ciencia ficción. Y el slam será, de nuevo, protagonista de la noche de Kosmopolis.

Finalmente, Kosmopolis acogerá la primera novela escrita en directo y de forma colectiva en una jam de escritura que durará siete horas y en la que crearán en directo Laura Fernández, Víctor García Tur, Jordi Puntí, Andrés Ibáñez, Flavia Company, Mathias Enard, Manuel Vilas, Andrés Neuman, Eloy Fernández-Porta, Jordi Carrión y Miguel Brieva.

ENTREVISTA A CATALUNYA RADIO (01/02/2011)

2011-02-03T07:50:00.000-08:00

Entrevista a càrrec de Joan Barril, al programa El Café de la República

Ir a descargar

EL PERIODICO DE CATALUÑA (03/02/2011)

2011-02-03T01:07:00.000-08:00

LOS REYES MAGOS DE OCCIDENTE

Joan Barril

Primero fueron los marineros norteamericanos. Después llegó el primer embajador. Y a partir de entonces Franco pudo demostrar que sus sangrientas alianzas con los nazis y los fascistas italianos habían pasado a mejor vida. Los marineros no llegaron a Madrid, probablemente porque es más fácil llegar a la Luna que ir a Madrid en barco. Pero desde 1951 hasta 1987, la llamada Sexta Flota consideró el puerto de Barcelona como una de sus bases y la ciudad experimentó un cambio reconfortante tras la miseria, el racionamiento, el gasógeno y los bombardeos.

De todo eso nos habla Xavier Theros en un magnífico libro que se presenta hoy. Lo ha publicado ediciones La Campana y su título no lleva a engaño: La sisena flota a Barcelona, y un subtítulo: «Quan els americans envaien la Rambla». ¿Cómo se le ocurrió a Theros hacer la crónica de unos años de sombra? Theros se encontraba en el bar Kentucky de Barcelona y en la trastienda encontró las fotos de aquellos primeros años de invasión pacífica. «Eran fotografías muy trabajadas, de esas en las que el color amarillento amenaza con hacerlas desaparecer». Hoy Theros dispone de un archivo personal que ha ido ampliando practicando la soledad del entomólogo.

«No fueron únicamente los efectos diplomáticos que Franco consiguió a partir de sus convenios con los Estados Unidos. También Barcelona se encontró de la noche a la mañana con el fenómeno del turismo de masas. Los marineros de la Navy cobraban poco, pero el cambio del dólar en un país con una moneda paupérrima les convertía en millonarios. Y la hostelería y otras profesiones del ocio instantáneo sacaron una buena tajada. Los marineros norteamericanos eran en realidad los Reyes Magos de Occidente». Xavier Theros se jacta de haber nacido en un barrio -Sants- con profunda tradición anarquista. Pero también cultiva otros géneros. Junto a su socio Rafael Metlikovez forma el dúo Accidents Polipoètics, en los que cultivan una poesía eminentemente oral y sorprendente. Pero cuando deja la euforia del gusto por la palabra dicha, Theros se convierte en un periodista del detalle y del rigor. «Podemos afirmar que en Barcelona, las primeras personas que se dedicaron al aprendizaje de la lengua inglesa por motivos profesionales fueron las prostitutas. En los salones del Cosmos, en la plaza del Teatre, las mañanas servían para impartir lecciones en la lengua de Shakespeare. La terraza, en cambio, ya era el ámbito de las clases prácticas».

La supuesta invasión de los marineros norteamericanos no fue del todo incruenta. A veces tuvo resultados trágicos, como el hundimiento de una barcaza que trasladaba a la marinería en plena noche hasta los barcos fondeados fuera de la bocana. 47 muertos han quedado recordados en un pequeño monumento en el puerto barcelonés y constituyen el número mayor de víctimas militares norteamericanas en un accidente. Finalmente, el día de Sant Esteve de 1987, un confuso atentado en una de las sedes de la Navy en la plaza de Duc de Medinaceli acabó definitivamente con la presencia de los marineros yanquis en la ciudad.

De todo eso nos habla Xavier Theros en un prolijo libro de más de 400 páginas y muchas fotografías que ha merecido ser galardonado con el premio Josep Maria Huertas Clavería. Es la crónica de unas calles por las que no bailaron Gene Kelly ni Frank Sinatra ni Bing Crosby, pero que todavía recuerdan el tacto indeleble del chiclé, la chispa de la vida de la Coca Cola y el amable clima de guerra fría que hoy se nos ha ido calentando. Cuando en aquellos años la Navy atracaba en un puerto eran unas vacaciones, hoy es una operación geopolítica de alto riesgo.

IANQUIS COME HOME al setmanari DIRECTA Nº 213

2011-02-03T00:53:00.000-08:00

Deixeu que avui us parli d'un llibre fantàstic, d'aquests que et fan agafar fe, de nou, en el vell ofici del periodisme. L'ha escrit Xavier Theros, ha estat premi Josep Maria Huertas i es diu La sisena flota a Barcelona (La Campana). És una crònica magnífica, un documentadíssim volum entre el reportatge periodístic i el relat novel·lat escrit gairebé en primera persona, sobre la relació d'amor i odi entre la marina ianqui i els barcelonins. A partir d’una minuciosa recerca documental i desenes d’entrevistes a testimonis encara vius –inclosos mariners de la sisena flota que van visitar Barcelona– Theros posa el focus per primer cop sobre una vessant de la història de la ciutat –i del país– no gaire estudiada. El dia de Sant Esteve de 1987, un artefacte explosiu esclatava al número 2 de la plaça del Duc de Medinaceli de Barcelona. El que avui és el restaurant d’una cadena de menjar ràpid llavors era la seu de l’USO Mediterranean Fleet Center, un club privat per a la Sisena Flota dels Estats Units. Els joves mariners de la Navy hi podien canviar moneda i informar-se de totes les activitats que es feien en anglès a la ciutat. Fins aquell dia, va ser el punt de trobada per als militars ianquis de pas per Barcelona. Ja no ho tornaria a ser mai més. De resultes de l’atemptat va morir el mariner Ronald Strong, de 22 anys i natural de Pensilvània. Quatre mariners més van resultar ferits i el local va patir importants desperfectes. L’atemptat, d’autoria mai aclarida –en el seu moment el van reivindicar simultàniament Terra Lliure i un fantasmagòric Exèrict Roig Català d’Alliberament (ERCA), tot i que algunes informacions periodístiques van apuntar a activistes palestins o libis–, va ser la gota que va fer vessar el got. El de 1987 seria el darrer Nadal en què la sisena flota dels Estats Units faria servir el port de Barcelona com a destí, 36 anys després que els primers vaixells nordamericans amarressin a a la ciutat.

Història d’amor i odi

Es posava així punt i final a una història d’amor i odi molt poc estudiada, malgrat que l’impacte de l’arribada dels nord-americans a Barcelona va suposar una autèntica revolució econòmica i social en la fosca nit del franquisme. Els primers vaixells de la marina de guerra dels Estats Units en amarrar al port de Barcelona van arribar a la ciutat el 9 de gener de 1951. Alacant, Palma de Mallorca, València i Tarragona, així com Màlaga i Cartagena, van veure amarrar als seus ports trenta naus de la marina de guerra dels EUA. La dècada dels cinquanta va suposar un canvi de registre per al Franquisme. La consolidació de la Guerra Freda va fer que els EUA passessin a considerar el règim espanyol com un aliat. L’establiment de bases militars en territori espanyol i l’ús dels ports arreu de l’estat van ser un pas més en aquest procés. En el moment en què el règim es trobava més aïllat internacionalment, el govern d’Eisenhower va contribuïr decisivament a solidificar-lo. Al llarg dels 36 anys en què la sisena flota va visitar regularment Barcelona, al port de la capital catalana hi van ancorar 2.039 vaixells de tot tipus, des de bucs de càrrega fins a portavions. L’arribada dels mariners ianquis era viscuda per la ciutat com tota una festa. El desenvolupament de la indústira turística local va tenir els primers moments d’esplendor amb aquella flota, capaç de desembarcar de cops milers de mariners que deixaven una reguera de dòlars per on passaven. “Va ser el primer turisme de masses del país, i molts dels vicis que van sorgir aleshores són visibles encara els nostres dies”, reflexiona Xavier Theros al pròleg del llibre.
L’impacte va ser importantíssim a l’anomenat barri Xino. “El modern Raval és obra de la Sisena Flota, que va afavorir l’obertura de nous negocis en aquells carrers, com els famosos bars de llums vermells”, explica Theros. Locals com el Kentucky o el Panam’s guarden encara els records d’aquella època. El carrer Escudellers va convertir-se en el focus d’activitat més canalla de la nit barcelonina: gràcies als mariners nord-americans es van poder escoltar els primers discos de rock’n’rol en recòndits locals del Xino. Barcelona era coneguda arreu d’Europa pel canallisme del seu barri portuari, només comparable al quartiere spagnolo de Nàpols. Amb una única diferència: la ràtio de malalties venères a Barcelona era deu cops superior.
Després d’un flirt apassionat que a durar anys, l’arribada de la Transició espanyola va suposar unrefredament de les relacions entre la sisena flota i Barcelona. Els EUA eren vistos des de l’esquerra i el catalanisme com la potència que havia rentat la cara al franquisme en el moment en que es trobava més aïllat a nivell internacional. La manifestacions contra l’OTAN i les accions de la Crida a la Solidaritat van ser només el pròleg d’un final anunciat. Els vaixells de guerra nord-americans han seguit arribant regularment al port de Barcelona, però res ha estat el mateix. Els ianquis van tornar, gairebé del tot, a casa.

HUÉSPEDES DE LA SEXTA FLOTA

2011-01-30T03:14:00.000-08:00

Josep Maria Espinàs

EL PERIÓDICO DE CATALUÑA
Domingo, 30 de enero de 2011

Van apareciendo buenos libros sobre varios aspectos de Barcelona. Ahora se ha publicado uno que me ha traído muchos recuerdos de cuando yo subí a un portaviones de Estados Unidos. El libro lo ha escrito Xavier Theros y se llama La Sisena Flota a Barcelona, con un subtítulo aclaratorio: Quan els nord-americans envaïen la Rambla. Los marines, claro. Es un completo documento con fotografías que ha ganado el Premio Huertas Clavería.

Theros me ha hecho pensar en una época que los jóvenes de hoy en día no han vivido, y en una de las pequeñas aventuras de mi vida: embarcar en el gran portaviones Forrestal y estar dos días, el tiempo que la nave dedicó a unas maniobras, en aguas entre Barcelona y Mallorca.

El Forrestal tenía 21 plantas, que no es poco. Muchas de ellas estaban debajo del nivel del agua. Vivían en el barco más de 4.000 marineros, y cuando yo estuve allí se produjo el hecho de que, después de no sé cuántos meses de navegación, se encontraran por casualidad dos hombres que eran vecinos de la misma calle. Tuvieron una gran sorpresa, porque el Forrestal era como una ciudad, pero con unos cuantos barrios prácticamente incomunicados. Pero lo que más me impresionó fue asistir, desde la enorme cubierta, a unas maniobras nocturnas. Los aviones salían de la cubierta disparados, con un ruido considerable, y se perdían en la oscuridad. Volaban durante un largo rato, dando una vuelta, hasta que regresaban al Forrestal; en plena noche y con las luces apagadas. Solo había una pequeña luz al principio de la pista, y un espejo en donde los pilotos podían comprobar si cogían la pista con la precisión indispensable para no estrellarse o caer al agua.

Era aquel un espectáculo que no puedo comparar con ningún otro. El estrépito al despegar el aparato, la desaparición visual del avión en la oscuridad, y al cabo de unos instantes, la repentina proximidad de otro avión que aterrizaba y era frenado por los cables. Era un carrusel mágico, grandioso.

Después asistí a una sesión en la que los pilotos que habían volado -sentados con las piernas estiradas- se relajaban y comentaban con sus superiores cómo había ido la maniobra. Pregunté a un oficial cuánto dinero costaba uno de aquellos aviones. Me contestó: «Vale mucho más un piloto. Un avión se puede sustituir fácilmente, pero formar a uno de esos pilotos cuesta mucho tiempo». No me fue fácil dormir en una cabina de aquel monstruo.

PRESENTACIÓ DE "LA SISENA FLOTA A BARCELONA"

2011-01-25T16:14:00.000-08:00

EDITORIAL LA CAMPANA, LA LLIBRERIA ETCETERA, L'ARXIU HISTÒRIC DE POBLENOU I XAVIER THEROS TENEN EL PLAER DE CONVIDAR-VOS A LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE

"LA SISENA FLOTA A BARCELONA"

L'ACTE TINDRÀ LLOC EL DIJOUS 3 DE FEBRER, A DOS QUARTS DE VUIT DE LA TARDA, A LA BIBLIOTECA POBLENOU-MANUEL ARRANZ DEL CARRER JONCAR 35, A PROP DEL METRO DE POBLENOU (línia groga).

Amb la participació de JORDI FOSSAS, president de l'Arxiu Històric del Poblenou
JAVIER PÉREZ ANDÚJAR
ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL
XAVIER THEROS

«Un llibre extraordinari, en el qual hi ha material per a una dotzena de novel·les.»
JUAN MARSÉ

«Una història d’amors i desamors que no pot defraudar ningú.»
ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

«Un llibre molt amè, un llibre suculent, un llibre periodístic, en la més noble accepció de la paraula.»
JOAN DE SAGARRA

«És un repàs minuciós de la manera de viure d’aquells anys en què sobrevivia la fam i la por de la postguerra.»
JOSÉ MARTÍ GÓMEZ

STARS AND STRIPES FOREVER

2011-01-25T16:10:00.000-08:00

La Terraza – Joan de Sagarra (La Vanguardia, 16/01/11)

El 9 de enero de 1951, a las 8.30 de la mañana, el USS Newport News, el buque insignia de la Sexta Flota estadounidense, hacía su entrada en el puerto de Barcelona disparando una salva que fue contestada con veintiún cañonazos por las baterías del castillo de Montjuïc. Instantes más tarde fondeaba junto a los buques de la marina española Eolo, R-10 y Magallanes, los tres con su tripulación vestida de gala y formada en cubierta. Después, en intervalos de quince minutos, llegaba el resto de la flota integrada por los destructores USS Barton, USS Strong, USS Soley y el dragaminas USS Harry F. Bauer, que atracaron en la punta del muelle. La Sexta Flota llegaba por primera vez a Barcelona.

Así lo cuenta el periodista Xavier Theros en su libro La SisenaFlota a Barcelona. Quan els nord-americans envaïen la Rambla (La Campana, 2010), que ha sido galardonado con el premio Josep Maria Huertas Clavería en su tercera edición. Un libro de 454 páginas (ilustrado con fotografías de Pérez de Rozas, Català Roca, Joan Colom y Nat Farbman, de Life) en el que se narra la presencia de la Sexta Flota en Barcelona durante 36 años (de 1951 a 1987, año en el que, tras el atentado con bomba en la sede de USO, el club de acogida de los marines norteamericanos de la plaza Medinaceli y en el que resultó muerto el marinero Ronald Strong, el Comando de la Sexta Flota anunció la cancelación por tiempo indefinido de la llegada de sus buques a Barcelona). Una presencia que hasta comienzos de los setenta, en que se hace patente el rechazo a esta, afectará sensiblemente la vida de los barceloneses y de manera muy especial la de los habitantes de la zona más próxima al puerto.

Hasta el día de hoy, la presencia de la Sexta Flota en Barcelona era un tema anecdótico, desperdigado con mayor o menor fortuna en un montón de libros que tratan sobre el Barrio Chino y más concretamente sobre la prostitución en Barcelona y, en menor medida, en aquellos que se ocupan de los bares de la zona y de los locales en los que se escuchaba música de jazz. Pero, sorprendentemente, no existía un libro que contase y analizase con todo detalle lo que supuso la llegada de aquellos buques y su larga estancia para nuestra ciudad. Y que lo contase y analizase con absoluta seriedad, es decir, recurriendo tanto a fuentes locales, en especial la prensa, como a fuentes norteamericanas (ya sea la propia US Navy, ya sea el consulado de EE.UU. en Barcelona). Pero así y todo, cabía la posibilidad de que un libro de tales características resultase un latazo, vamos, que se hiciese difícil de digerir. Afortunadamente, el libro de Xavier Theros no incurre en tal defecto, más bien todo lo contrario.

El libro de Theros es un libro muy ameno, un libro a menudo suculento, un libro periodístico, en la más noble acepción de la palabra, que hace honor al premio con que ha sido galardonado y que lleva el nombre de un maestro de periodistas, de periodistas a la vieja escuela: Josep Maria Huertas Clavería. No creo que al amigo Huertas Clavería le cayesen demasiado bien los chicos de la Navy, ni la OTAN, ni todo el tinglado. Uno de sus libros se titula Cada taula (en este caso de la redacción de El Correo Catalán) un Vietnam, con lo que creo que ya está todo dicho. Pero me atrevo a afirmar que, de haberlo podido leer, no le hubiese dejado indiferente la página en la que Theros cuenta los motivos por los que la Sexta Flota abandonó el puerto de Barcelona. Theros cita varias fuentes: la de Francisco Navas, el propietario del bar El Paso, según el cual quien echó fuera a los norteamericanos fue el presidente Pujol bajo presión del ejército español, ante el peligro que suponían unos buques que podían arrasar toda Catalunya con sólo apretar un botón rojo. Otra fuente es el señor Feliciano Bofarull, de Los Caracoles, quien sostiene que los norteamericanos se fueron bajo la presión de los comunistas y la gente de Esquerra Republicana. Pero la más divertida, la que a buen seguro hubiese hecho las delicias del amigo Huertas, es la que apunta el camarero de un bar del Chino, el cual afirma, se-gún cuenta Theros, que los norteamericanos se largaron porque, con los socialistas, la vida –y sobre todo las meuques– se había encarecido considerablemente en Barcelona. “Cardar ja els hi sortia massa car”, dice el gracioso camarero.

Todos los miembros de la Lamentable Penya, que es la que compone el jurado que concede el premio Josep Maria Huertas Clavería, estamos muy contentos y orgullosos con el libro de Theros. Mi amigo Juan Marsé, que este año actuaba como jurado invitado, está encantado con él. El día en que presentó el libro en el bar Kentucky, en el Arc del Teatre, nos dijo que de haberlo podido leer unos meses antes le habría ayudado en gran manera en la redacción de su próxima novela, Caligrafía de los sueños (Editorial Lumen), la cual se pondrá a la venta el próximo 11 de febrero y en la que Marsé describe algunos escenarios, bares y locales, que aparecen en el libro de Theros, como el mismo Kentucky, que abrió en 1947, y que el joven Marsé, que a la sazón trabajaba en un taller de joyería, había empezado a frecuentar tres años más tarde, más o menos cuando llegaba a Barcelona la Sexta Flota, porque unos compañeros del taller le habían dicho: “Al Kentucky hi ha putes noves”.

“OTAN no! Bases fora!”, se oía gritar en la Barcelona de los ochenta. Pero en los cincuenta y principios de los sesenta, la Sexta Flota era el zippo, el chicle Bazooka, los tejanos de la Barceloneta, el Jamboree Jazz Cava, el rock and roll del Jazz Colon y… las putas nuevas del Kentucky.

Juventud, divino tesoro.

Los miembros de la Lamentable Penya habíamos pensado en un principio presentar el libro de Xavier Theros en el Jamboree, la jazz cava de la plaza Reial, con la colaboración del Instituto de Estudios Norteamericanos, pero al final se optó por el bar Kentucky. Sigo pensando que valdría la pena celebrar una noche de jazz funky en el Jamboree en recuerdo de aquella época. Así como una exposición de fotografías y testimonios de esta. No en balde, como dice Theros, los "marines” inventaron el turismo.

LA SISENA FLOTA A BARCELONA AL MALLORCA ZEITUNG DEL 30 DE DESEMBRE DE 2010

2010-12-29T18:15:00.000-08:00

Sehnsucht nach den Marines

Laut Wikileaks würde sich die spanische Regierung wieder über eine stärkere Präsenz der Sechsten Flotte im Mittelmeer freuen. Kein Wunder: Früher bescherten die US-Soldaten Barcelona und Palma Riesenumsätze

HOLGER WEBER

Zu den Enthüllungen der Internetplattform Wikileaks gehört, dass sich die Regierung von Premier José Luis Rodríguez Zapatero wieder eine stärkere Präsenz der Sechsten amerikanischen Flotte in den spanischen Mittelmeerhäfen wünscht. Wie Dokumente belegen, laufen die diplomatischen Bemühungen auf Hochtouren – trotz der Proteste von Umweltschützern, die in den vergangenen Jahren vor allem gegen die atomgetriebenen Schiffe in den spanischen Häfen demonstrierten.

Mag sein, dass auch die terroristische Bedrohung von El Kaida bei den Bestrebungen eine Rolle spielt, wie Wikileaks ausführt. Der wohl wichtigste Grund aber dürfte wirtschaftlicher Natur sein. Denn die Sechste Flotte bescherte den Hafenstädten Barcelona, Palma und auch Tarragona vor allem zwischen 1950 und 1990 enorme Einnahmen. An diese Zeit, in der spendierfreudige Marines zu Tausenden die Innenstädte bevölkerten, erinnert jetzt auch ein im Verlag „La Campana" erschienenes Buch über den Einfluss der US-amerikanischen Soldaten auf Barcelona: „La sisena flota a Barcelona. Quan els nord-americans envaïen la Rambla" (Die sechste Flotte in Barcelona. Als die Amerikaner die Rambla eroberten). „Mit den yankees hat der eigentliche Tourismusboom in der Stadt begonnen", sagt Autor Xavier Theros. Die Entwicklung in der katalanischen Hauptstadt und Palma sei durchaus vergleichbar. Beide Städte hatten aus strategischer Sicht für die in Cádiz und Neapel stationierte Flotte kaum Bedeutung. In Palma und Barcelona legten die Schiffe vor allem an, damit sich die Soldaten amüsieren konnten.

In der Zeit zwischen 1958 und 1962 – in Barcelona nannte man diesen Abschnitt auch die goldene Epoche – nahmen pro Jahr mehr als 100 Schiffe Kurs auf Barcelona. Bei einem Flugzeugträger und vier Kreuzern seien da schon einmal knapp 10.000 Soldaten an Land gespült worden, so Theros. Mit dem starken Dollar ließen die Marines im bitterarmen Spanien die Puppen tanzen. In Palma wie in Barcelona blühten in dieser Zeit die Rotlicht-Viertel auf, die sogenannten barrios chinos. Das Franco-Regime drückte beide Augen zu, denn Prostitution war im erzkonservativen Spanien offiziell verboten.

Doch nicht nur die Liebesdienerinnen verdienten gut. Auch in den Kassen der Einzelhändler und Gastronomen klingelte es kräftig. Die Marines spuckten nicht ins Glas. Schon Tage bevor wieder ein Schiff am Kai anlegte, informierte die Stadtverwaltung mit Flugzetteln über die Ankunft und die Zahl der Soldaten. Somit hatten Händler und Wirte Zeit, ihr Waren- und Spirituosenlager wieder aufzufüllen.

Barcelona war so billig, dass sich die Marines vor allem mit maßgeschneiderten Anzügen eindeckten. Höherrangige Offiziere gaben bei den Schneidern gleich mehrere Zweiteiler in Auftrag – für die boys und die Familien daheim. Die Amerikaner waren beliebt, die kräftigen Jungs wurden wie Außerirdische bewundert.

Erst Anfang der 70er Jahre begann die Akzeptanz bei der heimischen Bevölkerung zu schwinden. Mit der sich dem Ende zuneigenden Franco-Diktatur gerieten die US-Amerikaner auch in Spanien wegen des Vietnam-Kriegs in Bedrängnis. Und es gab immer häufiger zu Ärger mit den Marines. Zwischenfälle, meist handelte es sich um Schlägereien, hatte es zwar schon immer gegeben. Doch waren die Tumulte meist im Verborgenen geblieben. Die US-Soldaten unterstanden amerikanischer Rechtsprechung, ihre Vergehen waren ausschließlich Angelegenheit der amerikanischen Militärpolizei. Guardia Civil und Nationalpolizei durften noch nicht einmal eingreifen. In den Zeitungen erschienen keine Meldungen über die Vorfälle. In der 70ern nahm die Gewalt zu. Der Vietnamkrieg hatte bei vielen Marines seine Spuren hinterlassen. „Eine große Zahl von Soldaten verarbeitete das Trauma des Kriegs mit Drogen", sagt Xavier Theros.

Nach dem Tod Francos regte sich vor allem in Barcelona auch offener Widerstand gegen die amerikanische „Besatzung". Mehrmals flogen Marines in voller Montur ins Hafenbecken. Der Widerstand gipfelte in einem Attentat 1987. Bei einem Granatenangriff auf ein Soldatenheim kam am zweiten Weihachtstag ein Marine ums Leben. Der Anschlag wurde einer linksextremen Gruppierung zugeschrieben. Fortan ließ die Sechste Flotte Barcelona links liegen.

Als ein Nutznießer entpuppte sich Palma, das von da an noch häufiger angesteuert wurde. Auf Mallorca hatten es die Amerikaner bereits zwei Jahre zuvor verstanden, sich bei der Zivilbevölkerung lieb Kind zu machen. Dieser Tage erinnert eine Ausstellung in Alaró an eine beispiellose Hilfsaktion der US Army. Amerikanische Hubschrauber transportierten 1985 etwa 300 Ladungen Baumaterial zum Castell de Alaró, damit die verfallene Herberge wieder hergerichtet werden konnte. Eingefädelt hatte den Deal der damalige amerikanische Honorarkonsul auf Mallorca, Tumi Bestard.

Zaghaftem Widerstand einiger rebellierender Jugendliche wusste der damalige Bürgermeister Roselló schlagfertig zu begegnen: „Wenn ihr das Zeug in drei Tagen den Berg hinaufschleppt, dann sage ich den Amis, dass sie gehen sollen", sagte er. Die Wortführer, so heißt es, verstummten auf Anhieb.

ALBERT SANCHEZ PIÑOL RECOMANA "LA SISENA FLOTA A BARCELONA", A L'ESPAI "L'HORA DEL LECTOR" DE TV3

2010-12-27T07:18:00.000-08:00

INFORMATIU BARCELONA TELEVISIÓ BTV, DEL 26 DE DESEMBRE DE 2010

2010-12-27T07:14:00.001-08:00

www.btvnoticies.cat

Artículo en EL PERIÓDICO

2010-12-19T15:53:00.000-08:00

El viejo 'jukebox' de los marineros
El Periódico
Viernes, 17 de diciembre del 2010
Edwin Winkels

El jukebox escondido al fondo del establecimiento, una Sinfonola 2000, pide una moneda de un duro para ofrecer una canción. Por cinco duros, da siete números de un tirón. Pero ya no suele sonar. Puedes apretar las teclas K y 1, pero Earl & his Hoedowners, del Tejas de los años 50, ya no cantan Up the Creek. ¿Cuántas veces debieron escoger los marineros norteamericanos este nostálgico vinilo en sus visitas al bar? ¿O esta otra: A man alone, de Frank Sinatra, de 1969? Un hombre solo, título que refleja cómo se debían sentir esos marineros, lejos de casa, en una ciudad extraña, al principio amable, luego más hostil, donde sus únicas compañías fueron el alcohol, el tabaco y las prostitutas.

Fue aquí, en el local de los jukebox (hay dos modelos), en el singular bar Kentucky en la parte más baja del Raval, donde Xavier Theros se fijó una noche en las fotos ennegrecidas de fragatas y portaviones detrás de la larga barra. Y al lado, igual de oscuras, las insignias procedentes de gorras y uniformes de los marines: USS Harwood, USS Newport, USS Rushmore. Y billetes de un dólar, aún más sucios, impregnados del humo de muchas noches de juerga. Los tiempos han cambiado, desde 1987ya no desembarcan marineros estadounidenses en el puerto de Barcelona. En lugar de portaviones ahora hay cruceros. Pero el Kentucky de Manolo Pellicer y su hija Eva sigue abierto, aunque solo sea de jueves a sábado.

Y ahí, entre los jukeboxes, las placas de matrícula de EEUU, la maltrecha funda de un disco de Tom Jones (I'm coming home) pegada a una pared no menos gastada y la veteranía y bastones de prohombres del periodismo barcelonés, presenta Theros el libro que ideó al ver las fotos en el Kentucky. La Sisena Flota a Barcelona (La Campana) le ha valido el premio que lleva el nombre de Josep Maria Huertas Claveria, razón por la que le acompañan esos veteranos colegas del periodista fallecido, reunidos en La Lamentable Penya de Casa Leopoldo para recordar viejas batallas, tal vez con algunos de esos marines.

Casualidad, cuenta Theros, que el bar se llamara Kentucky. «Se llamaba La Flor y le cambiaron el nombre poco antes de que, el 9 de enero de 1951, llegara la primera flota norteamericana». Y cuando los marineros pusieron pie en tierra en Barcelona, lo primero que encontraron fue aquel bar con nombre americano en el estrecho Arc del Teatre, o el Tequila en la calle de Escudellers. Nombres históricos, aún existentes, que aparecen junto a otros ya desaparecidos en un libro voluminoso que, de la mano de los marines (hay incluso cartas de ellos a sus chicas en Barcelona) y de mucha gente de la ciudad retrata sobre todo el Barrio Chino durante más de tres décadas.

Alud de anécdotas

De «Extraordinario», le elogia Juan Marsé. «Salen todos los locales del Chino, de La Maña al Jardín. En el libro hay material para una docena de novelas». Hay un alud de anécdotas, y Theros, poeta y antropólogo, se lo pasa bien recordándolas en voz alta, deleitando a los Espinàs, Martí Gómez, Madueño, De Segarra, Wilkinson, Sansuan, Arias y a las Aymerich e Ibáñez porque siempre hay cosas que los más viejos del patio tampoco conocían.

Como que Barcelona fue tan barata para los marines que dejaban que los camareros les cobraran los dólares que les dieran la gana, por lo que un camarero del Jamboree logró jubilarse medio rico tras solo dos años engañándoles.

En el bar Kentucky, a la taula: Isabel Martí, Xavier Theros, Martí Gómez, Joan Marsé i Jaime Arias. Asseguts davant: Joan de Sagarra i Josep Maria Espinàs.

Article en holandès sobre el llibre al blog d'Edwin Winkels:

Sinds 1987 heeft er geen Amerikaans oorlogsschip meer aangelegd in de haven van Barcelona, maar in de 36 jaar daarvóór was de Zesde Vloot een vaste bezoeker van de stad. Het was de roerige, ruige en rijke tijd van de Raval, waar de hoertjes hun handen vol hadden aan de honderden, soms duizenden marinemannen die per keer de stad overspoelden. De eerste kroeg die ze steevast tegenkwamen, in het eerste zijstraatje (Arc de Teatre) onderaan de Rambla, was een bar waar ze zich vanwege de naam direkt thuisvoelden: Kentucky. Een toevalstreffer van de eigenaar, trouwens. Kort voordat de eerste schepen op 9 januari 1951 aanlegden had hij de naam, La Flor, in dit stevig Amerikaans klinkende woord veranderd, zonder te weten dat die Amerikanen, na een akkoord met generaal Franco, de haven mochten gebruiken.

Bar Kentucky bestaat nog steeds. Het is een échte nachttent geworden, één die alleen op donder-, vrij- en zaterdag vanaf 10 uur ‘s avonds opengaat en pas sluit als de laatste gasten zijn verdwenen. Achterin staan twee stokoude jukeboxen, en achter de bar hangen tientallen foto’s die de Amerikaanse mariniers hebben achtergelaten, vooral van hun schepen. Foto’s die zwart zijn geworden door tientallen jaren zware rook. Prachtige relikwieën, net als de bandjes van de matrozenpetten waarop de namen van de verschillende fregatten en vliegdekschepen staan.

Toen dichter en antropoloog Xavier Theros die foto’s zag kwam hij op het idee een boek te maken over het beruchte verblijf van de Amerikaanse mariniers in Barcelona. Vandaag presenteerde hij het resultaat, La sisena flota a Barcelona, met ook prachtige foto’s van toen maar vooral een overvloed aan anecdotes. Zoals deze: Barcelona was voor de Amerikanen niet alleen de goedkoopste stad, maar ook de haven waar zij het meest een geslachtsziekte opliepen. Zó goedkoop vonden zij de stad, dat ze de obers het geld uit hun pet lieten pakken dat zij dachten dat de consumpties hadden gekocht. Een ober van de Jamboree aan de Plaça Reial lukte het zo binnen twee jaar redelijk rijk met pensioen te gaan. Ook de Tequila ( die eveneens nog bestaat) aan de Carrer Escudellers was één van de favoriete kroegen van de Amerikanen. Daar waren de banken iets hoger dan gebruikelijk, omdat de stevige marinejongens groter waren dan de gemiddelde Spanjaard. En er stonden geen stoelen, opdat zij elkaar niet daarmee te lijf konden gaan.

Prachtige naam van een groep trouwens, in de jukebox: Earl & his Hoedowners. Jaren vijftig, uit Texas.

BARCELONA I ELS EUA ABANS DE LA SISENA FLOTA

2010-12-15T08:28:00.000-08:00

Veient la curiositat que ha despertat en alguns lectors del meu llibre, deixo aquí una petita panoràmica històrica de les relacions entre els EUA i Barcelona, abans de l’arribada de la Sisena Flota.

ABANS DE LA SISENA FLOTA - PRIMER CAPÍTOL

UN IMPERI, UNA REPÚBLICA I UNA GUERRA DE PAPER

La peculiar situació política de Catalunya dins de l’Imperi espanyol no va propiciar que hi hagués gaire relació amb la conquesta del Nou Món; i encara menys amb l’exploració de l’actual Amèrica del Nord. Els Ponce de León, Cabeza de Vaca o Menéndez de Avilés –voluntaris o involuntaris descobridors de la geografia dels Estats Units- poc tenien a veure amb la ciutat de Barcelona, encara amoïnada pel decurs dels seus negocis en un Mediterrani infestat de corsaris italians, pirates barbarescs i naus del soldà de Turquia. Tan sols el monjo mallorquí Juníper Serra parlarà català davant dels astorats indígenes de la Califòrnia. Per tant, aquesta singular història entre la capital catalana i els EUA no comença fins poc abans que les tretze colònies americanes decideixin independitzar-se d’Anglaterra.

A mitjans del segle XVIII el port barceloní experimentava un tràfec creixent de mercaderies que arribaven d’Amèrica. Aprofitant aquella situació favorable es va fundar –l’any 1756- la Real Compañía de Barcelona, comissionada per afavorir el comerç amb les colònies del Carib. Nou anys després s’aprovava el decret de Libre Comercio de Barlovento, que autoritzà l’establiment de xarxes comercials directes entre nou ports peninsulars –entre els quals estava Barcelona- i les illes de les Antilles. Va ser per mitjà d’aquest decret que s’aconseguí comerciar lliurement amb la Louisiana (llavors sota domini espanyol), que va ser el primer territori dels futurs Estats Units en establir relacions de caire econòmic amb la capital catalana. A partir d’aquell instant, Cuba serà la base d’operacions per a molts empresaris del nostre país que –arribats amb retard al pastís americà-, encara aconseguiran treure’n sucosos guanys.

Barcelona l’any 1800, vista des de Montjuïc

Catalunya exportava aiguardent, teixits i petites manufactures com paper, sabó o calçat; i n’obtenia a canvi productes colonials i sobretot sucre. Durant les darreres dècades del segle XVIII i part del XIX, gran part del sucre que arribava a Europa ho feia pel port de Barcelona. Així no va ser estrany que moltes fortunes locals comencessin en aquell lloc del món, formant-se les primeres nissagues d’uns empresaris coneguts en tornar a casa com indianos. Mica en mica, Cuba es convertí en el darrer esglaó del comerç entre Catalunya i les colònies angleses de l’Amèrica del nord. No obstant, aquesta relació incipient entre tots dos territoris sotmesos pels seus respectius imperis no va afectar pas gaire al desenvolupament de la història. Quan els patriotes americans facin el seu desafiament al Regne Unit no es trobaran amb l’ajut del govern espanyol per afinitat o per solidaritat. La cort de Carles III donarà suport a la independència dels Estats Units per odi als anglesos, per afeblir a l’enemic secular i per venjar l’Armada Invencible i l’ocupació de Gibraltar. D’aquesta manera, França i Espanya es convertien en els principals aliats –interessats i amb un alt grau d’hipocresia- dels homes del general Washington. Creien que la victòria d’aquests faria possible l’ampliació colonial de les dues monarquies borbòniques amb nous territoris sota sobirania britànica, com les Bahames, Jamaica o Canadà; però s’equivocaven.

Amb la signatura del tractat de Versalles de 1783 –que posa fi a la guerra entre el Regne Unit i els Estats Units-, la monarquia espanyola recupera Menorca, la Florida i part d’Hondures, però l’exemple de la nova república del nord ja s’ha estès a la resta del continent i serveix per encendre el foc de la independència a tot l’Imperi, de Mèxic a l’Argentina. En aquell precís instant, des d’Espanya es viu l’ascens dels Estats Units com un perill imminent per a la supervivència de les colònies americanes. Només els empresaris i naviliers catalans semblen contents; acaben de trobar un nou mercat molt prometedor. I quan Espanya es fiqui en les guerres entre Anglaterra i la França revolucionaria, la única manera de garantir la continuïtat d’aquest comerç serà fer-se a la mar sota bandera neutral. A partir de llavors, les exportacions catalanes viatgen en vaixells nord-americans. I, en conseqüència, arriben les primeres naus d’aquell país al port de Barcelona. Davant la curiositat de la quitxalla, els mariners ianquis passegen per primer cop per una Rambla recentment urbanitzada.

La Rambla de Santa Mónica, a principis del segle XIX

En aquells anys la importància del comerç amb Europa és fonamental pels Estats Units. La diplomàcia i els negocis son indestriables pels primers governs de la jove república, que opta per copiar el model francès i improvisar el seu propi servei d’ambaixadors. Així doncs, serà el volum de les mercaderies que viatgen amunt i avall de l’Atlàntic el que farà possible l’establiment d’una xarxa consular a la península Ibèrica –a partir de 1785-, i la signatura del primer tractat comercial de 1795. La primera oficina consular s’obre a Cadis; després vindrà la de Bilbao, al 1790; les de Màlaga i Alacant, al 1793; i la de Tenerife, al 1794. Aquestes delegacions estan portades per ciutadans nord-americans, normalment empresaris que residien aquí o que tenien interessos comercials a les colònies espanyoles.

El consolat de Barcelona tardarà encara uns anys i començarà com una filial del d’Alacant; on Robert Montgomery –un resident britànic amb negocis a l’altre costat de l’oceà- representava els interessos dels Estats Units entre la frontera francesa i el nord de la província de Múrcia. L’extensió considerable de la seva jurisdicció va fer precís el nomenament d’un vicecònsol per Catalunya; fins que –el 29 de desembre de 1797- el segon president del país -John Adams- va designar a William Willis –que fins llavors havia estat representant diplomàtic a Venècia- primer consol dels EUA a Barcelona. Era el quinzè consolat en establir-se a la ciutat i el primer d’un país no europeu; un consolat tan antic que -dels que encara resten en servei a Europa- només es veu superat pels de Nàpols i Belfast (oberts al 1796).

En un principi, la nova representació diplomàtica es va establir a la ronda de Sant Pau. Corria l’any 1800 i Barcelona era un lloc perfecte per controlar de prop a Napoleó, que acabava de fer-se amb el poder. Per aquelles dates, l’apàtic Carles IV i el seu fulletonesc ministre Godoy signaven el segon Tratado de San Ildefonso, amb la cessió de la Louisiana a França. Fruit del valor estratègic que tenia Catalunya per a la diplomàcia dels Estats Units, el govern de Washington no va tardar en escollir a Joan Leonard –un català- per assumir la direcció a la nova seu del consolat al carrer Ample, que era la via més selecte i luxosa del moment. A molts quilòmetres, mentre les tropes napoleòniques ocupaven la ciutat, una multitud es manifestava a Boston en suport amb els aixecaments antifrancesos de 1808; quatre anys després ho tornarien a fer per celebrar la Constitució de Cadis. No obstant, la naixent potencia americana es perfilava ja com la principal protagonista en la fallida definitiva de l’atrotinat Imperi espanyol.

En el primer terç del segle XIX, de Mèxic cap avall tot eren ja repúbliques independents i el govern de Madrid havia perdut els territoris que dominava a quasi tota l’Amèrica del Nord. El Secretari d’Estat –que seria el sisè president del país, John Quincy Adams- formulava les primeres bases de l’imperialisme ianqui, convençut que el seu espai de creixement natural era la resta del continent. Aquella desfeta colonial no va afectar pas gaire als empresaris catalans, que havien invertit principalment a Cuba i Puerto Rico, encara sota jurisdicció hispana. Prohoms tan nostrats com Josep Xifré i Casas, Jaume Partagàs, Bartomeu Mitjans o Josep Gener van tancar grans negocis i -des de l’Havana- es van fer presents als mercats dels EUA i a la Borsa de Nova York. Altres van excel•lir en activitats encara més arriscades, com Pere Gibert, aventurer per Texas i penjat a Boston l’any 1849 després de convertir-se en el darrer pirata del Carib que registra la història.

Per aquells anys, el sucre havia trobat un complement perfecte en la tracta de negres. Moltes fortunes van començar amb el comerç triangular que duia aiguardent i armes de Catalunya cap a Àfrica; lloc on es canviaven per esclaus que eren portats a Amèrica, i venuts als mercats de l’Havana o dels estats esclavistes del sud dels Estats Units per comprar cotó o sucre, que arribava finalment al port barceloní. Mentre la reina Isabel II posava la primera pedra del que seria l’Eixample, als EUA començaven els rumors d’un conflicte, precisament per la manumissió dels afroamericans. Un any després esclatava la guerra de Secessió i molts negociants catalans aconseguien notables fortunes operant en els mercats d’esclaus de la Confederació d’Estats d’Amèrica (CSA), com Salvador Samà, Francesc Martí i Torrens, Josep Baró i Blanchart o António López –primer marqués de Comilles-, a qui la llegenda negra ha volgut sempre relacionar amb aquesta criminal activitat. Els industrials del país van tenir bones raons per apostar pels confederats, tenint en compte que el cotó de Geòrgia o d’Alabama va ser molt important per engegar la indústria tèxtil a Catalunya.

A casa nostra, només els lliberals admiraven a la Unió d’Estats d’Amèrica (USA). I quan aquesta va guanyar la guerra, molts catalans començaren a somniar amb importar-ne el model. La veien com una democràcia sòlida, que vivia sota la llei d’una república de caire federal, on els seus ciutadans podien ascendir fàcilment en l’escala social –sense els entrebancs d’una classe aristocràtica-, i gaudint de llibertat religiosa, fora del control omnipresent de l’Església catòlica. Això explica que, quan l’any 1873 es va proclamar la Primera República a Catalunya, en no tenir-ne encara una d’escollida com oficial, els seus impulsors van sortir al carrer amb les banderes de Suïssa i dels Estats Units, vistes en aquell moment com les dos grans repúbliques federals a les que assemblar-se. Desgraciadament, aquell projecte –liderat principalment per catalans, com Estanislau Figueres i Pi i Margall- durarà encara no tres anys, desfet per la tercera guerra carlina, per les insurreccions cantonalistes i pels primers combats a Cuba, que ja anunciaven el desastre de 1898.

Caiguda la República, el 9 de gener de 1875 desembarcava al port barceloní Alfons XII, just 76 anys abans de la primera visita de la Sisena Flota dels Estats Units (el 9 de gener de 1951). Tot i que els barris de Sants, Hostafrancs i Gràcia es van revoltar en contra de la seva tornada, el nou rei va ser aclamat per la Rambla i va tenir la seva missa d’honor a la Catedral; donant inici així a la primera restauració borbònica que un segle just més tard –l’any 1975- coneixerà una segona edició de la mà de Joan Carles I. Amb la monarquia també arribava una beguda nord-americana destinada a convertir-se en un símbol de les nostres taules: la gasosa, més coneguda llavors com soda water.

La Restauració va ser l’Edat d’Or dels empresaris catalans, obsessionats per totes les novetats que arribaven de l’estranger. Barcelona experimentà un gran creixement econòmic i industrial, mentre el consolat dels Estats Units es traslladava al carrer de Pelai, al lloc on –l’any 1903- s’inauguraria la famosa seu de La Vanguardia. En aquells anys, els Estats Units eren l’origen de molts dels invents que sacsejaven els costums. Representaven el Progrés, aquella paraula màgica que feia bategar accelerat el dur cor dels burgesos locals. Al 1877 apareixia la primera màquina d’escriure, coneguda com maquina norteamericana para escribir, presentada al despatx de la firma Vila i Roviralta del passatge de la Pau. Arribava –també dels EUA- un aparell de telèfon dels d’en Graham Bell, amb el que es va realitzar la primera conferència feta al nostre país, entre Barcelona i Girona. A l’Ateneu Lliure de Catalunya es mostrava al públic el primer fonògraf del senyor Edison. I el dentista Costa del carrer de la Llibreteria posava a la venda les noves: Dentaduras norte-americanas de doble presión.

A la premsa apareixien els primers turistes ianquis, quan aquesta paraula encara era un exotisme:

Los “touristes”, norteamericanos llegados á esta ciudad, visitaron ayer los alrededores de Barcelona. Hoy irán en el tren correo á Monistrol, y de allí en el tren de cremallera subirán á Montserrat.

La nostra burgesia estava tan eufòrica que, quan va arribar al seu punt màxim d’esplendor, va fer mans i mànigues per acostar-se a aquella nova gran potència. Per l’Exposició Universal de 1888, un dels primers països en ser convidats van ser els Estats Units. El govern nord-americà destinà 200.000 duros de l’època pel seu pavelló. Aquest es trobava al costat del Palau de la Indústria –aproximadament, a l’espai ocupat avui en dia pel parc zoològic-, molt a prop de la instal•lació més visitada pel públic: la Galeria de les Màquines. La representació nord-americana era la novena en número d’expositors i va ser la darrera en veure acabada la seva seu, prop de dos mesos després de ser inaugurada l’Exposició. Sembla ser que van haver-hi problemes de tota mena; fins i tot van ser detinguts per la policia dos treballadors ianquis, per fer escàndol. Però els productes agrícoles i la maquinaria presentada van causar sensació, en especial un modern vagó de tramvia elèctric que va fer somniar a molts barcelonins en renovar el servei de transports. Encara que els més beneficiats per aquella fira van ser els empresaris del suro de Sant Feliu de Guíxols, que van exportar als EUA uns taps que tornarien, anys després, amb les primeres ampolles de refrescs.

Portada del Diari de Barcelona, de l’agost de 1888, on s’anuncia l’Exposició

Tot i la inflació de preus que va provocar –exactament igual que l’Exposició de 1929 i l’Olimpíada de 1992-, el balanç d’aquella fira va servir per rentar-li la cara a la ciutat i donar-li nous trets d’identitat; com l’estàtua dedicada a Colom, inaugurada aquell 1 de juny pel president Sagasta i el cònsol dels Estats Units a Barcelona. També va ser l’any que van començar a funcionar les Golondrinas, que duien als curiosos i als pescadors amb canya fins l’entrada del port. Aprofitant l’ocasió, moltes marines de guerra es van desplaçar a Barcelona, entre elles la dels EUA que va enviar la fragata USS Lancaster. Aquell vaixell es faria popular per les seves capacitats bèl•liques, però sobretot per la misteriosa mort d’un dels seus mariners. Aquest va ser trobat surant a l’aigua, davant de les escales de l’embarcador de la Pau. Encuriosida i commoguda la ciutat per aquest incident, se’l va anar a enterrar al cementiri de l’Oest, amb el taüt a sobre d’un carro de cavalls, cobert amb la bandera americana, mentre l’oficialitat i la marineria del vaixell l’acompanyaven en silenci. Allò va esdevenir una demostració d’afecte popular cap als Estats Units, que van rebre el condol de moltes institucions i particulars de la ciutat.

També n’hi va haver, però, que no es van deixar entendrir per aquella mort i expressaren les seves recances sobre les bondats del nou capitalisme. Per raons ben diferents, des de conservadors catòlics a militants obrers van començar a percebre la llibertat d’empresa americana com una amenaça futura als seus interessos. Entre aquelles primeres veus discordants destacava la del bohemi Pompeu “Peius” Gener, un dels grans protagonistes de les tertúlies barcelonines de finals del segle XIX, que va promoure autentiques campanyes antiamericanes escampant rumors forassenyats i poca-soltes. Per desacreditar-los, deia molt sovint que als Estats Units es fabricaven llaunes de misses concentrades, per als catòlics amb pressa o que tinguessin que viatjar.

Tot i les veus dels detractors, qualsevol cosa arribada dels EUA coneixia un èxit immediat. Exemple d’això es va poder veure el Nadal de 1889, quan William F. Cody –més conegut per Buffalo Bill- va instal•lar el seu circ Exhibition of American Indian and Frontier Life en un descampat de la part alta de l’Eixample, entre els carrers de Muntaner i Aribau. Fins i tot la meva avia materna –al cel sigui- se’n recordava, perquè algú de la família l’havia anat a veure. Durant dècades es van estar explicant als nens anècdotes i rumors d’aquella visita. Buffalo Bill va arribar a Barcelona sis dies després que haguessin assassinat a la seva estrella, el cap dels sioux “Brau Assegut”; i en el mateix moment que al port eren provades les qualitats nàutiques del submarí dissenyat per Isaac Peral. Ràpidament, mister Cody va agafar habitació al luxós hotel Cuatro Naciones de la Rambla, on també s’havia allotjat el general i expresident Ulysses S. Grant l’octubre de 1878. Va donar una concorreguda roda de premsa sota el monument a Colom, rodejat de guerrers amb plomes i autèntics cowboys. I va anar a que li arranquessin un queixal a l’hospital de la Santa Creu, que va estar molt de temps exposat en una vitrina.

Buffalo Bill amb uns quants dels sioux que van venir a Barcelona

Durant la seva estada a Barcelona van morir diversos components de la companyia, entre els quals hi havia el cap de pista, el coronel Frank Richmond –un heroi de la guerra de Secessió-, i diversos membres de la tribu dels sioux, que deuen seguir enterrats a casa nostra. Els indis també van ser protagonistes d’una llegenda urbana que es va fer molt popular en el tombant de segle. A Gràcia van desaparèixer misteriosament dues criatures i la fantasia popular va voler que els indígenes de les planures americanes fossin caníbals i les haguessin segrestat per cruspir-se-les. Van tenir que intervenir les autoritats per calmar els ànims, tot i que la història dels pellroges menjadors de nenes d’en Bufa-li l’Ull es va estar explicant encara molts anys després.

Mentre la ciutat encara explicava histories d’indis, van començar a arribar notícies molt preocupants. A Cuba les coses anaven maldades. L’illa havia estat diverses vegades al centre del debat polític a Catalunya. Per a uns era un espai molt productiu que es devia conservar a qualsevol preu; per als altres, la victòria dels insurrectes cubans obria la possibilitat que la nació catalana seguís la mateixa sort. Aquell any de 1895 arrencava la primera biblioteca pública que va tenir la ciutat: la Biblioteca Arús, al passeig de Sant Joan. Just a l’entrada, el seu fundador va instal•lar-hi una rèplica de dos metres de “La Llibertat guiant al Món”, la famosa estàtua de Frederic-Auguste Bertholdi que nou anys abans havia regalat l’Estat francès a la ciutat de Nova York. A part de l’alçada, les úniques diferències visibles eren el color –la de Barcelona és d’un rovellat fosc, mentre l’original es verdosa-, i el text del llibre que la deessa duu a la mà esquerra. Mentre la nord-americana recorda les dates de la revolució americana i francesa –IV juillet 1776 et XIV juillet 1789-, la que encara es pot veure a la coneguda biblioteca maçònica diu: Alma libertas (Ànima alliberada). Segur que els insurrectes cubans –els famosos mambises- pensaven alguna cosa semblant, tot i que no en llatí.

Per treure’ls aquelles idees subversives del cap, el govern espanyol va enviar al temut general Valeriano Weyler Nicolau, que va sortir de Barcelona amb 40.000 soldats. Les Golondrinas els duien cap els vaixells de transport, mentre la banda municipal tocava pasdobles al moll. Convertida la ciutat en principal punt de sortida de tropes, la representació a Barcelona dels Estats Units va ser elevada –estratègicament- a la categoria de Consolat General. Sonaven tambors de guerra, mentre el president Cleveland rebia cada cop més pressions per intervenir a Cuba. Sobretot després que Weyler –conegut com The butcher of Cuba (el carnisser de Cuba)- engegués una repressió indiscriminada, arribant a cremar plantacions i poblacions senceres, i tancant a milers de persones dintre d’autèntics camps de concentració. Quan aquesta estratègia va fracassar -l’any 1897-, el govern va retirar del comandament al general mallorquí i va començar a parlar d’autonomia. Però era massa tard.

La guerra va tenir un gran impacte a Catalunya. Una part molt important de l’exèrcit colonial estava integrat per reclutes catalans, al mateix temps que caps com Josep Miró lluitaven amb els insurrectes cubans. Els empresaris veien trontollar els seus negocis i inversions, mentre els EUA –que havien fet diverses ofertes per comprar l’illa-, anaven estenent el seu control comercial per tot el Carib. El nou president William McKinley encara era partidari de mantenir-se al marge, tot i les pressions de la anomenada “premsa groga”, que atiava diàriament al poble nord-americà cap a la guerra. I llavors -el 25 de gener de 1898- va entrar al port de l’Havana el cuirassat nord-americà USS Maine.

Soldats espanyols a la guerra de Cuba

La nit del 15 de febrer la nau explotava, provocant la mort de 266 tripulants. Es va salvar l’oficialitat que, curiosament, es trobava quasi al complert en un ball de gala que les autoritats espanyoles havien organitzat en el seu honor. Al dia següent, el diaris de les cadenes de Willian Randolph Hearst i de Joseph Pulitzer assenyalaven als serveis secrets espanyols com els autors de l’atemptat i demanaven la declaració de guerra; una declaració que va arribar el 25 d’abril i que va provocar grans manifestacions i marxes patriòtiques a totes dues bandes de l’Atlàntic. A Barcelona, en conèixer la noticia va sortir una multitud als carrers, i al Liceu es va aturar la representació i els cantants van aparèixer a l’escenari amb una gran bandera groga i vermella, darrera de la qual va sortir la burgesia a donar suport al govern de Madrid pel mig de la Rambla.

En aquell conflicte -anomenat pels nord-americans A splendid little war-, el seu exèrcit va escombrar a l’exèrcit espanyol i va anorrear la flota. Van perdre la vida 16.500 soldats i mariners, i es van enfonsar 60 mercants i 16 vaixells de guerra. Els Estats Units van tenir 385 baixes i només van perdre una nau, l’USS Merrimac. La pau es va signar a Paris al 1900 i va significar la independència de Cuba; la cessió als EUA de les Filipines, Puerto Rico i Guam; i la venda a Alemanya de les illes Marianes, Carolines i Palaos. Un balanç demolidor que va quedar com un trauma col•lectiu per Espanya: El desastre del 98, simbolitzat en l’oracle popular del Más se perdió en Cuba. Catalunya va patir més de 3.000 baixes, un 36 % de les quals eren de Barcelona. No obstant, el trauma que va significar per a la resta de l’Estat espanyol va quedar atenuat aquí per l’expansió de la indústria i per l’ascens del nacionalisme, que va creure arribat un bon moment per negociar una nova situació política. Al 1900 s’obria novament el consolat barceloní, tancat des de feia dos anys (durant tot aquell temps la representació dels EUA l’havia portada el consolat d’Anglaterra). Tornaven també molts catalans, alguns amb grans fortunes i altres amb el cul a l’aire, que deixarien la seva petja a la ciutat en l’anomenat barri dels Indianos, a Sant Andreu del Palomar.

Aquest sector urbà és l’espai comprès pel passeig Maragall i els carrers de la Manigua, de Cienfuegos, de Felip II i de Concepció Arenal. Si s’hi arriben, veuran que tant les cases com els noms dels carrers tenen una personalitat pròpia. Fet no gens casual si tenim en compte que van ser urbanitzats a principis del segle XX, batejant-los amb noms com Matanzas, Pinar del Rio o l’Havana (actualment conegut per carrer Jordi de Sant Jordi). Tot i que els cronistes locals encara no s’han posat d’acord sobre la seva veritable naturalesa, la memòria popular sempre ha volgut que fos en aquest lloc on es van concentrar els combatents barcelonins retornats de Cuba. Història molt similar a la de la primera persona enterrada al cementiri de Montjuïc –el indiano Josep Fontrodona-, que podria haver donat el seu cognom a un dels carrers del Poble Sec on tenia propietats. I que formen -amb el monument funerari del cementiri de Les Corts dedicat als soldats caiguts a Cuba i Filipines- un dels pocs records que conserva la ciutat d’aquella guerra amb els Estats Units. L’altre potser seria l’afició pel rom i per la Coca Cola, doncs Barcelona va ser el primer lloc d’Europa en tastar el famós Cuba Libre.

ABANS DE LA SISENA FLOTA – SEGON CAPÍTOL

2010-12-15T08:20:00.000-08:00

El carrer Escudellers (Nat farbman 1953)

DELS COCKTAILS A LES BOMBES

Amb la victòria a la guerra de 1898, els Estats Units van perdre interès per Catalunya, i per la península Ibérica en general. Érem un tros de món de tercera fila i ni tan sols fèiem falta per ser un mercat accessori. Mentre aquí creixia un sentiment molt agressiu contra Amèrica del Nord; allí la veritat és que ens ignoraven. Però molt abans que el cinema i la música lleugera conquerissin als europeus, a Barcelona començaven ja ha arribar costums i modes importades des del país dels gratacels. L’any 1908 s’havia iniciat la construcció de la Via Laietana –el Wall Street català-; un tall de magnituds brutals en el teixit de l’antiga ciutat medieval. Aquesta avinguda, dissenyada una mica com un decorat (encara té, a banda i banda, un dens teixit d’estrets carrerons), va ser el lloc on es van construir els primers túnels del metro, molt abans que hi hagués metro. Els edificis -molts d’ells aixecats durant els anys del conflicte bèl•lic- reflecteixen el gust dels banquers i industrials locals per l’arquitectura de ciutats com Nova York. És aquí on es construeixen els primers office buildings, deutors de l’Escola de Xicago i equipats amb els únics ascensors que va tenir la ciutat en molt de temps. El resultat és un espai estrany, massa estret per poder ser comparat amb els seus models americans, que només acabat d’edificar ja s’havia quedat petit pel rònec tràfec de l’època; i massa ample i alt per travessar amb tanta fatxenda pel mig de la Ciutat Vella. No és doncs casual que durant molts anys es trobés en aquest indret la seu del Consolat General dels Estats Units a Barcelona (primer al carrer Jonqueres, i entre 1960 i 1992 a la mateixa avinguda); o que fos la primera seu de l’Institut d’Estudis Nord-Americans. I llavors va esclatar la Primera Guerra Mundial.

Fins aquell moment, els EUA era la nació que ens havia humiliat i ens havia espoliat les darreres colònies. Ara, amb mitja Europa sagnant i la neutral Espanya d’Alfons XIII enriquint a la burgesia catalana, la percepció que en teníem des d’aquí començava a derivar cap a l’admiració. Amèrica volia dir modern, funcional i ben fet. La neutralitat va ser molt rentable pel comerç i la indústria barcelonina, lluny dels combats i les carnisseries dels fronts de guerra. Al 1915 el nord-americà més conegut de la ciutat seguia sent mister Fred Stark Pearson, a qui encara recorden una avinguda i una estàtua de Josep Viladomat (ambdues al barri de Pedralbes).

El Paral•lel a principis del segle XX

Pearson havia fundat la Barcelona Traction Light and Power Company, més coneguda per La Canadenca. A més d’aixecar les tres xemeneies del Paral•lel i de protagonitzar una de les vagues més grans i recordades del moviment obrer local –l’any 1919-, aquesta companyia abastia de llum elèctrica a la ciutat, i participava en la construcció de tramvies i ferrocarrils. Aquell 1915 Pearson estava en boca de tots, doncs havia mort recentment a bord del Lusitania, un vaixell mercant enfonsat a l’Atlàntic per un submarí alemany, que va fer sentir les primeres veus exigint l’entrada dels Estats Units a la Gran Guerra.

Però el nord-americà més estimat era el barman Jack Urban (nom darrera del qual hi havia l’hongarès Irven Del Mónico), que governava a la barra de l’American Bar de l’Excelsior, a la Rambla. Autèntic introductor de nombrosos cock-tails, juleps i fizzs que van entusiasmar als bevedors locals; com el brandycold, el cherryflip o els combinats de xampany. Aquest professional de les begudes fredes formava part del selecte grup d’entusiastes de l’estil de vida americà, com l’Esteve Sala –primer propietari de l’American Soda, al xamfrà del carrer de Sant Pau amb la Rambla-, que va servir per primer cop patates fregides –chips- a la seva clientela per acompanyar la cervesa. Mesos després ja es podia demanar un còctel en molts llocs, com al bar del Polo Jockey Club de l’avinguda Sarrià, a la cafeteria dels hotels Colon i Ritz, a la braseria Itàlia de la Gran Via, al bar Automàtic de la Rambla o al Grill Room del carrer Escudellers, on va treballar també en Jack Urban.

És en aquells anys quan apareixen els primers vaixells de combat dels EUA que atraquen al port de Barcelona després de la guerra del 98. El juny de 1915 arriba el creuer lleuger USS Chester; la tripulació del qual es convidada per Rómulo Bosch i Catarineu a un partit de waterpolo entre l’equip del navili i el del Club Natació Barcelona. Les marines de guerra que llavors ancoraven regularment a Barcelona eren la francesa i sobretot l’anglesa, que en certa manera –entre 1917 i 1936- va jugar el mateix paper que tindria després la Sisena Flota. La capital catalana era permanentment visitada per la Mediterranean Fleet britànica que tenia la base a Malta; i fins i tot hi havien fondejat naus de l’Atlantic Fleet amb base a Gibraltar. Però els mariners anglesos mai van acabar d’adaptar-se bé als ambients tavernaris de la ciutat. Eren massa busca-raons amb la clientela autòctona i sovint marxaven sense pagar. En canvi, els mariners nord-americans només es barallaven entre ells i pagaven generosament les seves consumicions. Potser per això, un barri tan popular com el Districte Cinquè va ser batejat -l’any 1924- com el barri Xino, per comparança amb els coneguts Chinatowns de moltes ciutats ianquis. La invenció va ser d’un periodista local -Manuel Gil de Oto, malnom de Miguel Toledano-, que en tornar d’un viatge als EUA va publicar Los enemigos de América, on apareix per primera vegada aquest nom aplicat a Barcelona. Poc s’imaginava que arribaria a convertir-se en el lloc preferit pels mariners nord-americans.

Cartell d’allistament de la US Navy, a la Primera Guerra Mundial

Acabada la Gran Guerra, Barcelona va veure davallar la seva indústria i molta gent se’n va anar a l’atur. La Cambra de Comerç dels Estats Units –establerta l’any 1917 a la Rambla- veia caure el seu volum de negoci. De 1919 a 1925, el port havia registrat un tràfec cada cop més petit. Lluny quedava el gran moment de la marina mercant que, gràcies a la neutralitat, havia pogut créixer espectacularment. Les coses tornaven al seu lloc i dels 4.000 vaixells que havien fondejat a la ciutat aquell 1925, una tercera part eren estrangers. Entre els que van arribar per aquelles dates se’n va parlar molt de l’USS Scorpion, un luxós iot de la marina de guerra dels EUA –armat amb uns quants canons i una tripulació de prop de 40 homes-, que feia el servei de nau d’avis a l’esquadra americana al Mediterrani. En desembarcar a les escales del Portal de la Pau, el seu comandant –mister A.S. Dyart- va ser rebut per l’oficial de guàrdia de la Comandància de Marina. Aquella tarda, acompanyat del cònsol dels Estats Units, va anar a complimentar a les autoritats civils i militars de la ciutat, en una cerimònia protocol•lària que esdevindria una tradició en les posteriors visites de la Sisena Flota.

Aquell any de 1925 van haver-hi molts vaixells de l’US Navy a casa nostra. A l’abril fondejava el destructor USS Worden procedent de Marsella. Pel juny un altre destructor va entrar al port barceloní, l’USS Dale. I el juliol van desembarcar els cadets del buc-escola de la marina dels Estats Units, l’USS Annapolis. Finalment, aquell novembre, va arribar la primera esquadra dels EUA que es va hostatjar durant quasi un mes, formada pel creuer USS Pittsburg -un veterà de la Primera Guerra Mundial-, i els destructors USS Osborne, USS Preston i USS Charles Ausburn. La visita la repetirien, entre d’altres, els destructors USS Bruce i USS Coghan, i l’USS Breck, el 1926; i l’any següent, l’USS Sharkey i l’USS Lardner.

Per la revetlla de Sant Joan de 1927 van aparèixer pel port barceloní l’USS Thompson i l’USS Edwards, on es van trobar amb el creuer espanyol Cataluña. La coincidència va generar una discussió a l’ajuntament, doncs moltes veus van trobar poc patriòtic que la marina espanyola compartís acte de benvinguda amb els seus enemics a la guerra del 98. L’alcalde –en aquell moment el baró de Viver- ho va resoldre convidant a totes tres tripulacions a un berenar, celebrat a l’hotel Ritz, que va costar 3.285 pessetes. I desprès a un ball que -segons els que hi van ser-, va resultar animadíssim.

Aprofitant las noves relacions comercials establertes entre els Estats Units i la dictadura de Primo de Rivera, l’any 1928 també arribava per primer cop la Coca Cola, que va muntar la seva planta embotelladora a Barcelona –al número 71 del carrer de Balmes-, portada per Francesc Duffo Foix, que havia aconseguit la concessió i que fundaria més tard la coneguda marca La Casera. Aquella nova beguda refrescant va obtenir un gran èxit popular, sobretot entre els afeccionats a les curses de braus: segons reconeixia la pròpia empresa, el lloc on se’n venia més era a les places de toros de Las Arenas i de la Monumental. A Barcelona es vivia la sensació. Com deia la publicitat de la companyia, la vida semblava Deliciosa y refrescante; mentre al Passeig Nacional de la Barceloneta apareixia un gran cartell del conegut anunci Boy in the grass, on un noi xuclava entusiasmat amb una palleta d’una ampolla de Coca Cola, ajagut a l’herba. Aquell anunci, situat al costat de la rònega Puda de l’Antonet, s’arribaria a fer molt popular entre els banyistes, obligats a passar per davant si volien anar a mullar-se els peus a la platja. El vell i el nou -el got de vi i el refresc amb palleta-, a mig metre de distància l’un de l’altre, semblaven fatalment obligats a entendres.

L’any 1929 va ser el de la gran Exposició Universal a Montjuïc. Per aquell esdeveniment, va venir una banda militar de l’exèrcit americà -formada per 84 músics-, anunciada com la millor del seu país. També van fondejar al port barceloní diverses marines del món. Entre elles hi va haver una representació dels Estats Units formada pels cuirassats USS Arkansas, USS Florida i el famós USS Utah -actualment enfonsat a la badia de Pearl Harbor després de ser bombardejat per l’aviació japonesa-, que duien a bord un centenar llarg d’oficials i prop de 2.800 tripulants, entre els quals hi havia 925 cadets del col•legi naval d’Annapolis. Aquesta esquadra va generar molts comentaris, doncs va protagonitzar borratxeres i baralles històriques al barri Xino que es recordarien anys després. Molts barcelonins van anar al moll d’excursió, a berenar, només per veure de prop els exòtics vaixells i les seves turbulentes tripulacions. El diari La Vanguardia va seguir les passes dels mariners americans i –amb evident satisfacció- va publicar la crònica de la missa cantada celebrada per mossèn William A. Maguire -capellà d’un dels cuirassats-, a la que va assistir tota l’oficialitat catòlica:

“La escuadra de los Estados Unidos que recientemente ha estado en este puerto, ha puesto de relieve cuan sólidamente se profesa el catolicismo entre los americanos (...) Al salir los concurrentes de la iglesia, cumplido el precepto dominical, el sol, que con su clara luz brillaba en sus rostros, hacía patente la satisfacción y la serenidad de su espíritu (...) los transeúntes de la Rambla pudieron contemplar la marcialidad de la oficialidad y marinería”.

El col•lapse de la Borsa de Nova York es va fer sentir molt aviat a Catalunya, coincidint amb una època de fluides relacions amb els EUA Una part important del teixit econòmic català era a mans d’empreses dels Estats Units. El cinema, l’oci, fins i tot la manera de vestir seguia els canons que arribaven del país dels gratacels; i sectors tan importants com l’automobilístic o el de les comunicacions eren controlats pel capital nord-americà. Així no resulta estrany que l’arribada de la Segona República fos vista amb molta prevenció. Les grans indústries internacionals, acostumades a fer bons negocis a Espanya sota l’aixopluc de la monarquia, van sospitar que la democràcia significaria pèrdues i dificultats. Sobretot en produir-se la gran vaga de 1931 a la ITT, la gran companyia que controlava les línies de telèfon de la capital catalana. Tal i com anaven les coses, a mesura que l’enfrontament entre les esquerres i les dretes anava creixent, els empresaris americans van creure perillar els seus interessos. Quan el febrer de 1936 va guanyar les eleccions el Front Popular, una part important dels inversors començà a témer que el nou govern volgués nacionalitzar les seves empreses. I el que encara era pitjor, que això desencadenés un efecte dominó en altres països europeus, especialment a França. Així doncs, ja abans d’esclatar la Guerra Civil, els generals colpistes tenien un aliat poderós a l’altre costat de l’Atlàntic.

L’any 1931, en Gotarda pare fundava la cocteleria Ideal Cocktail Bar del carrer Aribau; i el 1933 obria Can Boada -al carrer Tallers-, fundada per un antic empleat del Floridita de l’Havana, que iniciaria el costum barceloní d’anar-hi a fer l’aperitiu el dia de Nadal, abans del dinar familiar. Triomfaven productes com el licor americà Sport Drink, o el formatge Blanco Americano Cow-Boy. Per la primavera de 1933 la ciutat es despertava amb l’horrorós assassinat d’un joier de Gràcia. Tenia la botiga al carrer Major -llavors anomenat Salmerón-, just al costat de la popular tenda de roba Els Dollars. La senyoreta Margaret Ortega –de nacionalitat nord-americana- era distingida com a Reina de la Festa en els Jocs Florals de 1934. Un any més tard eren processats quatre mariners ianquis per agredir a un guàrdia municipal en el cabaret La Criolla del carrer del Cid. I el 6 de maig de 1936 s’estrenava al teatre Tívoli la sarsuela La tabernera del puerto, del compositor basc Pablo Sorozabal.

Cartell de la sarsuela La Tabernera del Puerto

L’obra explicava els problemes de la encisadora Marola i el seu estimat Leandro, ficats en un brut negoci de contraban de cocaïna per culpa del pare d’ella. La taverna que donava nom a la obra era un local famós per la seva atractiva cambrera i per una clientela cosmopolita, on no faltava l’amoïnat Simpson –un amic anglès del protagonista-, i uns quants mariners nord-americans. El 14 de juliol es feia el Festival Tepsicore a Montjuïc:

”La parte de bailes modernos correspondió a “cláquet” o baile norteamericano clásico, a base de hacer sonar los pies sobre el tablado. Constaba de dos bailes: el primero, un “fox”, por las señoritas Dorothy Cinnamond y Rosita Torrente, vestidas con chaqueta blanca (chupa) y amplios pantalones negros, y tocadas con gorritos de marinero norteamericano”.

Quatre dies després esclatava la Guerra Civil.

Malgrat el seu desig de mantenir-se neutrals, els Estats Units es van veure molt aviat esquitxats pel conflicte. El 27 de juliol de 1936, la seva ambaixada va tenir que desmentir una informació de la radio rebel de Burgos, on s’assegurava que els serveis diplomàtics havien comunicat al govern de Washington que l’exèrcit de la República havia estat escombrat. Mentre els catòlics irlandesos, polonesos i italians dels EUA mostraven el seu suport a Franco, un sector molt important de la societat nord-americana es posava a favor dels republicans. A part dels enviaments de donatius i ajuda humanitària, els partidaris del govern de Madrid van començar a organitzar grans campanyes de pressió perquè Washington enviés ajut militar a la República. Però les armes no van arribar mai. Un any abans, quan Itàlia havia envaït Etiòpia, el Congrés nord-americà havia signar l’Acta de Neutralitat, que prohibia als ciutadans d’aquell país vendre armes a cap dels implicats en una guerra. Això no afectava a guerres civils, però des del primer instant es va aplicar al cas espanyol.

Per si no quedava prou clar, el gener de 1937 –i amb l’opinió en contra del seu ambaixador a Madrid, Claude Bowers-, l’administració Roosevelt va signar una nova llei de neutralitat, que venia a completar la de 1935. Des d’aquell moment, declarava prohibit exportar material bèl•lic, transportar-lo en vaixells nord-americans o concedir crèdits a un dels bàndols d’un conflicte armat. Aquesta llei va provocar moltes protestes als EUA; fins i tot el Secretari d’Estat Cordell Hull -conegut per les seves simpaties franquistes- va arribar a demanar al Congrés l’aixecament de l’embargament d’armes a la República. Però res va canviar.

A part de blat, llet en pols i ambulàncies –com les enviades per l’International Labor Defense-, l’ajuda governamental a la República va ser molt escassa. El president Roosevelt va condemnar el Cop d’Estat dels militars espanyols i la seva postura personal sempre va ser contraria a Franco. Tanmateix, no va voler irritar als seus votants catòlics –de tradicional militància demòcrata- i a una part important dels empresaris del país. Això explica la postura tan ambigua del govern de Washington durant la Guerra Civil.

El president Franklin D. Roosevelt

Mentre el govern dubtava, les indústries petroleres i automobilístiques ianquis enviaven grans carregaments a ports suposadament neutrals, que eren tramesos als militars colpistes. En contra del Secretari de Interior Harold Lokes, del Secretari d’Hisenda Henry Morgenthau o del Vice-Secretari d’Estat Wells Sumner -que donaven suport a la República-, l’Acta de Neutralitat no es va aplicar en productes tant o més necessaris per una guerra com la gasolina. Empreses com la Texaco o l’Standard Oil van subministrar a crèdit el carburant necessari pels tancs i els avions dels rebels. Altres corporacions com la Ford, la General Motors i la Studebaker van enviar milers de vehicles a Burgos, mitjançant empreses fantasmes. La catòlica Detroit i la texana Dallas van ser els principals puntals d’aquest ajut. Fins i tot els fabricants d’armes van vendre els seus productes a Alemanya i Itàlia, tot i saber que acabarien en mans del general Franco. A canvi, aquest va enviar tones d’olives –principal moneda de l’Espanya feixista-, que van acabar en milions de cock-tails nord-americans.

ABANS DE LA SISENA FLOTA – TERCER CAPÍTOL

2010-12-15T08:17:00.000-08:00

UN SEGELL AMB MISSATGE

La Segona República espanyola potser ha estat un dels pocs governs de la història que, tot i tenir la simpatia de les potències de l’època –França, Gran Bretanya i els Estats Units-, va perdre una guerra legítima, totalment deixada a la seva sort pels seus aliats naturals. En el cas nord-americà això encara és més paradoxal, doncs Roosevelt va fer moltes declaracions de condemna al feixisme; i la seva muller Elionor era una activista prorepublicana, amiga personal del socialista Álvarez del Vayo. De fet, els EUA van tenir diverses oportunitats de fer alguna cosa més pels partidaris de la democràcia a Espanya. El desembre de 1936, per exemple, el cuirassat franquista España va disparar contra el destructor nord-americà USS Erie, al port de Gijón. Tanmateix, l’Erie no era el Maine, i l’atac no va tenir conseqüències en el govern de Washington.

Malgrat que a l’enterrament del líder anarquista Bonaventura Durruti -en passar per sota el balcó del Consolat General de Barcelona- es va abaixar la bandera nord-americana a mitja asta en senyal de dol, els republicans van ser tractats amb molta prevenció, capaços de fer esclatar una revolució soviètica al sud d’Europa. Fins i tot quan –el gener de 1937- les tropes de Mussolini van bombardejar el consolat dels Estats Units a Màlaga, el Departament d’Estat no va voler fer cap protesta oficial.
Per provocar una reacció, durant els primers mesos de combat la premsa republicana va estendre rumors que podessin decidir als nord-americans, com l’hipotètic desembarcament de 3.000 voluntaris japonesos a Cadis per lluitar amb l’exèrcit franquista. Per aquelles dates el Japó i els Estats Units ja havien iniciat les hostilitats per l’ocupació japonesa de la Xina. Encara que la campanya més sibil•lina la va posar en marxa el govern republicà en editar un segell de 1 pesseta en l’aniversari de la Constitució dels EUA (1787-1937), on es veu a l’estàtua de la llibertat davant de les banderes republicana i nord-americana –i la frase: Conmemorativo con cordialidad de la República Española a los amigos de los Estados Unidos-, refiant que això commouria a Roosevelt, que era un conegut col•leccionista filatèlic. Tanmateix, no sembla pas que aquest valor postal i els presumptes combatents nipons tinguessin cap conseqüència pràctica en el conflicte.

Segell republicà commemoratiu de la Constitució dels EUA

L’única ajuda rebuda per part dels Estats Units ho va ser a caire particular; com els voluntaris de la Brigada Lincoln, o els actes patrocinats per la Lliga d’Escriptors Americans o per diversos intel•lectuals de Nova York com Rockwell Kent, Martha Graham, Lagston Hughes o Clifford Odets, que van expressar públicament les seves simpaties republicanes. També van optar pels republicans els estudis de Hollywood –amb la tasca propagandística d’actors i músics com Bob Hope, Shirley Temple, Benjamin Britten o Benny Goodman-, que van recaptar fons. Com va publicar el Comitè de Coordinació i Informació per a l’Ajuda a l’Espanya Republicana, dels 400 escriptors americans entrevistats, només 1 es va pronunciar a favor de Franco. Però això tampoc va fer canviar el curs dels esdeveniments. A l’hora de la veritat, l’ajut més important rebut dels Estats Units va ser humanitari.

Amb la coordinació del ministre de Treball i Assistència Social del govern Negrín –el català Jaume Aiguadé-, diverses organitzacions nord-americanes van enviar aliments, roba, material sanitari i finançament per tenir cura del milió i mig de refugiats –especialment infants- que s’amuntegaven a zona republicana. L’any 1937, el govern de València va fer pública una petició dels EUA per recollir a uns 5.000 nens espanyols, com ja havien fet els governs de Mèxic, França, Bèlgica o la URSS. Una part d’aquest ajut estava a càrrec de l’American Friends Service Committee –pertanyent a l’esglèsia cuáquera-, que es va ocupar de moltes criatures fins i tot quan –l’any 1942- els alemanys van ocupar França, on s’havien refugiat en acabar la Guerra Civil espanyola. O d’organitzacions com Plan, creada pel poeta britànic establert a Sant Feliu de Guíxols Langdon-Davies, que buscava l’apadrinament de molts infants per part de personatges coneguts de la Gran Bretanya i els Estats Units. Gent com Gary Cooper, Groucho Marx o Dorothy Parker van participar en aquest projecte, que va tenir el seu representant més poderós en la persona de l’esposa del president nord-americà –Elionor Roosevelt-, que va afillar a un nen basc.

Només durant els grans bombardeigs aeris sobre Barcelona -març de 1938-, va semblar que les coses podien canviar. En aquelles dates, el Secretari d’Estat Cordell Hull va manifestar a la premsa que creia parlar en nom de tot el poble nord-americà, en manifestar el sentiment d’horror davant del que havia passat a Barcelona, i en expressar la sincera esperança que en el futur no fossin considerats objectius els centres urbans on vivia població civil. Una bonica retòrica que no es va reflectir, finalment, ni en l’aixecament de l’embargament comercial, ni en una diplomàcia internacional més propera als interessos dels republicans. De fet, aquell mateix any, mentre començava la batalla de l’Ebre, els serveis diplomàtics de la República van patir una dràstica reducció, provocada per la dramàtica situació d’un país al caire de l’esfondrament econòmic. La quota d’Espanya a la Societat de Nacions es va reduir a 891.500 pessetes anuals. I només es van poder tenir obertes 6 ambaixades: les d’Argentina, França, Mèxic, Gran Bretanya, l’URSS i els EUA.

Quan –l’octubre de 1937- el govern republicà es traslladà a Barcelona, el Consolat General passà a ser l’Ambaixada dels Estats Units, i la seva seu s’instal•là a l’avinguda del Tibidabo, en una luxosa torre propietat de l’empresari nord-americà Max Klein, que estava casat amb la filla del famós doctor Andreu -el de les pastilles-, principal promotor del parc d’atraccions del Tibidabo. El lloc es va fer molt popular durant la batalla de l’Ebre, vigilat de prop pels serveis secrets comunistes, que cercaven desertors de les Brigades Internacionals quan intentaven refugiar-se a l’ambaixada o a l’hotel Majestic, on estaven hostatjats la majoria dels corresponsals de premsa estrangers. A les rodalies d’aquests dos edificis es van detenir uns quants voluntaris nord-americans, que van acabar tancats a la presó de Castelldefels o al presidi habilitat d’Horta. Fins i tot la premsa barcelonina –sotmesa llavors a censura- es va fer ressò d’un d’aquests casos, l’agost de 1938, quan es va demanar la pena capital per Louis Aaron Widder -per haver-se adormit estant de guàrdia- i per David Bleir, finalment condemnats a treballs forçats. Menys sort van tenir brigadistes com Albert Wallach, Paul White o Bernard Abramofsky, que van ser afusellats.

Durant la Guerra Civil, les úniques unitats de l’exèrcit dels Estats Units que van operar a Espanya van ser els vaixells destinats a l’Special Services Squadron, a qui es va conferir la missió d’embarcar als seus ciutadans des de diferents ports espanyols i protegir els interessos del seu país. En principi, l’any 1936 van ser assignats a aquest servei el cuirassat USS Oklahoma, el creuer USS Quincy i la patrullera Cayuga. Aquesta unitat fou substituïda -l’octubre del mateix any- pel Temporary Squadron 40-T, integrat pel creuer USS Raleigh –buc insígnia on hi havia el comandament, a càrrec de l’almirall Arthur P. Fairfield-, els destructors USS Kane i USS Hatfield, i la Cayuga. La resta del conflicte, aquest esquadró sempre va estar format per tres naus –no sempre les mateixes- i una patrullera; fins a intervenir, per darrera vegada, l’any 1939, durant la desfeta republicana.

El 10 d’agost de 1936 fondejava l’USS Quincy, que va ser el primer dels quatre que van arribar a Barcelona, on va coincidir amb l’Alberto di Giussano, una nau italiana enviada en idèntica missió per Mussolini. Al Quincy –un creuer pesat de la classe Nova Orleans- també se l’hi va encarregar l’evacuació del consolat nord-americà de Palma de Mallorca, en caure la illa en mans dels militars colpistes. I encara va tornar a Barcelona el 5 i el 10 de setembre d’aquell mateix any, essent rellevat per l’USS Raleigh. Onze dies després -el 21 d’agost- qui fondejava al port barceloní era l’USS Oklahoma, un gros cuirassat de la classe Nevada, molt conegut pels afeccionats a la Segona Guerra Mundial per haver estat un dels pocs vaixells que va sobreviure a l’atac de Pearl Harbor. A part de Barcelona, va visitar els molls de Bilbao, Màlaga i Cadis recollint a ciutadans nord-americans que fugien dels combats. Per la seva banda, l’USS Raleigh era un creuer lleuger de la classe Omaha, que també va sobreviure a l’atac de Pearl Harbor. Com a buc insígnia de l’esquadró 40-T, va atracar al port de València el 27 de novembre de 1936, per recollir a diferents ciutadans dels Estats Units, entre els quals hi havia el personal de l’ambaixada, que venien en autocar des del Madrid assetjat. Al dia següent va fer el mateix a Barcelona i va anar a deixar al seu passatge a Marsella.

El darrer vaixell que va arribar a la capital catalana –el 24 de gener de 1939- va ser l’USS Omaha, un creuer lleuger que donava nom a la classe Omaha. La nit abans, el president Negrín havia ordenat evacuar de la ciutat l’aparell administratiu del govern, i –per primer cop en tot el conflicte- havia declarat l’Estat de Guerra en territori republicà. Aquell va ser el dia del pànic, en saber-se que les administracions d’Espanya, Catalunya i el País Basc fugien cap a la frontera francesa. Al mateix temps que començava l’èxode de civils en massa es produïa l’últim bombardeig aeri de Barcelona, que va afectar sobretot al port. L’Omaha –que portava des del desembre de 1937 a l’esquadró 40-T- es va trobar amb un moll ple de ferralla i amb més de 30 vaixells enfonsats –entre mercants, bous pesquers i alguna Golondrina-, amb una població famolenca i amb una ciutat en ple caos. La gent que va recollir van ser dels últims en abandonar la ciutat per mar.

El mateix 24 de gener sortia al carrer la darrera edició de La Vanguardia republicana. A la portada es podia llegir: El Llobregat puede ser el Manzanares de Barcelona, en clara al•lusió a la defensa de Madrid tres anys abans. A la mateixa pàgina s’anunciava la tornada a Barcelona d’Álvarez del Vayo i un possible aixecament de l’Acta de Neutralitat dels EUA, després de les gestions fetes a Washington per enviar armes nord-americanes a Espanya. La República s’acomiadava a Barcelona encara somniant amb rebre l’ajuda providencial dels americans, com el Setè de Cavalleria del cinema. Dos dies després, l’exèrcit marroquí, els requetés navarresos i els italians de la Littorio ocupaven la ciutat. El 27 de gener es celebrava la primera missa pública feta a Barcelona després de la guerra, al ben mig de la plaça Catalunya. L’havia organitzada el Cos d’Exèrcit de Navarra del general Yagüe i l’oficiava el pare Torrents. Per donar-li més lluïment, la Banda Municipal va tenir que interpretar -durant la celebració de l’acte- diversos fragments de la sarsuela Luisa Fernanda, del mestre Moreno Torroba, en tenir poc repertori de música religiosa. Quasi un any més tard, les organitzacions d’antics combatents de la Brigada Lincoln van comunicar que en aquells mesos havien tornat als Estats Units uns 1.500 voluntaris nord-americans, fets presoners en diversos combats; i que encara en quedaven set a les presons de Franco.

ABANS DE LA SISENA FLOTA – QUART CAPÍTOL

2010-12-15T08:11:00.000-08:00

Mariner a Barcelona, a la revista LIFE (Nat Farbman 1953)

UNA CIVILITZACIÓ D’INSECTES

Amb la victòria dels militars, l’any 1939 el Consolat General dels Estats Units a Barcelona va tornar a la seva seu del carrer Jonqueres. El govern de Washington, tot i que amb moltes reserves, reconeixia a les noves autoritats franquistes. Aquesta raó va justificar el cessament –el gener d’aquell mateix any- de Claude Bowers, que havia estat l’ambaixador prorepublicà durant la guerra; i el nomenament d’Alexander W. Weddell com a nou representant de la diplomàcia nord-americana. Tanmateix, això no volia dir pas que els Estats Units tinguessin gaire bona imatge entre els guanyadors. Franco era llavors un fanàtic aliat d’Alemanya i Itàlia, mentre la Falange començava una davallada cap a un ferotge antiamericanisme. Com publicava el diari ABC a mitjans de 1939:

”No hay empresa protestante, masónica o anárquica que no esté proteguida o financiada por Estados Unidos”.

Així, coincidint amb el començament de la Segona Guerra Mundial, als carrers de Barcelona tot el que sonava a francès o a anglès (no diguem ja a rus) es va tornar sospitós. Desapareixia la coneguda botiga New York Radio –al carrer Pelai 11-; mentre el cinema New York -del carrer Girona 175- passava a anomenar-se España. L’antiga agència de detectius New York Information del carrer Tallers 55 –que durant la guerra també havia estat autoescola- es va reciclar com a tenda de compravenda d’automòbils, pisos i finques, on també s’expedien els cupons de la gasolina racionada. L’empresa rebia el nom castellanitzat de Nueva York i es mudava al carrer Tallers.

Poc després desapareixia l’Academia Americana d’automobilisme -Consell de Cent, a tocar de Pau Claris- que havia lluitat la seva guerra particular l’any 1936, quan els seus rivals de l’Autoescuela Barcelona –de la plaça Universitat- havien publicat un anunci al diari –durant setmanes- on deien que l’Americana havia plegat. S’oferia als alumnes presumptament abandonats una oferta per aprendre conducció, reglament i mecànica per només 87 pessetes; en un cas clamorós de mala bava comercial i publicitària. L’Americana havia contestat publicant un altre anunci on ho negava tot i rebaixava el preu dels seus cursos també a 87 pessetes, afegint: clases especiales para señoritas. Ara, en els primers compasos de la posguerra, l’Autoescuela Barcelona -fins llavors publicitada com: la única dirigida por un ingeniero industrial-, hi va afegir: y por el ex jefe de la Escuela de Automovilismo del Ejército en Sevilla.

El nou Règim exposava per aquelles dates la seva teoria de les dos guerres: la primera entre l’Eix i els aliats occidentals, en la que el franquisme es declarava neutral. La segona entre l’Eix i la URSS, on –en cas de produir-se- el govern de Madrid es considerava bel•ligerant. Tanmateix, les relacions entre l’Espanya franquista i els Estats Units van donar diversos símptomes de desacord. Entre 1939 i 1941, Franco havia ratificat un pacte d’amistat amb Alemanya i venia wolframi, mercuri i zinc als nazis, provocant les protestes dels aliats. Així, l’any 1940 ja van començar les iniciatives per aïllar internacionalment a la dictadura espanyola; i diversos governs llatinoamericans van trencar relacions amb Madrid i van reconèixer al govern republicà a l’exili. La Falange reaccionà condemnant als Estats Units, a qui feia responsables de la situació; i es començà a parlar de la demoplutocracia americana i de la Babel dineraria de Wall Street. La premsa d’aquells dies venia farcida de comentaris despectius, com els articles a l’ABC de Julio Camba quan titllava als Estats Units de Civilización de insectos, acusada d’haver transformat el capitalisme en una nova religió. Federico de Urrutia ho deixava ben clar, quan deia al mateix diari que les fabriques i els mercats borsaris eren Los templos de esta nueva y brutal religión materialista, en donde se reza con máquinas calculadoras y se adora al becerro de oro fundido en forma de lingotes geométricos.

Per aturar aquesta mala influencia –l’octubre de 1940-, Serrano Suñer anunciava la creació del Consejo de la Hispanidad, destinat a difondre la cultura espanyola a tota Amèrica. En realitat, el que pretenia aquesta organització era tallar els vincles entre els EUA i l’antic imperi espanyol, fomentant la idea d’una Espanya convertida en Eje espiritual del mundo hispánico i ressaltant els valors de la Madre patria i la llengua comuna. Immediatament, l’OSS (la futura CIA) es va posar a seguir les passes dels falangistes a Amèrica; sobretot de la Falange Exterior i les organitzacions amigues com la Falange Nacional xilena, la Unión Falangista Venezolana, la Falange Socialista Boliviana, la Falange de la República Dominicana o la Falange Boricua de Puerto Rico. Segons el pla Chase dels serveis secrets nord-americans –redactat l’any 1943-, aquelles organitzacions eren “l’exèrcit secret de l’Eix”, els ulls i l’oïda de Hitler al pati del darrera dels Estats Units. Fins i tot, la Falange cubana va provocar la intervenció de l’OSS, que la va acusar de crear una quinta columna pronazi. Immediatament, el govern cubà –aliat incondicional dels Estats Units- va dissoldre el partit i va fer detenir al seu secretari territorial, expulsat cap a Espanya per un delicte d’espionatge; la qual cosa va provocar un incident diplomàtic entre tots dos governs.

Tot va canviar, però, el febrer de l’any 1942, quan l’ambaixador Weddell va ser substituït per un diplomàtic amb un perfil més proper a les noves autoritats: Carlton J.H. Hayes, professor d’història especialitzat en Espanya i catòlic recalcitrant. La nova situació donava a Franco un cert marge. Els aliats estaven disposats a pactar amb ell, a canvi de mantenir la seva neutralitat. Per altre banda, el dictador també començava a tenir dubtes sobre la victòria de l’Eix. En una entrevista amb l’anterior ambaixador Weddell, ja li havia transmès el seu desig d’iniciar unes bones relacions amb la Casa Blanca; mentre el diplomàtic nord-americà li oferia ajut econòmic, a canvi de garantir la no intervenció de tropes espanyoles en un hipotètic desembarcament aliat al nord d’Àfrica.

Entrevista entre Franco i Mussolini

Pel maig de 1942 va passar per Barcelona -camí de Lisboa i procedent d’Itàlia- un grup de 78 diplomàtics i periodistes dels Estats Units que havien estat presoners de les forces de l’Eix, intercanviats per diplomàtics i periodistes italians empresonats pels nord-americans. Pocs mesos després, Franco treia del govern a Serrano Suñer, principal partidari de l’aliança amb l’Alemanya nazi i promotor de la Falange Exterior. Diuen que aquell dia, a l’ambaixada nord-americana de Madrid es va brindar amb xampany. En realitat, Franco era tan germanòfil com el seu cunyat, però li havia estat impossible entrar a la guerra en tenir un exèrcit mal preparat, un país que passava gana -sense infraestructures i sense gasolina-, i uns aliats a l’Eix incapaços de satisfer les seves ambicions d’apoderar-se de l’Àfrica francesa. D’altre banda, a Washington no consideraven un perill gaire greu l’entrada d’Espanya al conflicte, però veien les dificultats que tindrien –especialment a Gibraltar- si la Península es convertia en territori enemic.

Fruit d’aquestes mancances mútues, Franco i Roosevelt no van tenir més remei que acostar-se, ni que fos amb el nas tapat. Així, aquell mateix any van començar les negociacions per garantir la no intervenció de l’exèrcit espanyol, assegurant com a contrapartida el subministrament de petroli. També van haver-hi contactes entre el general Luis Orgaz –Alt Comissari al Marroc- i l’Encarregat de Negocis nord-americà a Tánger, J. Rives Childs, per tal que l’exèrcit al protectorat espanyol lluités a favor dels aliats en cas d’una invasió alemanya del Marroc. A canvi, els EUA es comprometien a donar-li tot el suport, armament i subministres que li fessin falta per un hipotètic enfrontament amb l’Afrika Korps. Orgaz, conegut des de llavors com un bon amic dels Estats Units, va acceptar el tracte i va aclarir les poques simpaties que tenia cap als nazis. Evidentment, un cop coneguda l’existència de l’operació Torch, els espanyols van avisar a Hitler, convençut encara que allò era pura diversió i que l’atac real seria per les costes de Senegal. Però van fer-se els despistats quan 3 portaavions, 8 creuers, 2 destructors, 8 petrolers i 50 vaixells de càrrega (els famosos Liberty ships) es van concentrar a Gibraltar, a la vista -des d’Algeciras- de les autoritats marítimes espanyoles, que només els hi va faltar demanar que creuessin l’Estret de nit per poder dir als alemanys que no se’n havien adonat pas.

La matinada del 8 de novembre de 1942, l’ambaixador Hayes va portar una carta del president Roosevelt a Franco:

“Estimat general, per tractar-se de dues nacions amigues en el millor sentit de la paraula (...) vull manifestar-li senzillament les raons que m’han forçat a enviar una poderosa força militar americana en ajut de les possessions franceses del Nord d’Àfrica (...) Espero que vostè confiï plenament en la seguretat que li dono que, de cap manera, va dirigit aquest moviment contra el govern o el poble espanyol, ni contra el Marroc o altres territoris de ultramar. Crec també que el govern i el poble espanyol desitgen conservar la neutralitat i seguir al marge de la guerra. Espanya no té res que témer de les Nacions Unides”.

La resposta del dictador va ser tan amable que fins i tot els alemanys van comprendre que Espanya estava canviant de bàndol. Al dia següent, mentre començava l’operació Torch i els aliats desembarcaven al nord d’Àfrica, el general Franco era de caça. Sembla que aquella nit se l’havia passat de genolls, resant perquè els nord-americans no envaïssin les illes Canàries o Andalusia.

L’exèrcit dels Estats Units desembarca al nord d’Àfrica

Aquell desembre, encara es va signar un darrer protocol secret amb Hitler, en el que es preveia un gran enviament d’armes a Espanya perquè l’exèrcit de Franco impedís una intervenció militar aliada a la Península. Però d’aquesta ajuda només van arribar 8 avions. Era evident que Alemanya no estava en condicions d’ajudar a ningú. A més a més, es va conèixer l’existència del pla Blackbone, que preveia enviar tropes britàniques i nord-americanes a atacar Ceuta i Melilla en cas que Espanya lluités a favor dels alemanys. Això va fer decidir definitivament a Franco. Tot i que no ho va comunicar públicament, el govern de Madrid va canviar d’aliances. Quan diversos avions dels EUA van caure tocats al Marroc espanyol, se’ls va immobilitzar i 54 aviadors van ser portats a Espanya, on van passar la resta de la guerra gràcies a la seva ambaixada i al tracte preferent que van rebre de les autoritats franquistes.

Ara els aliats americans estaven a pocs quilometres de la frontera i no quedava clar quines eren les seves intencions. Per esbrinar-ho, Franco escollí novament al general Orgaz, i aquest s’entrevistà amb el famós general George Smith Patton, el 4 de gener de 1943. Com expliquen Gustau Nerin i Alfred Bosch, la reunió tenia tots els números per ser un fracàs absolut. Orgaz no va rebre les seves instruccions fins després de l’acte, i Patton pensava trobar-se amb una mena de feixista antipàtic. Tanmateix, per sorpresa de tothom, els dos militars es van caure molt bé des del primer moment. El general nord-americà va fer un explícit elogi de les tropes que havien desfilat en honor seu i va definir la relació amb Orgaz com d’una cordial camaraderia, en la que no van faltar acudits i bromes grolleres entre tots dos. Finalment, Patton va fer un brindis a la salut de Franco i -de tornada-, tots dos generals van acabar tenint una llarga conversa sobre malalties venèries. De fet, l’ultraconservador militar nord-americà sempre es va trobar més a gust amb els seus presumptes enemics que amb els seus aliats britànics i francesos; no diguem ja amb els seus suposats aliats soviètics, pels que sentia un odi ferotge. Pel juny d’aquell mateix any, Orgaz va entrevistar-se amb el general Clark, a Melilla. Aquesta vegada la cosa no va ser tan distesa. Lluny de l’estil barroer i desimbolt de Patton, l’estirat Clark va anar-hi per garantir que l’exèrcit dels EUA no atacaria a Franco mentre els alemanys no entressin a Espanya.

No obstant, els franquistes seguien col•laborant amb Hitler. Poc després l’avisaven que Churchill i Roosevelt celebrarien una conferencia a la ciutat marroquina de Casablanca, encara que el traductor es va confondre i va comunicar que la reunió seria a la Casa Blanca de Washington. L’any 1943 també va ser el de l’incident Laurel, qual el ministre d’Assumptes Exteriors –el general Jordana- va enviar un telegrama de felicitació a José P. Laurel, president del govern titella de les Filipines sota autoritat dels japonesos; provocant una violenta reacció del govern de Washington. Poc després, la diplomàcia nord-americana amenaçava amb tallar el subministrament de petroli a Espanya i cancel•lar tota exportació de productes americans, si Franco continuava venent wolframi a Alemanya. Jordana encara tornaria a ficar la pota, queixant-se a la Casa Blanca de que oblidava que Espanya “havia cooperat activament amb els aliats i que encara ho estava fent”. Tot i que per exemple de cinisme el de Franco, que després de la batalla d’Stalingrad es va oferir com a mitjancer de pau... entre Hitler i Stalin!

Aquell any li van canviar l’escut a la Guàrdia Civil; de les clàssiques lletres GC van passar a una espasa creuada amb un feix de fasces com en el feixisme italià (distintiu que, per cert, encara no ha estat canviat). Al mateix temps, el govern autoritzava la distribució de propaganda nord-americana impresa i cinematogràfica en castellà. La llum verda pel material documental ianqui va irritar als governs de l’Eix, que van protestar. Per solucionar el conflicte, Franco decidí crear el seu propi noticiari: el No-Do. Més sort van tenir els mitjans escrits, apareixent les primeres revistes dels EUA als quioscs de premsa, com les versions espanyoles de Victory o USA; alhora que l’agència de noticies americana –l’OWI- obria una oficina a Barcelona, dirigida per John Caragol.

La ràdio alemanya emetia setmanalment un programa informatiu d’una hora i mitja de duració -anomenat La hora española-, i dos programes humorístics setmanals de mitja hora (Mariquilla y sus secuaces i Cabaret político), que feien els dissabtes per la nit. A partir d’aquell moment, l’OWI va emetre un programa de dos hores que coincidia amb aquests, amb varietats, música i una radio-novel•la. De cop, amb la possibilitat d’escoltar La voz de América, els oients de radio es van tornar proaliats. L’americanització del franquisme estava a punt de començar, amb una de les operacions de maquillatge més notables de la història.

ABANS DE LA SISENA FLOTA – CINQUÈ CAPÍTOL

2010-12-15T07:56:00.000-08:00

MIREM CAP A UN ALTRE COSTAT

El gener de 1944, les tropes aliades desembarcaven a Anzio, provocant la descomposició del règim feixista de Mussolini. Al mateix temps, l’estreta relació del govern de Madrid amb el de Berlín seguia provocant divergències amb els nord-americans. Farts d’aquell estira i arronsa, el febrer de 1944 els EUA van suspendre el subministrament de petroli, provocant serioses dificultats a l’economia espanyola. Com va reconèixer, anys més tard, l’ambaixador Carlton J.H. Hayes: “El petroli va ser l’as en les cartes econòmiques que teníem i jugàvem a Espanya”. Tres mesos després, veient que la situació es deteriorava amb rapidesa, Franco va cedir, reduint en un 50% el wolframi enviat a Alemanya, tancant el consolat alemany a Tànger, fent tornar a la División Azul i expulsant a diversos espies nazis d’Espanya. Com el dictador va declarar anys després a un periodista del Evening Star:

Yo me atrevo a desafiar al mundo en esta materia, pues precisamente España ha sido el país que menos ha comerciado con Alemania durante el tiempo de la contienda.

En això Franco va ser força democràtic, doncs aquell mateix any també va caure la xarxa Castelltort que –des de Barcelona- espiava pels nord-americans, fent plànols de les bateries de costa de l’exèrcit espanyol, identificant als alemanys de la Gestapo i dels serveis secrets nazis a Catalunya, i controlant el tràfec marítim del port barceloní.

Per l’agost d’aquell any, un cop fiançat el desembarcament a Normandia, va ser ocupada una franja de costa que s’estenia entre Marsella i Niça. Aprofitant l’entrada dels aliats al sud de França, es va preparar una operació militar per envair també Catalunya i es van arribar a gravar discs de Carles Pi Sunyer -cap del govern català a Londres-, que reclamava el suport de la població per aquest pla. El general Dwight D. Eisenhower va declarar als espanyols que havien lluitat sota el seu comandament: “Tot i que l’assalt final al vostre país encara no s’ha portat a la pràctica, l’hora de la vostre llibertat és pròxima”. Això va provocar l’eufòria dels republicans, convençuts que els aliats entrarien a Espanya per derrocar a Franco. Tanmateix, l’intent més seriós (és un dir) de reconquerir territori català per part dels antifranquistes es va dur endavant sense l’ajuda dels EUA.

El general Dwight D. Eisenhower

Un cop alliberada quasi tota França, la Unió Nacional Espanyola, de disciplina comunista, va decidir envair la vall d’Aran. L’octubre de 1944 entraven pels Pirineus prop de 2.500 guerrillers. Però després de penjar la bandera republicana als ajuntaments de la vall, es van trobar amb l’arribada de l’exèrcit que els va fer retrocedir. Onze dies més tard, aquesta força militar tornava a creuar la frontera -amb poques baixes-, provocant una forta polèmica al si del partit comunista espanyol, que purgà a Jesús Monzón i impulsà al jove Santiago Carrillo. Anys després, Carrillo arribaria a acusar a Monzón d’estar a sou dels serveis secrets nord-americans; tot i que l’any 1986 el PCE el va rehabilitar. De tot això, els americans en van prendre bona nota i deixaren d’organitzar grups de combatents, convençuts de la seva escassa efectivitat i del control de Moscou sobre aquestes unitats. Com havia avisat el general Franco a Churchill –l’abril d’aquell any- el perill futur ja no era Alemanya, sinó la URSS.

El desembre de 1944, Madrid i Washington signaven el Conveni de Transport Aeri, que permetia als nord-americans sobrevolar territori espanyol. Un tractat que el febrer de 1945 va ser ampliat, amb l’autorització als avions dels Estats Units d’utilitzar els aeròdroms nacionals -en el que va ser el primer pas per les futures bases-, sempre que no portessin armament i no duguessin tripulació militar. Donat que el pacte era ultra secret i que els espanyols de l’època no en van ni sentir a parlar, els aviadors ianquis estaven obligats a posar-se roba civil a sobre dels seus uniformes i a no sortir dels recintes militars, a fi que la població no s’adonés que el seu govern –teòricament aliat d’Alemanya- estava ja fent tractes amb els futurs guanyadors de la guerra. De fet, com a conseqüència d’aquell primer acord amb Franco, els nord-americans van arribar a tenir instal•lacions militars al Sàhara espanyol. Pistes d’aterratge, estacions meteorològiques i magatzems, que van ser de gran utilitat a l’exèrcit dels EUA Els aeròdroms de Cabo Juby i Villa Cisneros es van convertir així en destí habitual dels aparells de la USAF. Fins i tot, en aquesta última població es va fer l’única celebració pels carrers de la rendició del Japó que va haver-hi en tot l’Estat espanyol. A Barcelona, més discrets, van optar per retirar la placa del carrer Tokio i rebatejar la via amb el nom de carrer Manila.
Mica en mica, de forma discreta, els mitjans de comunicació van anar variant les consignes. La reinvenció del franquisme –camaleónic durant els anys que va durar- estava a punt per donar un dels seus fruits més reeixits: ves per on, Franco era demòcrata. L’abril de 1945, per anar fent boca, el diari Arriba publicava:

España tiene un modelo de democracia susceptible de desenvolvimientos amplios, sin desnaturalizarse. Un modo original. Uno más entre la veintena de tipos de democracia que ha registrado la Historia.

Poc després, el propi general declarava al mateix diari:

Yo no soy, como fuera se cree, dueño de lo que quiero; necesito, como todos los gobiernos del mundo, la asistencia y acuerdo de mi gobierno.

En aquella entrevista va definir, per primer cop, el seu tipus de govern com una Democracia Orgánica; terme atribuït a l’almirall Carrero Blanco, oposada a la Democracia Inorgánica o lliberal. Per aquelles dates també van haver-hi canvis a l’ambaixada nord-americana. Carlton J.H. Hayes va ser substituït per Norman Armour. Anys després, Hayes va publicar les seves memòries Wartime misión in Spain, on intentava demostrar que Franco sempre havia estat neutral, i minimitzava el caràcter reaccionari i totalitari del Règim. Tanmateix, això no va servir perquè Espanya fos convidada a l’acte inaugural de l’ONU –el 26 de juny a San Francisco-, on la delegació de Mèxic va fer pressió per apartar al dictador de tots els fòrums internacionals. De fet, i per iniciativa del govern polonès, el 12 de desembre de l’any següent, l’ONU decretaria l’aïllament d’Espanya per tractar-se d’un règim feixista. Se li barraria l’accés a les Nacions Unides i es recomanaria a tots els països retirar les seves ambaixades i cancel•lar qualsevol relació comercial.
Veient com anaven les coses, aquell estiu de 1945 va ser de molta activitat. Cada cop es veia més proper el tancament de les fronteres, mentre el país s’anava quedant sense carburant. Franco va pronosticar que amb aquella decisió l’ONU estava ferida de mort; mentre sortien al carrer les noves monedes amb el rostre de perfil del dictador i les paraules: Caudillo de España por la gracia de Dios.

A Barcelona tota la propaganda nazi va desaparèixer del paisatge com per art de màgia. Es van deixar de celebrar els aniversaris de Hitler a l’Escola Industrial i els Almacenes Alemanes del carrer Pelai -sempre guarnits amb una filera de banderes amb l’esvàstica-, van ser batejats de nou com Almacenes Capitol. A l’estàtua de Frederic Marès dedicada a la victòria franquista, feta el 1939 per substituir la que presidia el monument al republicà Pi i Margall -a la confluència entre Diagonal i Passeig de Gràcia-, se li va afegir una corona de llorer a la mà per dissimular que aquesta -encara avui en dia- segueix saludant a l’estil feixista.

Conjunt escultòric dedicat a Pi i Margall, reconvertit per Frederic Marès en el monument a la Victòria franquista.

Una altra de les coses que es van amagar als barcelonins va ser l’entrada per La Jonquera –el juliol de 1945- d’una unitat nord-americana que va arribar fins a la capital catalana. La premsa de la ciutat no ho va publicar, però l’agència Cifra va donar la noticia, que va aparèixer a l’Heraldo de Aragón de Saragossa, a El telegrama del Rif de Melilla o al Línea de Múrcia. L’escamot militar venia a prendre possessió dels bens i les empreses que l’Alemanya nazi tenia a la ciutat:

Procedentes de la frontera francesa han llegado esta mañana un grupo de soldados norteamericanos al mando de un oficial, los cuales intervendrán en la incautación de los edificios oficiales que fueron del gobierno del Reich en Barcelona y otros edificios que pertenecieron a entidades del Eje.

Això va ser una de les conseqüències dels acords de Bretton Woods i New Hampshire, on es citaven els bens de les potències de l’Eix subjectes a bloqueig i embargament, com propietats immobles, empreses, valors, patents, comptes i dipòsits bancaris. Prenent aquestes lleis com a base legal, l’OSS va posar en marxa el programa Safehaven (Refugi segur), que va iniciar investigacions en set països: Suïssa, Suècia, Portugal, Turquia, Irlanda, Argentina i Espanya. Les autoritats franquistes s’hi van resistir tant com van poder. Però, finalment (un cop Hitler ja era tancat al seu búnquer de Berlín), el 5 de maig de 1945 Franco va signar la resolució de Bretton Woods i ordenà la congelació dels bens i inversions alemanyes a tot el país. La qual cosa va significar l’incautació d’empreses tan importants com Sofindus, Hisma o Rowak; o els actius del Banco Alemán Transtlántico. Així mateix, l’espionatge nord-americà va investigar les connexions entre les indústries catalanes de roba de punt i el règim nazi.

Dos dies després es publicava el Fuero de los Españoles, una mena de Constitució de pega com les que hi havia als Estats democràtics; i el 9 de maig -el dia següent de la capitulació alemanya-, Madrid trencava relacions diplomàtiques amb Berlín. Ja ho deia amb certa conya el diari New Journal American: “Amb la imminent derrota d’Alemanya i la seva destrucció com a fortificació de l’anticomunisme, Espanya i Portugal prenen el paper de barrera contra l’avanç roig”.

El juny d’aquell any, Franco s’havia entrevistat a El Pardo amb l’ambaixador dels EUA. Davant les protestes d’Armour per la manca de llibertats, el dictador va treure la pastanaga –per primer cop- del comunisme; i acusà a la URSS i al PC francès de impedir-li democratitzar el país. Pocs dies més tard, en una entrevista amb A. L. Bradford de la United Press, va declarar:

España está definitivamente en marcha hacia una libertad interna completa y normal.

No obstant, això només es va traduir -el mateix 18 de juliol de 1945 en que l’escamot nord-americà entrava per La Jonquera-, en un canvi de govern que va significar la marginació política de la Falange. Es tancava l’etapa feixista i començava el Nacionalcatolicisme. El nomenament més significatiu va ser el d’Alberto Martín Artajo com ministre d’Assumptes Exteriors; un civil catòlic que va resultar clau en el canvi d’imatge que va patir el franquisme, entestat com fos en esborrar el seu passat nazi. No obstant, el món semblava tenir massa memòria pels interessos de la dictadura. Aquell agost, Uruguai va promoure una reunió de països de l’Amèrica del Sud, a fi de boicotejar les relacions amb Espanya. Durant força temps, Franco va témer un trencament col•lectiu amb les diplomàcies de les repúbliques de parla castellana, de la que el va salvar l’amistat amb la dictadura argentina del general Perón. Per si no en tenia prou, aquell novembre l’ambaixador Norman Armour tornava als EUA i no se li nomenava successor.

L’any 1946, la sensació de solitud del Règim era desesperada. La propaganda feia el que podia, però només era d’ús intern. Per aquells dies, el sinistre director de La Vanguardia Española –Luis de Galinsoga- creava el mite del Centinela de Occidente, després que el propi dictador s’autodefinís en un discurs com:

El centinela que nunca se releva, el que recibe los telegramas ingratos y dicta las soluciones, el que vigila mientras los otros duermen.

Tan sol estava el general que els seus partidaris li van tenir que convocar una gran manifestació d’Adhesión al Caudillo per aixecar-li l’ànim, la primera que es va fer a la plaça d’Orient de Madrid. Entre les pancartes, una posava:

¡Si ellos tienen UNO (sigles de l’ONU en anglès), nosotros tenemos DOS!

Tanmateix, la paradoxa per les nacions democràtiques era que, encara que el franquisme era un règim rebutjat, l’oposició es plantejava cada cop més com una alternativa inviable. Els republicans, un cop acabada la Guerra Civil, havien continuat dividits en diverses faccions, enfrontades entre elles. Pels nord-americans, negociar amb comunistes i anarquistes era impensable. Del govern de la República hi havia trossets per París i Mèxic, discutint constantment i amb una representativitat molt minsa. Els governs català i basc a l’exili, principalment a Londres, poca cosa podien pactar amb els EUA (tot i que diversos militants del PNB van col•laborar amb els serveis secrets nord-americans). A més a més, no hi havia cap figura política que podés agrupar aquest reguitzell de sigles i organitzacions minúscules que es barallaven per monopolitzar el llegat del legítim govern espanyol. Per a tots ells, les sancions al Règim es quedaven curtes i havien perdut la confiança en les nacions aliades, en veure que després de la Segona Guerra Mundial Franco seguia al poder.

I així va arribar l’any 1947. Mentre a Espanya la salutació “a la romana” -amb el braç estès- deixava de ser obligatòria, els Estats Units posaven en marxa un pla per fer fora al dictador, oferint-li un exili confortable, formant un govern provisional i convocant eleccions a fi d’integrar el país en els organismes internacionals. Però aquesta solució tampoc va ser acceptada, ni per l’oposició antifranquista, ni pel propi Règim, que no estava disposat a renunciar als privilegis de la seva victòria militar. Així doncs, l’administració nord-americana, tot i l’actitud contraria del president Truman, va acceptar la realitat i va comprendre que, sense relleu possible, la dictadura seria llarga. Davant de l’imminent enfrontament amb el bloc soviètic, que Espanya no fos un Estat democràtic era el mal menor, compensat pel seu radical anticomunisme. Una política –la del Mal Menor- que es va encetar amb el franquisme i que tindria els seus moments més dramàtics amb el suport a les dictadures xilena, uruguaiana o argentina; sempre en nom de la Guerra Freda.

El president Harry S. Trumman

Es donava així el tret de sortida pel que va ser anomenat l’Spanish Lobby, dirigit per l’antic ambaixador a la França de Vichy -i un dels principals implicats en la detenció del president Companys- José Félix de Lequerica, nomenat representant oficiós de la diplomàcia espanyola a Washington. Tenia el suport de la minoria catòlica nord-americana i d’una part prou significativa del Partit Republicà, que va començar a considerar el govern de Madrid com un futur aliat. La seva feina va consistir en guanyar-se l’amistat de polítics i periodistes, perquè assumissin la defensa dels interessos del franquisme al seu país. Paul Preston afirma que Lequerica es va gastar prop de 350.000 dòlars en aquesta feina, que va tenir força ressò entre els militars del Pentàgon, els grans grups financers i els anticomunistes viscerals, que van començar a exigir al Partit Demòcrata de Truman un canvi en la seva política al sud d’Europa.

L’any 1947 també va ser el de l’informe Drumbeat (Redoble de tambor), el primer on s’arribà a la conclusió que els interessos militars nord-americans passaven per Espanya. Li seguiria l’informe Kennan, que defensava l’acostament a Franco, tot i seguir demanant-li reformes democratitzadores. Els assessors del Pentàgon començaven a reclamar pels Estats Units la creació del seu propi Gibraltar. Però la dictadura, completament aïllada, en el fons del pou de l’autarquia, en els pitjors moments de la postguerra i amb una població afeblida i famolenca –tot i que democratitzar-se una mica hagués significat la salvació-, no estava disposada a cedir. No obstant, la feina de Lequerica va començar a donar els seus primers fruits. Algunes personalitats nord-americanes es van deixar veure per Madrid i Barcelona. Una d’elles -el congressista demòcrata James J. Murphy- va arribar a qualificar a Franco com un personatge “molt i molt encantador i adorable”.

Espanya era un dic de contenció pels poderosos partits comunistes francès i italià, en aquells moments en clar ascens, que representaven un risc hipotètic pels interessos nord-americans (ja deia el general De Gaulle que el seu país estava a dues etapes del Tour de França de la frontera soviètica). D’altre banda, la Guerra Freda s’anava escalfant per moments i el president Truman cercava aliances per combatre el comunisme. I qui més antisoviètic que Franco? L’acostament a la dictadura espanyola va coincidir amb la política de pactes regionals, que pretenia encerclar a la URSS amb un seguit de compromisos amb les nacions que la rodejaven, com el pacte de la SEATO per controlar el Sud-est asiàtic, el de Bagdad per l’Orient Mitjà, el de l’ANZUS amb Austràlia i Nova Zelanda, i el més important de tots: el de l’OTAN amb l’Europa occidental.

El vicealmirall Bernhard H. Bieri (a l’esquerra), amb un almirall de la flota turca, l’any 1947

És en aquell moment quan es formula la funció estratègica d’una força naval permanent al Mediterrani. Amb la missió de controlar l’esquadra soviètica, Truman va autoritzar el desplegament d’una flota –el setembre de 1946- que fos capaç de mantenir aquelles costes sota control nord-americà, comandada pel vicealmirall Bernhard H. Bieri. Els caps de la marina havien arribat a la conclusió que el principal teatre d’operacions de la Guerra Freda seria aquell punt estratègic del món, des d’on es podia vigilar el sud d’Europa, el nord d’Àfrica, el Pròxim Orient i el flanc meridional de la URSS.

Stalin tenia 300.000 homes a la frontera amb Turquia. Albània i Iugoslàvia eren repúbliques socialistes. A Grècia la guerrilla comunista cada cop era més forta; mentre els nacionalistes magribins s’acostaven perillosament al bloc soviètic. El 12 de març de 1947, Truman va advertir a Moscou que si intentava desestabilitzar als governs grec o turc, els Estats Units ajudarien militarment als seus aliats, donant inici a l’anomenada Doctrina Truman, que seria l’eix polític i diplomàtic d’Occident durant la segona meitat del segle XX. Per poder complir aquesta amenaça, es va estendre una xarxa d’espionatge, amb sistemes d’escolta i vigilància per tot el Mediterrani. En aquest context, la dictadura espanyola –com ho seria també la dictadura marroquina- es va convertir en la peça clau pels americans; l’únic Estat del Mediterrani del que podien estar segurs, sense canvis de govern ni aliances amb l’enemic comunista.

El juny de 1948, la força naval que portava dos anys en aquelles aigües va ser rebatejada amb el nom de Sisena Flota. Aquesta denominació la va rebre perquè, en acabar la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van anul•lar 6 de les 10 flotes que tenien a la mar. Les dos flotes parells (la Segona i la Sisena) van passar a operar a Europa (Atlàntic i Mediterrani), mentre les senars (la Cinquena i la Setena) ho feien per Àsia (Golf Pèrsic i Pacífic). Davant d’aquesta nova unitat van posar al famós vicealmirall Forrest P. Sherman, que un anys després arribaria a almirall i es faria càrrec del comandament en cap de la US Navy; lloc des d’on es convertiria en un dels principals valedors de Franco al govern de Washington.
La Sisena Flota va ser organitzada amb una estructura logística peculiar, doncs no disposava de cap base terrestre pròpia. Es mantenia en moviment constant i havia estat pensada com a força d’intervenció ràpida. Alguns periodistes espanyols, fent la comparança amb les esquadres de submarins nazis –els famosos llops grisos-, van començar a parlar dels diplomàtics grisos nord-americans. Els seus vaixells es rellevaven cada quatre mesos, abastits directament des dels Estats Units. Estava formada per tres divisions: una de portaavions i una de creuers, cadascuna sota el comandament d’un contraalmirall; i una tercera de destructors manada per un comodor; a part de diversos submarins, petrolers i naus auxiliars, que sumaven aproximadament unes 50 unitats. Es dedicaven a recórrer amunt i avall el Mediterrani, fent visites de “bona voluntat” als ports dels països aliats; i deixant-se veure a prop de les costes on hi havia algun conflicte.

Quan l’aixecament comunista a Grècia, la Sisena Flota va fondejar davant del litoral grec. L’URSS va respondre enviant a la seva Cinquena Esquadra naval al Mediterrani. Mentre tot això passava, Espanya era apartada definitivament del conegut Pla Marshall. Uns mesos abans, veient-les venir, el comte de Marsal –president del Patronato Nacional de Presos y Penados-, n’havia protagonitzat una versió nyicris (no sabem si gràcies al seu cognom), distribuint un donatiu personal de Franco a les famílies dels presos, que consistia en roba usada, queviures, aparells ortopèdics i eines de treball (qui diu que els dictadors no tenen sentit del humor?) Tot i ser-ne fora, com a premi de consolació, l’ambaixada dels Estats Units a Madrid va ser l’encarregada de canalitzar l’enviament d’ajuda del Pla Marshall pels aliats europeus.

Allò es va convertir en una de les desil•lusions més profundes que va patir la dictadura, com anys després reflectiria el director Luis García Berlanga a la famosa pel•lícula Bienvenido mister Marshall. Al carrer, durant la visita d'Eva Perón, una pancarta recollia l’estat de l’opinió pública espanyola: ¡De los yanquis... sólo Gilda! No obstant, a mitjans de 1948, aterrava a l’aeroport de Barcelona l’Encarregat de Negocis del govern de Washington –mister Paul V. Culbertson-, acompanyat pels agregats comercial i militar de l’ambaixada –mister Harold M. Randall i el coronel Millar-, que venien des de Madrid per visitar les instal•lacions de la XVIª Fira Internacional de Mostres, a Montjuïc. El seu objectiu era iniciar relacions comercials entre tots dos països. Al mateix temps, la Junta d’Estat Major dels Estats Units recomanava negociar la instal•lació de tres grans aeròdroms a Espanya, amb capacitat suficient per rebre als bombarders més pesats de l’exèrcit de l’aire, capaços de portar armament nuclear.

L’any 1949 va arribar amb dos males notícies pel franquisme. La dictadura argentina deixava de subministrar carn i blat, doncs el govern de Madrid s’endarreria amb els pagaments. I Espanya no era inclosa en l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN o NATO), mentre que el Portugal de Salazar sí ho era. Franco no podia entendre que un president civil d’una nació tan modesta com la portuguesa podés ser més ben tractat en un acord militar que ell, el general més jove d’Europa, guanyador d’una guerra i mandatari d’un dels països territorialment més grans del continent. En protesta, el dictador va declarar que: La OTAN sin España es como una tortilla sin huevos. I el pilota d’en Galinsoga reblava l’argument assegurant que la NATO sense Espanya no passava de ser: Una divagación bizantina. Ni con Nato, ni con natillas.
Tanmateix, tot canviaria amb una velocitat sorprenent. Aquell any, el dirigent comunista Mao Zedong guanyava la llarga guerra civil a la Xina, mentre els soviètics feien esclatar la seva primera bomba atòmica. Per altra banda, l’escàndol d’espionatge en que es va veure implicat el matrimoni Rosenberg va convèncer al govern de Washington que els seus secrets militars estaven en perill i que, tan Europa com el Sud-est asiàtic, podien caure dins de l’òrbita de l’URSS en qualsevol moment. La reacció del Pentàgon no es va fer esperar i van sol•licitar amb urgència l’establiment de contactes amb Espanya, fins i tot encara que el seu dirigent fos el general Franco.

Mao Tse Tung i Stalin

Arribats a aquest punt, comença la feina dels diplomàtics grisos de la Sisena Flota. Aquell any arribava un estol de vaixells de guerra dels EUA al port d’El Ferrol, compost pels creuers USS Columbus i USS Juneau, aquest últim supervivent de la batalla de Guadalcanal; acompanyats pels destructors USS Stribling i USS Bordelon. Els mariners van visitar El Ferrol i A Corunya, alguns van pelegrinar a Compostela, els van portar d’excursió a la factoria naval Bazán i n’hi va haver que van fer un ràpid tour a Madrid, entre els efusius somriures de les respectives autoritats locals. L’almirall d’aquella flota -Richard O'Connolly, comandant de l’armada del Mediterrani-, es va reunir amb Franco al pazo de Meirás; i en tornar als Estats Units va recomanar l’establiment immediat de bases nord-americanes terrestres a Espanya.

Poc després, el general Vernon Walters –futur cap de la CIA- va entrevistar-se amb el dictador, per discutir els canvis polítics i econòmics que tenia que fer el Règim si volia formar part del club d’amics dels EUA Eufòric, el desembre d’aquell any, Franco va fer alliberar prop de 3.000 presos polítics, mentre commutava la pena de mort a uns altres 13.000. Pel general, la democràcia consistia en perdonar-li la vida als seus enemics, que no era poca cosa.

La resposta no es va fer esperar. L’any 1950 va arribar l’almirall Forrest Sherman, amb el cap de la missió comercial Sydney Suffrin i el general James Spry, cap de la missió militar, que van avaluar la situació econòmica del país. Va ser un fracàs, però va deixar una anècdota humorística. En una recepció d’honor a l’ambaixada nord-americana, el duc d’Alba va saludar amb un copet a l’espatlla a Suffrin, que en aquells instants tenia la mà a la butxaca. Agafat per sorpresa, va treure-la amb tanta força per tornar la salutació que li va anar a picar a l’entrecuix de l’aristòcrata; produïnt-se un petit conflicte diplomàtic amb soroll de picarols. Una mica així es devia sentir Franco, quan va conèixer les conclusions de la visita. El general Spry va fer una descripció molt negre del pèssim estat de les carreteres i les línies de tren. Recomanava oblidar l’interior i concentrar-se en la costa, amb bases que podessin rebre subministraments i reforç estratègic de la Sisena Flota.

Pel març de 1950, el govern nord-americà va vendre els seus excedents de patates a Espanya, ajudant a acabar amb el racionament. Aquell mateix any arribava a Barcelona el buc escola de la marina mercant del Estats Units Empire State, i a Mallorca el creuer pesat USS Newport News, com a primer assaig per les futures visites de la Sisena Flota. Per a l’ocasió, l’ajuntament va organitzar un gran festival folklòric al Poble Espanyol i diverses visites turístiques per la ciutat. A part, va ser la primera vegada que es va convidar als ciutadans de Barcelona a pujar a un vaixell de l’US Navy. Demanant permís a la Comandància de Marina, els curiosos podien pujar-hi en horari de 18’00 a 20’00 de la tarda. A Palma l’eufòria encara va ser més gran i es van celebrar grans festes de benvinguda al castell de Bellver, al Cercle Mallorquí i l’hotel Mediterráneo. Els oficials del creuer van ser rebuts per l’alcalde, que els hi va fer un entusiàstic discurs sobre Juníper Serra, i després se’ls va emportar a conèixer Porto Cristo i les Coves del Drac.

En aquells primers mesos de 1950 van aparèixer notícies sorprenents. L’agència Cifra recollia un dels primers casos de platillos volantes a Saragossa:

El sereno de la Plaza de España, José Tura, ha manifestado que esta madrugada, sobre las cuatro y media, ha visto un platillo volante que cruzó el cielo durante unos segundos, dejando unas manchas rosadas.

Tres dies més tard va ser a Barcelona, on diversos ciutadans van manifestar haver vist uns globus estranys creuant les places de Catalunya i d’Urquinaona:

Ayer, poco antes del mediodía, un peatón que atravesaba la Plaza de Cataluña, se detuvo de pronto y afirmó a quienes quisieron oírle que había visto cruzar el cielo, a gran velocidad, un artefacto de forma esférica y refulgente (…) Como es natural, los transeúntes que circulaban por la plaza se detuvieron en torno al improvisado vigía (…) y durante unos minutos estuvieron mirando con toda atención al cielo, en espera de que el misterioso “platillo” apareciera de nuevo.

Un mes després, l’exèrcit comunista de Corea del Nord travessava el paral•lel 38 i envaïa l’anticomunista Corea del Sud, provocant la reacció dels Estats Units. En aquella guerra, mentre la URSS i –sobretot- la Xina donaven suport al nord; els EUA i els seus aliats (Austràlia, Bèlgica, Canadà, Colòmbia, Etiòpia, França, Filipines, Grècia, Holanda, Luxemburg, Nova Zelanda, Regne Unit i Turquia) enviaven tropes al sud. L’ocasió era immillorable per fer-se perdonar la División Azul, així que el general Franco va oferir l’exèrcit espanyol per combatre als nordcoreans; al mateix temps que repetia en tots els seus discursos que ell era el Baluarte contra el comunismo.

El govern nord-americà va rebutjar amablement l’oferiment, però no va oblidar el gest. Dos mesos després de començada la guerra, Washington va concedir a la dictadura espanyola un crèdit de 62 milions de dòlars, a més d’ajut en aliments i medecines. Al mateix temps, els Estats Units buscaven nou ambaixador i la seva diplomàcia començava a fer pressió a la seu de l’ONU -a Nova York- per derogar l’aïllament decretat el 1946. Quan estava al caire de l’abisme, en els moments més magres, a punt de veure’s obligat a deixar el poder, una casualitat feia que el general Franco no tan sols podés continuar governant, sinó que es veia còmodament alçat a la categoria d’amic dels EUA, amb tots els avantatges i privilegis que això significava. El 4 de novembre de 1950, l’Assemblea General de les Nacions Unides votava a favor de la tornada dels ambaixadors a Madrid; mentre Espanya i Corea del Sud establien relacions diplomàtiques. De forma inesperada, el dictador espanyol havia trobat una ànima bessona en el general Syngman Rhee, dictador de la petita república asiàtica, que acabaria convertit quasi en un amic personal.

El Règim franquista començava a dibuixar-se com una peça fonamental de la Ratford Line, un seguit de bases militars situades a l’entorn de l’URSS, que incloïa al Japó, les Filipines, Tailàndia, Pakistan, Iraq, Turquia, Grècia, Itàlia, Líbia, Marroc, Portugal i ara l’Estat espanyol. Tot era a punt perquè els nord-americans fessin la seva entrada triomfal, el 9 de gener de 1951.

BARCELONA I ELS EUA ABANS DE LA SISENA FLOTA A YOUTUBE

2010-12-15T07:41:00.000-08:00

Barcelona a la pel•lícula “Apartado de Correos 1.001”, de Julio Salvador (1950)

Escena de la pel·lícula "Bienvenido mr. Marshall", de Luis García Berlanga (1953)

Ajuda militar nord-americana al franquisme, en un NODO de 1954

Barcelona a la pel•lícula “El Cerco” de Miguel Iglesias (1955)

Eisenhower i Franco a Madrid, l'any 1959

La Cinquena Flota soviètica i la Sisena Flota dels EUA al Mediterrani, en una pel•lícula russa de 1970

Artículo en El Periódico de Catalunya (12 de diciembre de 2010)

2010-12-12T12:22:00.000-08:00

ENTREVISTA EN EL DIARIO EL PAÍS

2010-12-11T15:31:00.000-08:00

ENTREVISTA: XAVIER THEROS Escritor
"Los 'marines' inventaron el turismo"
J. M. MARTÍ FONT - Barcelona - 11/12/2010

Todo tiene un origen. Xavier Theros considera que "los marines de la VI Flota estadounidense inventaron el turismo de masas en Barcelona". Hasta aquel momento -principios de la década de 1950- la ciudad no tenía turismo, "tenía visitantes". Theros ha escrito un libro imprescindible para recuperar la historia de esta ciudad olvidadiza: La sisena flota a Barcelona. Quan els nord-americans envaïen la Rambla (La Campana), que ha ganado el Premio Josep Maria Huertas Clavería de periodismo. Es la historia de unos visitantes cuyo impacto social y económico fue determinante para nuestra metrópoli de diseño. "Barcelona va tan rápida que cuando publicas un libro sobre ella muchas cosas ya han cambiado desde que lo escribiste", se queja. "Haré la presentación en el bar Kentucky, donde precisamente nació la idea cuando escribía una crónica para EL PAÍS, y en el libro describo su barra de escay granate. Bien, ya la han cambiado".

En 1950, el régimen de Franco, aislado y prácticamente en bancarrota, llegó a un acuerdo con Washington para que la VI Flota estadounidense utilizara siete puertos españoles. Los marineros llegaron por primera vez a Barcelona en enero de 1951, con las cámaras del No-Do como testigos. "En marzo", apunta Theros, "se abría la primera embotelladora de Coca-Cola".

El primer sector beneficiado, sin embargo, es el del sexo. El Barrio Chino, que había vivido momentos de esplendor en el primer tercio del siglo, cuando su vida alegre era conocida en toda Europa, languidecía empobrecido. "La mayoría de las prostitutas escaparon a Francia tras la derrota de la República y esto provocó una epidemia de violaciones, hasta el punto de que Franco las convenció, con garantías, para que volvieran, y aplacar los impulsos de la tropa". La llegada de los americanos lo cambió todo. "Cada visita de la VI Flota dejaba diariamente en Barcelona entre uno y dos millones de pesetas de la época. El servicio de una prostituta costaba 15 pesetas, pero inmediatamente pasaron a cobrarles cinco dólares a los marinos, que entonces eran 122 pesetas. ¡Cuatro veces más! y enseguida aparecieron las primeras profesionales especializadas. Está el caso de una chica con rasgos orientales, apodada La Coreana, especialista de El Jardín, uno de los burdeles más conocidos de la calle de Robadors, que hacía hasta 50 servicios diarios. En la terraza del Cosmos y en la del hotel Oriente había unos tipos que daban clases de inglés a las prostitutas para que pudieran entenderse con la clientela".

El Barrio Chino pasó de ser las cuatro calles que hay por debajo de Nou de la Rambla hasta Drassanes a extenderse hasta la calle del Hospital, saltar La Rambla y ocupar el barrio del tapeo y los estudiantes, la calle de Escudillers y la plaza Reial.

"La autoridad portuaria repartía en todos los comercios unos folletos con el número de tripulantes de cada barco y los días de estancia, para que pudieran aprovisionarse de alcohol". Esto ponía en marcha la cadena de producción, explica Theros. "Inmediatamente las peluquerías se llenaban de prostitutas, las tiendas de ropa interior sacaban sus novedades y los comercios se preparaban para una costumbre muy catalana de la época que consistía en que cada prostituta intentaba que el marinero se quedara en su casa, de modo que al día siguiente la acompañara al mercado de la Boqueria para hacer la compra de toda la semana o todo el mes".

El dinero se escapaba entre los dedos de aquellos jóvenes marinos que llevaban consigo nuevas modas, como el rock and roll, y también altas dosis de violencia, derivada básicamente del racismo latente entre blancos y negros, pero que no salpicaba a la población local. "Era una visión muy descarnada de la guerra fría", piensa Theros, "los marines no estaban bajo la jurisdicción española, sino bajo la de su país. Hubo peleas e incluso muertos que no salieron en la prensa y quedaban aparentemente impunes".

A aquella España que apenas salía de la cartilla de racionamiento, los americanos trajeron leche en polvo, queso chedar y mantequilla, que se distribuía en las escuelas. Su capacidad adquisitiva les permitía cosas impensables para los indígenas. "Barcelona era el lugar donde se hacían los trajes", explica. "Llegaba un oficial y encargaba media docena de trajes a medida o compraba decenas de corbatas de seda para regalar a sus parientes y amigos. Los estadounidenses ya funcionaban como una sociedad de consumo".

Theros no solo ha indagado entre los barceloneses que vivieron aquella época, que le han contado todo tipo de historias ejemplares, sino que, gracias las nuevas tecnologías, ha conseguido contactar con muchos de aquellos marinos que han rescatado sus recuerdos de juventud y que enriquecen extraordinariamente un relato que viene acompañado con 66 impagables fotografías de distintas épocas que reflejan aquel momento.

Las sociedades cambian y los caminos se bifurcan. En la década de 1970 se empezó a producir un cambio en la percepción social de estos visitantes que, en cualquier caso, siempre habían estado confinados a La Rambla y sus aledaños. Los españoles tomaban conciencia del peligro que representaba la presencia de armas nucleares, al tiempo que la guerra de Vietnam deterioraba la imagen de Estados Unidos.

El proceso se aceleró con la muerte de Franco. Todo tipo de movimientos antinucleares y antiimperialistas se confabulaban contra los marines. Washington redujo las visitas y los soldados dejaron sus uniformes a bordo. Pero fue inútil. "Se produce el atentado con pintura rosa de la Crida a la Solidaritat -en el que participó Àngel Colom- contra la fragata Capolano y el subsiguiente juicio". Finalmente llega el atentado con granadas contra el centro de acogida de marinos en la plaza de Medinaceli, el 26 de diciembre de 1987, con una víctima mortal. Es el final de esta historia. La paradoja, apunta Theros, "es que ahora la llegada de un barco estadounidense pasaría completamente desapercibida. En la década de 1950, era como si llegaran extraterrestres, ahora son como nosotros, parte del mundo globalizado".

Col·laboració a "Inostránnaya Literatura"

2010-12-09T03:15:00.000-08:00

A l'edició de desembre de 2010 de la prestigiosa revista rusa Inostránnaya Literatura, ha sortit publicat un extens article meu titulat Festum Catalanorum. Aquest número està dedicat íntegrament a la literatura catalana, amb col·laboracions de Quim Monzó, Albert Sánchez Piñol o Joan Daniel Bezsonoff. I va ser presentat el passat dia 2 de desembre a la Fira del Llibre de No-Ficció de Moscou.

XAVIER THEROS - LA SISENA FLOTA A BARCELONA (ED. LA CAMPANA)

2010-11-16T09:43:00.001-08:00

Premi Huertas Claveria
Xavier Theros guanya el Premi Josep Maria Huertas de periodisme escrit

L’antropòleg, poeta i escriptor Xavier Theros és el guanyador de la tercera edició del Premi Josep Maria Huertas de periodisme escrit, per l’obra

LA SISENA FLOTA A BARCELONA
Quan els nord-americans envaïen la Rambla

El guardó vol retre homenatge a la figura del periodista Josep Maria Huertas Claveria i fomentar els llibres de “bon” periodisme. L’entrega del premi es farà coincidint amb la presentació del llibre, que editarà La Campana.

El treball premiat investiga com l’arribada dels vaixells de la Sisena Flota nord-americana, el 9 de gener de 1951, va marcar el caràcter de Barcelona durant 36 anys. I no únicament a les zones i carrers que els marines van freqüentar –el carrer Escudellers i en general l’aleshores anomenat Barri Xino–, sinó també en el desenvolupament de la industria turística local.

Per reconstruir la història, l’autor ha acudit als seus protagonistes: a les cambreres de les barres americanes, als amos dels seus bars, als veïns que van viure diverses experiències amb aquelles tripulacions i, també, als veterans de la US Navy, que han explicat la seva arribada a Barcelona i els seus records. La història que es va interrompre el dia de Sant Esteve de 1987, quan un atemptat mai resolt va provocar la mort d’un mariner.

El jurat estava format pels membres de la penya La Lamentable de Casa Leopoldo i l’escriptor Joan Marsé, que actuava com a convidat. En el jurat hi participaven, sense vot, Miquel Tresserras, degà de la Facultat de Comunicació Blanquerna; Isabel Martí, representant de l’editorial La Campana, i Joaquim Palau, en representació de l’editorial RBA.

El jurat de La Lamentable Penya de Casa Leopoldo el formen José Martí Gómez, Joan de Sagarra, Eugeni Madueño, Enric González, Maria Eugenia Ibáñez, Antoñito el Paleta, Juan Antonio Roqueta, Pilar Aymerich, Ángel Alonso, Mateo Seguí, Bru Rovira, Joaquim Capdevila, John W. Wilkinson, Pedro Madueño i Salvador Sansuán.

XAVIER THEROS A LA RUTA ANARQUISTA PER GRÀCIA - L'ARBRE DE LA LLIBERTAT

2010-11-10T09:14:00.000-08:00

Entrevista para el Chicago Tribune - 2008

2007-07-26T18:33:00.000-07:00

Fot. Joan Sánchez

Anarchy lit fuse for tasty tradition at Barcelona eatery

The writer and poet Xavier Theros in La Cova Fumada

For Christine Spolar

BARCELONA. Only one tapas in this region of Spain offers a powerful, some might say fiery, narrative of life. Only la bomba--yes, read that as "the bomb"--can be served up with a cold beer, a few cigarettes and a side of political history.

To the uninitiated, la bomba appears to be a mere potato croquette dabbed with thick homemade aioli and hot salsa. But in the dark recesses of La Cova Fumada, the tiny bar where la bomba was arguably born, an order of these urban tapas means chewing over a storied European past.

Xavier Theros is a writer, sometime poet and self-styled historian on the wonders of la bomba. Downing a plate of the freshly fried concoction one day, Theros laid out its culinary adventure with gusto.

Tapas were less of an early Barcelona delight--the wine and chunks of bread, cheese and chorizo nibbled every afternoon in other parts of Spain were not regular fare in the Catalonia region. Instead, independent-minded Catalonians had their own convivial tradition: a glass of vermouth and a plate of olives shared at local bars after church on Sunday.

But Theros remembers eating la bomba as a child, long before Barcelona was a tourist mecca. La bomba was a thrifty, stick-to-your-ribs snack with a wink. For generations, la bomba represented the wit and anachronistic spirit of a particular neighborhood in Barcelona, the hardscrabble streets known as Barceloneta.

Anarchy was a serious means of political outcry in early 20th Century Europe. Italian anarchists favored a bomb--a small, round, iron ball with a fuse on top--that proved to be a portable and effective means of violent disruption. Barcelona's combustible political movement of anarchists soon began smuggling and copying this weapon.

Barceloneta, where warrens of fishermen, laborers and political upstarts lived, was a haven for bombs and bombmakers. At one point, all of Barcelona was referred to as la rosa de fuego,or the rose of fire.

Sometime in the 1930s, the decade of Spain's bloody civil war, a barkeep known as Maria Pla pureed a few potatoes and slivers of meat, fried them in oil and whimsically added white and red sauces to conjure up a kind of fuse.

Today, Pla's grandsons Josep Maria and Magi Solé sell about 250 la bombas every day at the Smokey Cave, beginning at 8:30 every morning--along with hefty breakfast platters of grilled fish, fresh tomato, chickpea or octopus salads, grilled blood sausage and deep-fried artichokes.

The shotgun-style tavern--you can walk from front to back door in seconds--is the only old bar left in a neighborhood that has modernized at a startlingly swift pace during the last 20 years. With chalkboard menus, worn marble tables and chummy friendships, the bar at No. 56 Carrer del Baluard, is jammed any given day.

And yes, in a city of deep creative tensions, there is another bar, La Bombeta, that also claims to have made the first la bomba. But Theros, whose girth suggests he knows his Barcelona eateries, waves off all challenges to La Cova Fumada.

His great-grandfather was an anarchist. Theros hails from four generations of anarchists. The 45-year-old admits disappointment only with the latest generation: "My grandfather didn't smoke, didn't drink, woke up early and worked hard. These children today--they have a sit-in and party."

"I've been coming here since I was a boy," Theros said. "You can only get la bomba in Barcelona. And this food you aren't going to get anywhere but Barceloneta. It reflects the sense of humor of the time, the sense of humor we still have--and you're eating it where there are, still, the working-class people."

OTROS LIBROS DE XAVIER THEROS

2007-06-22T10:45:00.001-07:00